Text del 2004
Enganyem el sistema immunològic de la persona trasplantada perquè accepti com a propi un òrgan aliè.
Els avantpassats paterns del doctor Oppenheimer eren alemanys: “El meu pare, Walter Oppenheimer, es va establir a Espanya abans de la guerra i, malgrat que ja estudiava medicina a Alemanya, tornà a començar des de zero: es va formar com a metge i com a especialista en hematologia a la Universitat de Barcelona i exercí aquesta especialitat al sector públic, com a creador i cap del Banc de Sang de la Vall d’Hebron, i al sector privat, amb seu propi laboratori d’anàlisis. Desgraciadament, va morir quan jo només tenia dotze anys, encara que el seu exemple professional i personal tingué un pes important en la meva vocació.”
Tot i així, “no sé exactament el moment en què vaig decidir que volia ser metge. En morir el meu pare, la meva mare, Carme Salinas, infermera de professió i la més estreta col·laboradora del meu pare, es va fer càrrec del laboratori familiar, de manera que vam continuar molt lligats a la medicina.”
El doctor Oppenheimer començà els estudis universitaris l’any 1972 a la UAB: “Va ser una època políticament convulsa i plena de reivindicacions estudiantils. En un principi creia que continuaria amb la dedicació sanitària tradicional, l’hematologia, però sent encara un estudiant a la Vall d’Hebron vaig haver d’enfrontar-me amb diverses problemàtiques renals, i l’àrea em va fascinar immediatament.”
Però el fet fonamental en el seu viratge professional fou la coneixença del doctor Antoni Caralps, pioner en el trasplantament de ronyó. “Vaig tenir moltíssima sort perquè ja abans d’acabar la carrera m’havia ofert l’oportunitat de treballar amb ell a la Unitat de Trasplantament Renal de l’Hospital Clínic, de manera que vaig començar immediatament després de llicenciar-me.”
D’aleshores ençà hi porta a terme una tasca essencial: “Quan pensem en un trasplantament de ronyó, sovint ens imaginem l’acte quirúrgic portat a terme per un uròleg, però no ens adonem que abans, durant i després de la cirurgia hi ha també un acte mèdic desenvolupat per un nefròleg que és tan important o més que la mateixa intervenció.”
La funció dels nefròlegs com el doctor Frederic Oppenheimer és, doncs, “tenir cura de les infeccions, de la immunologia, de la farmacologia i, en definitiva, de tot allò que incidirà en el tractament de les persones trasplantades. I un dels factors essencials és el de la immunodepressió, és a dir, la utilització de fàrmacs que enganyin el sistema immunològic de la persona trasplantada per tal d’acceptar com a propi un òrgan aliè. Per desgràcia aquests medicaments comporten múltiples efectes secundaris, com hipertensió, formació de tumors malignes o susceptibilitat a les infeccions microbianes, i són els causants del 50% de les morts dels nostres pacients. El nostre repte és aconseguir una recepta farmacològica equilibrada que possibiliti l’acceptació de l’òrgan extern, però que, al mateix temps, no tingui conseqüències a mitjà termini nefastes per al pacient.”
En aquest sentit, no podem passar per alt el fet que “el trasplantament és la millor opció terapèutica per tractar un malalt crònic, però no és infal·lible. Sempre que visito un nou pacient del programa de trasplantaments poso molt èmfasi en l’estreta relació que caldrà que mantinguem mitjançant una petita broma: li dic que a partir d’aquell moment serem amics per sempre.”
Aquesta cara menys amable del trasplantament no hauria d’eclipsar els avantatges i avenços que ha comportat aquesta teràpia. Des del punt de vista estrictament quirúrgic, el doctor Oppenheimer assenyala que es caracteritza per “la senzillesa.” Molt possiblement la major dificultat és la consecució d’òrgans trasplantables. Hi ha dues possibles vies: la cessió d’òrgans per part de donants vius o l’extracció d’òrgans procedents de donants cadàver. A l’Estat espanyol és va optar per aquesta segona opció, i és conegut l’elevat nombre de donacions que s’hi produeixen: “Es tracta d’un acte d’extrema solidaritat i altruisme per part dels familiars del donant, els quals en un moment de pèrdua i de dolor són capaços de pensar en la vida d’una altra persona. En aquest sentit, hem de tenir en compte i lloar la tasca dels coordinadors de trasplantaments que s’encarreguen de detectar possibles donants i de posar-se en contacte amb les seves famílies, funció que l’Hospital Clínic fou pioner a instaurar. Tot i que hem avançat molt, encara cal que els metges es conscienciïn perquè els òrgans dels pacients en situacions crítiques romanguin en condicions de ser trasplantats. És cert que la situació mèdica d’alguns pacients crítics és irreversible, però la tasca del facultatiu ha de possibilitar que després de la mort continuï la medicina i es pugui garantir la independència i qualitat de vida dels receptors durant una mitjana de quinze a vint anys.”
Altres països han apostat per la primera opció seguint procediments diferents: “A Suècia, quan es detecta una disfunció renal severa, és el mateix malalt qui proporciona una llista de persones a les quals les autoritats sanitàries expliquen la situació per tal que, si ho desitgen, es presentin com a voluntàries. A l’Iran, el mateix govern premia les persones que donen els seus òrgans amb exempcions fiscals, tractes deferents, etc. Aquesta aposta té un clar vessant econòmic i d’infraestructura: el trasplantament requereix l’ús de tecnologia menys sofisticada que no pas la diàlisi i, a més, resulta més econòmic.”
És evident que les implicacions ètiques d’aquesta possibilitat terapèutica són múltiples: Hi ha d’haver un límit cronològic per ser receptor d’un trasplantament? És convenient establir un sistema que prioritzi els afectats més joves enfront dels més grans? Serà el mateix desenvolupament i extensió de la tècnica el que permetrà que cada vegada s’apliqui a un major nombre de persones.
