Text del 2004
No s’insisteix prou en la salut laboral ni en el treball ergonòmic per prevenir moltes patologies.
“La neurocirurgia és una especialitat que s’ocupa del tractament quirúrgic de malalties neurològiques del sistema nerviós central (crani i medul·la) i també del perifèric.”Amb aquestes paraules el Dr. Coello, cap clínic del servei de neurocirurgia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ens defineix la seva especialitat.
La família Coello, originària de la Manxa, va emigrar a les Illes Canàries al 1949. Era un lloc tranquil i suficientment allunyat per evitar les represàlies polítiques que patia el progenitor de la família per la seva ideologia esquerrana. Allí, el Dr. Coello va rebre l’educació escolar. Als divuit anys es va instal·lar a Barcelona per començar els estudis de medicina. No creu en les vocacions, però des de molt petit ja va decidir que seria metge en veure la tasca realitzada per un d’ells en una visita. “Als nou anys vaig decidir que seria metge. Potser tenia vocació però no sabia ben bé què era. La vocació la vas adquirint amb el temps, quan la pràctica continuada et permet millorar i fa que cada cop t’agradi més el que fas.”
Durant molts anys, abans de marxar cap a Barcelona, el Dr. Coello ajudava el seu pare en el taller familiar d’ebenisteria. Allí va desenvolupar una habilitat manual que ha estat fonamental en la pràctica de la seva professió actual. “La cirurgia requereix d’una gran precisió i destresa manual, que jo vaig adquirir treballant amb el meu pare com a ebenista. El que abans realitzava amb fusta ara ho faig amb altres materials i amb el bisturí. La cirurgia és artesania pura.”
La universitat dels anys seixanta, marcada per vagues i conflictes polítics, però; proporcionava un ensenyament molt estricte i rigorós, que sovint s’havia de dur a terme en solitari. Per complementar la formació hi havia la possibilitat de ser alumne intern i fer guàrdies a partir de tercer. El sistema MIR encara no s’havia imposat: per fer l’especialitat calia entrar a formar part d’un equip mèdic al costat d’un mestre. L’últim any de carrera el doctor Coello va conèixer un metge canari, neurocirurgià, qui li va despertar l’interès per aquesta especialitat. “La neurocirurgia em va interessar perquè és molt lògica. Crec que és l’especialitat més lògica de tota la medicina.”
Tot seguit es va incorporar al servei de neurocirurgia de l’Hospital Clínic encapçalat pel Dr. Lei Gràcia. Passava consulta amb ell i col·laborava en el quiròfan substituint el Dr. Rosa. També feia de metge intern de guàrdia a la Clínica Sant Josep. “Vaig tenir la sort de formar-me en l’especialitat amb el Dr. Lei Gràcia, fundador de la neurocirurgia a Espanya. Amb ell vaig treballar intensament.”
Acabada la carrera va començar l’activitat professional com a adjunt a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on actualment continua treballant com a cap clínic. A més, té una consulta privada a la Clínica del Pilar. “Diferenciar la medicina pública de la privada és una falàcia. Si ets un bon professional has d’actuar de la mateixa manera en els dos àmbits.”
Quan el Dr. Coello va començar a treballar la feina de neuròleg era molt àmplia, però amb el temps s’ha tendit a la subespecialització, com en totes les branques de la medicina. La cirurgia de la columna (hèrnies discals, artrodesi, fixacions, alteracions lumbars i cervicals) és la més freqüent; també hi ha el tractament de tumors d’hipòfisis o altres, la cirurgia neuroinfantil i els traumatismes craneoencefàlics. “Des de fa molts anys coordino una unitat de cirurgia de la columna i una secció de traumatismes craneoencefàlics a l’Hospital de la Vall d’Hebron.”
En l’especialitat de la neurocirurgia s’ha avançat, sobretot, en el diagnòstic i en qüestions tècniques (microscopi, instrumentalització, microcirurgia, etc.). “Des del punt de vista quirúrgic no som millors cirurgians que els d’abans. Hem de tenir en compte que la cirurgia catalana va ser la millor del món en els anys vint i trenta. A l’Hospital de Sant Pau i al Clínic hi havia cirurgians amb una gran habilitat i coneixements que donaven classes magistrals arreu del món.”
Les microcirurgies permeten unes intervencions molt breus, amb incisions mínimes, i donen molt bons resultats ràpidament. “En l’actualitat emprem metodologia clàssica amb tècniques modernes. Malauradament sovint les tècniques noves estan influïdes pel màrqueting.”
En l’evolució de l’espècie humana, el pas de caminar sobre quatre potes a fer-ho sobre dues va comportar un canvi radical en l’estabilització del cos. “Distingim dues parts: la columna cervical sosté el cap, que té un pes considerable, i la columna lumbar suporta tota l’estructura òssia del cos.” La patologia discal de columna, ja sigui cervical o lumbar, és la més freqüent. Els treballs sedentaris i la realització d’esforços sense protecció fa que en l’actualitat hi
hagi moltes més lesions de columna que anys enrere. “No s’insisteix prou en la salut laboral ni en el treball ergonòmic per prevenir moltes patologies. S’ha de saber treballar i actuar de manera lògica.”
Cada cop és més habitual la presència de gent jove a la consulta. “Gent jove, que encara no ha treballat ni realitzat esforços pesats, amb els discs degenerats. Potser amb el temps descobrirem altres factors, que encara no sabem, que provoquen aquesta patologia.”
D’altra banda, molts esportistes també presenten la columna desfeta. “Quan es diu que l’esport és bo i saludable caldria analitzar amb profunditat si realment ho és, perquè molts esportistes tenen problemes greus d’esquena.”
La longevitat de la població també determina que la patologia de la columna cervical i lumbar degenerativa cada cop sigui més present. “He operat malalts amb noranta anys. Si una persona està bé i el cervell li funciona correctament i si l’únic problema que té es pot eliminar amb una intervenció quirúrgica, considero que s’ha de practicar. Són operacions relativament senzilles, que milloren la qualitat de vida immediatament.”
La lesió medul·lar és un dels problemes més greus. “Molts dels accidents que provoquen les lesions medul·lars s’haurien pogut evitar. L’excés de velocitat, els esports de risc i una prevenció laboral nul·la són les causes més freqüents. Es fan investigacions amb animals de laboratori per fer possible la regeneració de la medul·la amb cèl·lules mare, cosa que veig molt difícil. La medul·la és molt prima i conté milions de connexions. Quan una neurona mor, es mor per sempre. La via més efectiva és la prevenció.”
La dedicació absoluta d’un professional de la medicina a la seva activitat no seria possible sense el suport familiar. Primer el va rebre del seu pare, que li va permetre canviar les eines d’ebenista pel bisturí i, més tard, de la seva muller, M. Carme Huc, qui malauradament va morir fa pocs anys. Era infermera de professió, entenia molt bé el treball del seu marit i sempre li va donar suport en tot.
