10-03-2014
Quan es parla de les perspectives de futur de la societat catalana és evident que cal parlar de les seves universitats i l’aportació que poden fer a la recuperació econòmica i al progrés social del país. Ara bé, en fer-ho, normalment ens movem en termes de problema i rendibilitat, és a dir, el finançament com a problema i la demostració posterior de la rendibilitat a partir del retorn a les empreses. Cal modificar aquesta perspectiva.
En el cas de la universitat donaré tan sols una dada: cada euro que invertim en una universitat pública espanyola produeix un creixement econòmic de 6€ en el teixit productiu del seu territori. Més enllà dels beneficis intangibles en avenç del coneixement i la cultura que marquen el progrés de les societats, la mera existència de un sistema universitari no és un problema econòmic: és una solució.
Quant a la relació amb el món empresarial, és cert que les coses són diferents aquí que a altres països desenvolupats. Però, abans, cal que contestem a unes qüestions per plantejar el problema acuradament.
La primera és si Catalunya ha d’invertir més o menys que la resta de països desenvolupats en R+D+I. La mitjana de despesa pública en els sistemes de recerca a Europa és de 300€ per habitant, a Espanya 150€, i a Catalunya 127€. El que dedica cada ciutadà català a la universitat és la meitat del que dedica un francès i una tercera part del que dedica un holandès. Malgrat això, fem una docència i una recerca comparables, però hi ha limitacions materials que són impossibles de superar per molt voluntarisme que hi fiquem.
La segona pregunta és qui volem que pagui aquesta recerca i docència. Hi ha dos models. El primer és el d’una universitat privada on les despeses de docència són pagades pels estudiants amb les seves matrícules i les de recerca són pagades per les empreses mitjançant convenis. El segon és el d’una universitat pública finançada amb els impostos dels ciutadans. A casa nostra hem optat per un sistema mixt on, bàsicament, el sector privat és subsidiari del finançament públic. Ara bé, no hem estat capaços de crear un sistema d’estímuls fiscals a les empreses que faci atractiu aquest patrocini. Esperar el finançament privat ha conduit a un impàs perillós: aquest no arriba i el finançament públic es víctima del rigor pressupostari dels darrers anys.
Com ja he dit algun cop, el concepte de “futur” és massa ample per fer-ne categories absolutes. Però és evident que el repte prioritari de les universitats catalanes serà recuperar els nivells de docència i recerca anteriors a la crisi. El finançament públic bassal ha estat fonamental per construir un sistema universitari català d’alta qualitat i per sobre de la mitjana europea. Cal que aquest sistema, ara en perill per les retallades, es consolidi. També ens cal reprendre la capacitat de promocionar el nostre talent. Si no som capaços de retenir-lo, a la llarga ens constarà molt recuperar-lo.
Més enllà, caldrà cercar entre tots un model sostenible econòmicament i socialment i que tingui el consens dels polítics i els agents econòmics. En la construcció d’aquest consens, les universitats estem disposades a fer les concessions que ens demanin però tenint en compte que, al final, la nostra qualitat com a societat dependrà molt de la qualitat del model d’educació superior que puguem i vulguem pagar.
