Text del 2004
La dieta mediterrània no és potser la més adequada per controlar el pes.
.
El doctor Guillem Cuatrecasas va trobar en l’àmbit familiar un lloc propici per desenvolupar les seves inquietuds científiques. El seu pare, Josep Maria Cuatrecasas, és metge i la seva mare, Josefina Cambra, biòloga. Una diabetis diagnosticada al seu progenitor probablement va condicionar l’especialitat dels seus estudis, l’endocrinologia. Just començada la carrera a Barcelona, el doctor Cuatrecasas va marxar als Estats Units per dedicar-se a la investigació i a la biologia molecular. Era massa jove per afrontar el futur sense el suport familiar i va tornar, però al cap de dos anys tornà a Nova York per fer una estada d’uns mesos a l’hospital del Mont Sinaí i posteriorment a Boston, al Masachussets General Hospital. Hi va trobar professors excel·lents, un ambient de treball molt enriquidor, obert i sense prejudicis i un nivell de recerca molt elevat. Aquesta experiència li va servir per al desenvolupament de la seva feina actual com a coordinador d’un equip d’endocrinologia i nutrició a la Clínica Teknon de Barcelona. Està format per dos endocrinòlegs, una doctora especialitzada en endocrinologia infantil i una altra dedicada a l’obesitat i lípids. Completen l’equip dos dietistes que s’ocupen de la patologia de la diabetis i l’obesitat i també una infermera educadora en diabetis. “Els endocrinòlegs bàsicament ens ocupem de les malalties derivades de l’obesitat, les altres tiroïdals, suprarenals o hipofisàries són molt menys prevalents.”
“L’obesitat no hauria de ser considerada només un problema estètic. Pot provocar trastorns psicològics importants, però també té moltes altres implicacions en la salut (dislipèmies, diabetis tipus 2… risc cardiovascular en definitiva).” En el desenvolupament de l’obesitat intervenen factors genètics i culturals. “Al Canadà s’han fet estudis amb bessons idèntics, orfes, adoptats per famílies diferents. S’ha determinat que en un 30% les bases de l’obesitat són genètiques i en un 70% culturals.”
Aquest fet té molt a veure amb l’evolució de la humanitat. “Originàriament l’home estava capacitat per estalviar energia, per la qual cosa, tot i que la ingesta fos petita, tenia tendència a la retenció. Ara bé, quan va començar a haver-hi abundància d’aliments o més facilitat per aconseguir-los, els mecanismes estalviadors d’energia no desaparegueren, ja que són genètics. Per tant, es desenvolupà l’obesitat.”
A diferència d’altres països, la carrera de nutricionista només és una diplomatura, no una llicenciatura. Inclús en l’àmbit mèdic, és un camp al qual s’arriba des de camins diversos (medicina interna, cirurgia, etc.). “El professional que hauria de saber més de nutrició és el metge endocrinòleg, que és qui s’hauria d’encarregar de les malalties metabòliques, però no és així. En lloc d’assumir que hi ha mecanismes que desconeixem i aprofundir en el seu estudi per aconseguir solucions i tractaments adequats, els endocrinòlegs hem deixat de banda el camp de la nutrició i l’obesitat, probablement per falta d’èxit.”
Ara bé, darrerament els endocrinòlegs estan recuperant aquesta parcel·la, ja que ha aparegut una nova generació d’especialistes que se n’ha començat a preocupar. “Al nostre centre hem fet estudis de calorimetria en què demostrem que cremem menys carbohidrats dels que pensàvem, amb la qual cosa la nostra dieta mediterrània, que té molt carbohidrat (pasta, arròs, llegums…) no seria la més adequada pel que fa al control del pes.”
De fet, no hi ha una sola dieta mediterrània sinó diverses, segons els països. “Menjar bé és important però últimament se n’està magnificant l’impacte. Moltes malalties probablement tenen a veure amb el que mengem, però també hi incideixen factors genètics, ambientals, canvis hormonals profunds que desconeixem, el ritme de vida o l’estrès. Menjar adequadament no ho és tot i no hauríem de culpabilitzar tant el pacient. El menjar dona plaer, és un premi ràpid, un instint animal, per la qual cosa no ens hauríem de privar de res però sí saber posar-hi límits, sobretot si tenim certs riscos.”
Per determinar l’obesitat, a més de les clàssiques mesures de greix corporal, es mesura la despesa calòrica d’un organisme en situació de descans. “Calculem la quantitat d’oxigen que es consumeix i el CO2 que s’allibera en repòs. El quocient respiratori ens dóna el valor del consum energètic. Amb aquesta dada estudiem les vies metabòliques més efectives i hi adaptem la dieta alimentària. El doctor Jordi Salas fa molts anys que realitza estudis de calorimetries amb animals d’experimentació, però no els hem parat prou atenció. Als Estats Units i a d’altres països europeus són molt habituals però aquí no, probablement perquè no havíem considerat l’obesitat com un problema seriós fins ara. A més, són necessaris equips costosos i sovint l’administració no és prou sensible.”
L’obesitat continua sent un problema crònic. “Actualment no sabem curar l’obesitat ni la diabetis tipus 2. Segurament la clau està a l’hipotàlam, però encara s’ha d’investigar molt en aquesta línia. El progrés de l’estudi de l’obesitat i la despesa energètica anirà paral·lel al progrés de la neurologia i de les tècniques d’imatge cerebral.”
Quan el menjar es converteix en un càstig dóna lloc a patologies psicològiques molt greus. “L’anorèxia i la bulímia o la combinació d’ambdues són malalties molt complexes de les quals tothom parla però ningú no resol. Sempre s’intenten donar solucions des del punt de vista de la psiquiatria però s’haurien d’atacar des de diversos fronts simultàniament, altrament no aconseguirem res.”
Els trastorns alimentaris també afecten cada cop més els infants. “En el nostre país hi ha poques unitats dedicades a l’obesitat infantil tot i que aviat serà un problema sanitari important.”
