05-03-14
Per començar vull expressar la meva satisfacció per ser un dels prologuistes d’una obra que, com aquesta, recull i exposa l’heterogeni i ric teixit empresarial del nostre país, sovint menystingut però avui tan necessari per sortir de la crisi que patim des del 2008.
De fet, l’emprenedoria i l’educació són les dues apostes per al futur de la nostra societat; en aquest sentit, centres acadèmics com la Universitat Rovira i Virgili juguem un paper rellevant.
La nostra institució, on el curs passat es formaren uns 15.000 alumnes, encarna la voluntat de fer realitat la proposta de la Unió Europea que el 40% dels joves optin pels ensenyaments superiors.
Com a rector d’aquesta institució, m’agradaria aprofitar aquestes línies per desfer alguns malentesos i estereotips que pesen sobre l’àmbit universitari. El primer és pensar que l’oferta universitària, pel que fa a les titulacions i al nombre de places, s’ha d’ajustar estrictament a les demandes del mercat laboral. Exceptuant algunes carreres, com els graduats en medicina, en educació, etc., vinculades amb el servei al públic, en què la formació s’encamina específicament a l’exercici d’una activitat, els graus suposen una preparació de base, orientada a respondre les inquietuds intel·lectuals del titulats que pot derivar en l’exercici de múltiples professions. D’aquesta manera, per exemple, un llicenciat en Dret no ha d’esdevenir necessàriament advocat i un graduat en Filosofia pot assolir tasques directives.
El segon és culpabilitzar la universitat per la manca de col·laboració en matèria de recerca amb el teixit empresarial. L’Estat espanyol, i encara més Catalunya, presenta un nombre major de pimes que d’altres països de l’entorn, la qual cosa condiciona un dèficit en innovació i desenvolupament perquè aquestes entitats no disposen de departaments de recerca. El món acadèmic ha detectat i reflexionat sobre aquesta limitació aliena i està intentant trobar vies per superar-la. A la nostra universitat, per exemple, hem dissenyat un sistema de centres tecnològics sectorials perquè cada àmbit tingui un interlocutor amb què es trobi còmode i que propiciï l’inici de projectes. D’altra banda, també s’acusa sovint la universitat pel dèficit de patents que arrossega el país sense pensar que el nostre objectiu prioritari és la recerca altruista i la cessió gratuïta dels resultats mitjançant articles; i que, de fet, les universitats espanyoles són les segones, proporcionalment, en nombre de patents del món. En conseqüència, el dèficit espanyol de patents és més aviat fruit de la manca d’investigació interna de les empreses, condicionada, ja ho hem dit, per les seves dimensions, perquè patentar és una fórmula típicament empresarial que persegueix protegir i comercialitzar una descoberta concreta.
Finalment, si desitgem esdevenir un país capdavanter, cal impulsar i consolidar una economia productiva basada en el coneixement, en la qual els intercanvis entre països, des del punt de vista acadèmic i laboral, formin part del bagatge dels individus. I disposem d’un sistema universitari i de recerca d’excel·lència internacional que permet potenciar decididament la transferència de coneixement a nivell econòmic, social i cultural, que ens permetrà avançar vers una economia innovadora i un major benestar social.
