Text del 2004
El nostre deure és ajudar al pacient perquè tingui una estabilitat psicològica suficient per decidir què ha de fer.
La Dra. Lídia Cuesta i Serramia és psiquiatra especialitzada en trastorns de la conducta alimentària i coordinadora del Centre de Salut Mental i de la Unitat d’Alimentació de l’Hospital Mútua de Terrassa. Com que no li agraden gaire les frases lapidàries, s’inspira en el seu admirat professor, el senyor Manuel Valdés, quan defineix la seva especialitat mèdica. “És una mena d’art, perquè nosaltres treballem, en bona part, explorant al pacient i això ho fem essencialment parlant amb ell. A vegades necessitem proves radiològiques, analítiques o tests de les capacitats mentals, però el fonamental és l’entrevista que mantenim a la consulta.”
Aquesta és una tasca que combina amb la seva labor docent a la Universitat Autònoma de Bellaterra. “No n’he après sola, n’hi ha hagut molta gent que m’ha ensenyat i, d’alguna manera, tinc un deute amb la docència. D’altra banda, el fet de tenir seixanta persones preguntant-me el perquè de les coses, m’obliga a saber més i això és molt enriquidor per la meva carrera.”
Als inicis acadèmics, va experimentar una sèrie de dubtes que a poc a poc aniria resolent. Quan estudiava EGB, es va plantejar que seria infermera, ja que li semblava difícil arribar a estudiar medicina. Però aviat va veure que era possible estudiar el que de veritat li agradava i va començar COU amb la idea de fer medicina. Quan va començar la carrera, tampoc no tenia clar que volgués fer psiquiatria. La seva intenció era dedicar-se a la pediatria o la ginecologia, especialitats que va descartar en els sis primers mesos de carrera, quan bellugant-se per l’Hospital Clínic es va adonar que aquelles tampoc eren la seva vocació. “Vaig estudiar a l’Hospital Clínic de Barcelona i és aquí on vaig veure clar que no faria pediatria ni ginecologia. També vaig decidir que allò d’anar a classe cada dia i després anar-te’n a casa a estudiar, tampoc era el que jo volia. Aleshores, vaig decidir entrar com alumna interna en algun servei, perquè a mi el que m’agradava de debò era el contacte amb la gent. Mitjançant un amic, me’n vaig assabentar que si feia les oposicions per psicologia mèdica, que era una matèria que es feia a segon de carrera, i les aprovaves, com que el departament de psicologia mèdica i el de psiquiatria estaven pràcticament unificats, podria fer psiquiatria. D’aquesta manera, em vaig presentar a les oposicions, les vaig treure i vaig anar directament a psiquiatria, sense passar per psicologia. Vaig anar d’ajudant al departament de psiquiatria infantil del doctor Josep Toro, amb la doctora Montaña, una persona molt estimada per mi, que era resident de quart any. Aquí vaig estar treballant des de segon a sisè de carrera.”
Quan acaba la carrera, la Dra. Cuesta s’especialitza dins de l’Hospital Mútua de Terrassa, centre amb el qual ja havia col·laborat abans, en el període de resident, muntant la unitat d’alimentació, juntament amb altres companys. “Abans d’acabar la residència, l’Hospital Mútua de Terrassa em proposa anar a treballar com a psiquiatre adjunt i quan acabo el MIR, vaig incorporar-me a l’Hospital fent una tasca indefinida durant uns mesos, fins que vaig tenir la meva plaça d’adjunt. Al cap d’un temps, em vaig fer càrrec de la coordinació del Centre de Salut Mental, de la unitat d’alimentació i del servei d’urgències.”
Encara que, moltes vegades tinguem la temptació de donar opinions personals, els psiquiatres han de ser sempre neutrals i objectius. “El nostre deure és ajudar al pacient perquè tingui una estabilitat psicològica suficient per decidir què ha de fer.”
Explica la doctora Cuesta que dintre de l’àmbit psiquiàtric, els problemes poden estar causats bé per funcions alterades del sistema nerviós o bé per motius ambientals. “Establiríem un eix en el qual en un extrem estarien les patologies que depenen més de la disfunció cerebral i a l’altre extrem de l’eix estarien les que depenen bàsicament de l’entorn. Al mig de tot això, trobaríem un seguit de seqüències que poden ser combinacions de totes dues.”
Al Centre de Salut Mental de l’Hospital de Terrassa, les patologies més freqüents són les del grup ansiós depressiu. “Dins dels trastorns depressius, hi ha molts tipus. En el que més hi juga la genètica seria en el trastorn depressiu endogen, sobre tot a la malenconia. Una persona melangiosa és aquella que, de sobte, es troba que està trist, que plora sense saber perquè i que comença a veure-li pegues a tot. A l’altra punta, tindríem els tipus de depressió molt secundàries a problemes ambientals, com és el cas d’una persona a la qual l’ha deixat la seva parella i de sobte el món se li torna negre. En aquestes depressions provocades, influeix més el tarannà de cada persona. La major part de les depressions o quadres similars que venen avui a la consulta són influenciats per factors ambientals.”
En l’actualitat, els investigadors estan d’acord que l’anorèxia no és una malaltia de causa única. “L’anorèxia sempre és una malaltia plurifactorial. Sempre hi ha factors de la mateixa personalitat i factors ambientals, que avui dia són els que van creixent més, com la pressió per estar el més prim possible, com si això fos una garantia d’èxit.”
L’anorèxia és el trastorn alimentari més conegut, però no és l’únic, també hi ha la bulímia nerviosa. “La bulímia nerviosa es detecta quan un pacient perd el control davant la ingesta d’aliments, fins el punt que molts són capaços de menjar-se qualsevol cosa i en enormes quantitats. En aquests casos sempre hi ha un sistema de purga per compensar l’excés. Després hi han els trastorns de la conducta alimentària no especificats, així com els trastorns per fartaneres, que pateixen les persones que mengen a deshores tot el que enxampen.”
Després d’una jornada escoltant els pacients, la doctora Lídia Cuesta aprofita el camí de tornada a casa, des de Terrassa a Barcelona, per desconnectar de la feina. “Normalment vinc pels túnels, i quan arribo a Barcelona, la major part dels dies ja he aconseguit desconnectar-me’n.”
