Text del 2004
Ara tenim una medicina de l’evidència però aviat les imatges moleculars ens mostraran els canvis químics que precedeixen els símptomes.
Els anys setanta, quan el doctor Francisco Lomeña va cursar la carrera de medicina a Barcelona, eren temps de revoltes polítiques, vagues i agitació social. I també de creixement personal davant d’aquesta realitat. L’interès d’aquell estudiant s’orientava vers les especialitats de psiquiatria o forense, però l’estudi de l’assignatura de farmacologia va canviar radicalment el seu objectiu, atret pels mecanismes bioquímics pels quals els medicaments feien efecte. Per oposició va entrar d’alumne intern a la càtedra de farmacologia dirigida pel doctor García Valdecasas. Mentre desenvolupava l’activitat en aquest departament fent proves per determinar la concentració dels fàrmacs a la sang, va assabentar-se d’un nou procediment per fer el mateix, anomenat radioimmunoanàlisi, que es duia a terme en el servei de medicina nuclear de l’Hospital Clínic de Barcelona sota la direcció del doctor Setoain. El doctor Lomeña va decidir dedicar-se definitivament a la medicina nuclear. El Dr. Jordi Setoain, junt amb els seus professors, els Drs. Ramon Herranz i Jaume Cedó, són recordats especialment pel doctor Lomeña. Després d’acabar la residència, va obtenir la plaça d’adjunt del servei de medicina nuclear a l’Hospital Clínic, on continua en l’actualitat com a consultor sènior de medicina nuclear i coordinador de docència del centre de diagnòstic per la imatge. “La medicina nuclear s’ocupa de marcar substàncies amb isòtops radioactius, administrar-les dins del cos humà i veure’n la concentració als teixits mitjançant unes imatges. No s’ha de fer cap analítica ni cap prova tisular. Les substàncies que es fan servir en cap cas no són nocives per al cos perquè són molt similars químicament a les de l’organisme que volem estudiar. Fins i tot, pot ser una substància pròpia marcada radioactivament. Les radiacions que apliquem tampoc fan mal perquè són d’una intensitat molt baixa, pràcticament negligible.”
La medicina nuclear és fonamentalment diagnòstica, tot i que també es fa servir amb finalitats terapèutiques, i permet conèixer el funcionament de determinades estructures. “Depenent de la substància que s’administra, es fixa en un o altre òrgan del cos i a través de la imatge que obtenim en determinem el grau de funcionament, no només globalment sinó també per parts.”
Aquest sistema no sempre és el més eficaç. Moltes vegades n’hi ha prou amb una radiografia o una TAC, per fer el diagnòstic. “Les proves de medicina nuclear només es fan quan el metge considera que és el més efectiu i el més rendible.”
Un dels grans èxits de l’especialitat ha estat el tractament del càncer de tiroides. “Quan es vol fer un diagnòstic s’administra la dosi necessària de substància, tan baixa com sigui possible. En canvi, quan l’objectiu és terapèutic es fa justament tot el contrari: injectar la màxima quantitat per destruir l’estructura maligna.”
En medicina nuclear, a diferència d’altres especialitats que també usen radiacions ionitzants, es fan servir productes radioactius no encapsulats, preferentment en forma líquida. “Es fa arribar el líquid radioactiu a la zona que es vol destruir amb mètodes diferents. Es pot punxar directament l’òrgan o bé unir el producte a una substància que sabem que es dirigirà a aquell lloc específic i no a cap altre.”
La medicina nuclear no és una especialitat fàcil. És necessari tenir coneixements de física bàsica, radioprotecció, informàtica, electrònica i química. Per això, a poc a poc, s’hi han anat incorporant professionals d’altres disciplines (físics, químics, farmacèutics), i s’ha anat subespecialitzant. El doctor Lomeña ha orientat la seva recerca vers el camp de la neurociència. “El cervell és un òrgan extremament complex i molts dels seus mecanismes es desconeixen. Podem detectar canvis cerebrals químics molt específics en pacients portadors de malalties neurodegeneratives hereditàries que encara no les han desenvolupades o en pacients amb risc de patir-les. Tot i que tenim aquest diagnòstic precoç, no estem capacitats encara per donar cap solució. Fins ara tenim una medicina de l’evidència, però aviat el que ens mostraran les imatges moleculars seran els canvis químics que precedeixen els símptomes.”
A més del seu treball a l’Hospital Clínic, el doctor Lomeña també desenvolupa l’activitat professional a CETIR. Va entrar en aquest centre mèdic privat l’any 1978 de la mà del doctor Setoain per aprendre el funcionament d’una gammacàmera i s’hi va quedar fins a l’actualitat ocupant diverses funcions i càrrecs de responsabilitat. La seva tasca actual consisteix en la direcció médica de la Unitat PET (tomografies per emissió de positrons), tècnica que va aprendre als Estats Units i que va posar en pràctica fa cinc anys al centre barceloní. “Amb el tomògraf detectem tumors i la seva extensió. Serà una eina imprescindible per als diagnòstics oncològics però, de moment, només es fa servir en situacions imprescindibles per motius estrictament econòmics.”
A més de la seva funció diagnòstica, el PET tindrà un paper important en la investigació sobre nous fàrmacs, tot i que la recerca mèdica al nostre país encara no disposa dels recursos necessaris per tirar endavant projectes ambiciosos. “Els radiotraçadors que necessitem són caríssims de sintetitzar, per la qual cosa la investigació és molt difícil, i per segons quines imatges gairebé impossible. Sortosament, els parcs de recerca biomèdica permetran establir convenis de col·laboració amb organismes privats i públics per finançar nous projectes.”
El doctor Lomeña, actual president de la Sociedad Española de Medicina Nuclear, veu el futur de l’especialitat orientat cap a l’obtenció de la imatge molecular, el treball en equip amb especialistes de diferents branques de la medicina i l’especialització per patologies o per sistemes anatòmics.
