Text del 2006
La nostra gran fita de futur és disposar de marcadors genètics per tal de conèixer el pronòstic i l’evolució dels malalts amb càncer i els tractaments més adients.
La recerca en el camp de les ciències mèdiques agrupa tot tipus de professionals que desenvolupen aquesta activitat des de situacions laborals diverses. Hi ha experts que opten, si els és possible al nostre país, per dedicar-s’hi en exclusiva. D’altres, voluntàriament o condicionats, decideixen de compatibilitzar l’ensenyament universitari amb la dedicació parcial a la investigació. Finalment, un tercer grup lluita dia a dia per compaginar-la amb la seva activitat professional. Aquest és el cas del doctor Francesc Xavier García del Muro Solans, que combina assistència mèdica i recerca clínica com a activitats laborals, tot i que l’assistència és l’activitat més important quantitativament i que els seus projectes investigadors es vinculen molt estretament amb la seva activitat sanitària com a oncòleg, ja que el seu objectiu primer és “millorar la qualitat i les expectatives de vida dels pacients afectats per un tumor maligne a l’aparell genitourinari.”
Francesc Xavier García del Muro Solans va néixer a Lleida, però en el moment d’iniciar els estudis de medicina es traslladà a la capital catalana per tal de formar-se a la Universitat de Barcelona. En acabar de graduar-se, va opositar i aconseguí una plaça com a metge resident del Servei d’Oncologia de l’Hospital Clínico de Madrid: “Desitjava formar-me en un centre de provada trajectòria investigadora en l’àmbit de l’oncologia. Per aquesta raó em va semblar especialment atractiu.” Hi va romandre formant-se durant quatre anys, després dels quals va tornar a Catalunya per iniciar la seva vida laboral.
La seva trajectòria professional i assistencial ha estat lligada a dos centres públics hospitalaris de tercer nivell i reconegut prestigi: “Durant els primers anys vaig exercir a l’Hospital de Bellvitge i, posteriorment, em vaig incorporar a l’Institut Català d’Oncologia desde la seva fundació en 1996.” En aquest centre ha desenvolupat la seva trajectòria professional fins al moment.
Paral·lelament a la tasca d’assistència sanitària en la xarxa pública, el doctor García del Muro va formar-se com a investigador, per la qual cosa va desenvolupar els estudis de tercer cicle. “La meva recerca de doctorat va estar estretament relacionada amb la meva tasca assistencial, i es va centrar en el càncer de bufeta.”
Aquesta línia d’investigació aplicada o translacional centrada en els càncers de l’aparell genitourinari ha continuant essent l’eix vertebrador de les seves investigacions posteriors. El seu gran repte com a investigador és “cronificar la malaltia tumoral o, dit de manera més entenedora, bloquejar i estabilitzar la progressió dels tumors mitjançant fàrmacs, tal com ja s’ha aconseguit, per exemple, en el cas d’un tipus de sarcoma d’estómac. Per això no només ens cal desenvolupar nous fàrmacs que actuïn in situ i detinguin l’evolució del tumor sense causar greus efectes secundaris, sinó que també hauríem de ser capaços de predir quines persones tenen més possibilitats de respondre a un determinat tractament. Certament, estem a les beceroles de la investigació genètica amb finalitats terapèutiques, i l’evolució d’aquesta ciència permetrà no només la prevenció oncològica, sinó també allargar i millorar la qualitat de vida dels pacients. En aquest sentit, la nostra gran fita de futur és disposar de marcadors genètics per tal de conèixer el pronòstic i l’evolució dels malalts amb càncer i els tractaments més adients.”
Els projectes de recerca en què participa el doctor García del Muro requereixen un treball interdisciplinari en què es combini la recerca clínica amb la bàsica. Des de l’Institut Català d’Oncologia, i especialment gràcies a l’impuls del doctor Germà, s’ha donat total suport a la creació d’un grup d’investigació multidisciplinari sobre els càncers genitourinaris: “Bàsicament, investiguem al voltant dels càncers de bufeta i de testicle, tot i que també hem portat a terme petites incursions en el camp dels tumors renals.”
Pel que fa als tumors de bufeta, “de vegades pot ser efectiu un tractament conservador amb quimioteràpia i radioteràpia, que permet evitar una cirurgia molt traumàtica que impossibilita la micció voluntària de l’individu i produeix impotència. Aquests condicionants expliquen que un dels grans reptes dels oncòlegs sigui esbrinar quins pacients no respondran al tractament farmacològic actual i, per tant, hauran de ser operats, i quines altres teràpies menys traumàtiques podem trobar com a alternativa a la cirurgia.”
Un cas especial és el dels tumors germinals testiculars: “són tipus de càncer que acostumen a afectar la població jove, entre 15 i 35 anys, que són curables en un alt percentatge de casos, però en què també hi ha un subgrup de pacients resistents al tractament amb quimioteràpia, la qual cosa agreuja notablement el seu pronòstic. Les nostres investigacions pretenen saber per què aquests tumors són resistents als mitjans farmacològics i detectar aquests pacients abans d’haver-los de sotmetre a teràpies traumàtiques per tal de poder-los tractar fent servir altres mitjans.”
Els projectes de recerca en què estan implicats els metges del Grup d’Investigació de càncers genitourinaris “estan estretament vinculats amb la nostra tasca assistencial; tot i així, intentem diferenciar aquestes dues parcel·les de la nostra feina. Tanmateix, és evident que l’objectiu immediat de la nostra investigació és anar millorant les expectatives i la qualitat de vida dels nostres pacients a través de les nostres actuacions mèdiques.”
En l’actualitat, l’equip de recerca de tumors genitourinaris està format pels següents professionals: “El doctor Josep Ramon Germà, pare del projecte; Gabriel Capellà, responsable del laboratori; el biòleg Alberto Villanueva; els patòlegs Enric Cordó i August Vidal, i l’oncòleg becari Josep Maria Piulats.”
La dedicació temporal dels integrants del grup varia segons les seves ocupacions professionals: “Els que hem de portar a terme una tasca assistencial ens hi dediquem amb moltíssima passió i intensitat, però de forma parcial,.”
En un treball multidisciplinari com el seu, “és essencial adonar-se de la importància de la tasca de cadascú, especialment de la dels professionals que exclusivament porten a terme tasques de laboratori.”
Per desgràcia, la recerca no sempre dóna com a conclusió resultats positius. Això no obstant, es pot considerar que aquestes investigacions han resultat útils quan “han estat fonamentals per a l’avenç mèdic perquè ens indiquen per on no s’ha de continuar investigant. El gran problema, però, és que els investigadors mateixos en minimitzem la importància perquè el ritme i la manca de temps condicionen que no sempre es publiquin els resultats d’aquests experiments. Únicament ens preocupen els resultats positius, quan els negatius són igualment necessaris per a la millora de l’assistència mèdica dels nostres pacients.”
