Text del 2004
En molts casos, els intensivistes han de prendre decisions transcendentals per a la vida en menys d’un minut, sense la possibilitat d’esmenar-les si no han estat encertades.
Més enllà d’una definició oficial o acadèmica, la medicina intensiva és l’especialitat formal que tracta de l’atenció del malalt crític allà on aquest malalt es trobi, per tant, no únicament dins de la sala de cures intensives. D’altra banda, quan es parla de malalts crítics s’està parlant de malalts greus, però amb possibilitats de recuperació, és a dir, la tasca de la medicina intensiva no és ocupar-se de malalts greus irreversibles o no recuperables.
El doctor Xavier Ruiz va entrar a la medicina perquè sentia una forta atracció per la psiquiatria, però no va trigar gaire a adonar-se que allò que realment seria el seu futur era la medicina intensiva: “A mi m’agradava molt la psiquiatria i la psicoanàlisi i per això vaig decidir-me pels estudis de medicina, però quan ja feia tercer curs em van dir que el tipus de psiquiatria que a mi m’agradava no es podia fer a Espanya. I en aquest mateix curs vaig entrar en contacte amb les unitats de cures intensives a través dels Drs. Moisés Cadierno i Ruperto Oliveró.”
Estem parlant de l’any 1975 aproximadament i la medicina intensiva era encara molt nova: “La veritat és que quan vaig entrar en una unitat de cures intensives de l’Hospital de la Vall d’Hebron vaig quedar fortament impressionat i vaig sentir una atracció pel malalt crític, una mica pel misteri que hi havia de pronòstics encara molt incerts.” De tota manera, al doctor Ruiz no solament el va interessar el malalt crític, sinó també la gestió de l’organització de la seva assistència, la qual cosa el va portar més endavant a estudiar àmpliament aquesta qüestió i a treballar-hi fins a l’actualitat, com a cap del servei de medicina intensiva de l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona.
El doctor Ruiz va entrar a la universitat l’any 1972, i això significa que va agafar uns anys de gran agitació política entre els estudiants que va fer que les classes no fossin exactament el més important: “Vam començar vuit-cents estudiants, de manera que era impossible plantejar-se fer pràctiques. A més, pràcticament no hi havia classes, tot i que tinc records molt bons de grans catedràtics que feien tot el que podien malgrat aquell ambient tan advers. El fet que no pogués fer milícies i que això volgués dir que un cop acabada la carrera hauria de perdre un any per fer el servei militar, va fer que em decidís a matricular-me per lliure i així poder acabar els tres últims cursos en dos anys. Finalment, però, vaig retardar uns anys el servei militar i ja vaig posar-me a treballar a l’Hospital del Sagrat Cor, primer com a júnior i després com a adjunt.”
Pel que fa a professors que realment cregui que l’han influït en la seva carrera, el doctor Ruiz afirma: “El doctor Josep Carreras i el doctor Ciril Rozman van ser dos grans mestres per a mi i també per a molta altra gent.”
Pel que fa als estudis de l’aplicació de la gestió a la medicina intensiva, el doctor Xavier Ruiz va fer una estada a Anglaterra per tal d’aprofundir en els seus coneixements: “A Espanya les coses no funcionaven massa bé, i per això l’any 1986 em vaig traslladar a Londres per descobrir com s’ho feien en un dels millors hospitals del món que en aquell moment era dirigit per un metge intensivista. Però la veritat és que els resultats no van ser exactament els que m’esperava, perquè em vaig adonar que allà les coses funcionaven igual o pitjor que aquí.”
Això el va trasbalsar de tal manera que es va posar a estudiar realment gestió hospitalària i economia de la salut a Barcelona, i posteriorment gestió sanitària a la Universitat de Minnesota als Estats Units: “Els coneixements que vaig aprendre allà em van servir per poder-los aplicar aquí quan vaig tornar l’any 1992.”
I com funcionen realment les unitats de cures intensives? “La veritat és que les unitats són llocs molt petits, on s’atén un nombre de malalts també petit però on, en canvi, es necessita poder comptar amb molts professionals perquè els atenguin i perquè no els deixin d’atendre mai en cap moment.”
Una UCI funciona vint-i-quatre hores al dia durant els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, la qual cosa significa que els recursos mèdics i sobretot els d’infermeria han de ser els mateixos durant el dia que a la nit i tampoc poden ser diferents els dies de festa que els de treball: “En un servei de medicina intensiva hi ha un director de servei i després hi ha la unitat funcional, que està formada per un metge adjunt, que és qui té la responsabilitat directa del malalt, diplomats d’infermeria i auxiliars. Això vol dir que aquest metge ha de tenir una formació global del que és el malalt crític, encara que després pot estar més especialitzat en un òrgan o en un altre.”
El treball d’equip és importantíssim, i un dels grans reptes que encara queden per resoldre a tot el món en el cas de la medicina intensiva és el fet que hi pugui haver sempre prou personal i que no hi hagi buits a cap hora del dia que hagin de ser coberts per metges de guàrdia: “Com a intensivistes que som, ja sabem moure’ns amb tot això, però el cert és que hi ha un decalatge, un decalatge que no es nota en l’assistència als malalts, però sí en com han de treballar els professionals.”
Durant molts anys, el metge intensivista no sortia de la unitat de cures intensives, però ara les coses han canviat i es veuen d’una altra manera: “El malalt crític no només és en el petit recinte d’una UCI, sinó que també el podem tenir en una sala hospitalària qualsevol o ens pot arribar a urgències, i és precisament per aquesta raó que estem sortint cada vegada més del nostre espai per atendre pacients que són en una altra sala de l’hospital i que requereixen igualment els nostres coneixements.”
En relació amb les famílies, els metges intensivistes es troben tres tipus de pacients: “Per una banda, hi ha els qui estan molt poc temps a la UCI, que solen ser malalts que un cop recuperats d’una intervenció quirúrgica, per exemple, ja poden passar a una sala normal. Per una altra, tenim també aquells malalts que ingressen molt greus i que no viuen més de vint-i-quatre hores. En aquest segon cas, realment és molt dur comunicar la situació a la família. Finalment, hi ha el malalt que roman ingressat uns dies, la qual cosa afavoreix la relació amb la família.”
És per aquesta raó que des de l’Hospital del Sagrat Cor es treballa perquè la família, sigui quina sigui la situació del malalt, se senti molt ben atesa: “Intentem que sempre sigui el mateix metge el qui parli amb els familiars i els mantingui informats perquè la veritat és que hem comprovat que ho agraeixen molt.”
A l’hora de valorar la situació actual de la medicina intensiva, el doctor Ruiz comenta: “El que trobo a faltar no és tant el diàleg amb el malalt ni amb la família, sinó el diàleg de nosaltres com a professionals amb els economistes i els polítics, perquè estic convençut que parlant-ne aconseguiríem una millor qualitat d’assistència i un cost més baix.”
