Text del 2004
El millor de la feina és veure la tranquil·litat del pacient i de la família quan aquella operació ha sortit tan bé com esperaves.
Especialista en Cirurgia General i Endocrina, el doctor Xavier Piulachs és cap del Servei de Cirurgia General i Digestiva de la Clínica Plató de Barcelona i Professor Titular de Cirurgia de la Universitat de Barcelona, però la seva és una llarga trajectòria que va començar el dia que va decidir que seria metge. El seu pare, l’eminent doctor Piulachs, va influir perquè agafés aquest camí: “El meu pare, com a catedràtic de la Facultat de Medicina, era una persona molt coneguda. Va ser mestre d’una gran quantitat de cirurgians i ho va ser en una època en què la figura del metge encara gaudia de molt prestigi. Al seu torn, la meva mare també era metgessa i advocada i en el seu curs només dues dones van cursar els estudis de medicina.”
L’ambient que es respirava a casa, doncs, va fer que quatre dels cinc germans Piulachs Clapera optessin per la medicina: “Durant un temps em vaig plantejar fer dret com la meva mare i seguir la carrera diplomàtica, però vaig optar per la medicina, que sempre m’havia cridat l’atenció.”
Els anys de facultat van representar poder-se formar al costat de gent de molta categoria: “Vaig tenir com a professors els doctors Sánchez Lucas, García Valdecasas, Soriano, Fernández-Cruz, Sarró, etc. i també durant tres anys a les assignatures quirúrgiques vaig tenir el meu pare mateix.”
En aquella època encara no s’havia creat el MIR i el doctor Piulachs va passar per diverses categories en el seu llarg camí per l’Hospital Clínic: “Vaig començar com a metge intern, després vaig ser cap de guàrdia de cirurgia setze o disset anys com a metge especialista, i metge-adjunt. En total, van ser trenta-un anys, els que vaig estar treballant al Clínic.”
A més de treballar al Clínic, però, ja des del 1968 es va vincular a la Clínica Plató amb una consulta privada a les tardes, i tot això ho va combinar també amb algunes estades a l’estranger: “Vaig estar un temps a Anglaterra i també als Estats Units, a la Clínica Mayo. Dels nord-americans em va sorprendre el sentit de l’organització i de la dedicació, encara que una operació es pot fer tan bé aquí com allà i es pot morir tanta gent de càncer aquí com allà.”
Pel que fa a la seva especialitat, la cirurgia general i més concretament l’endocrina, el doctor Xavier Piulachs ens explica en què consisteix la seva feina: “La cirurgia endocrina engloba la cirurgia de la tiroide, i també la de paratiroides i suprarenals. La tiroide és una glàndula de secreció interna que tothom té i que produeix unes hormones, les T3 i T4, que són importantíssimes per a una sèrie de mecanismes com pot ser el metabolisme cel·lular, i també en un determinat moment de la nostra vida influeixen en el creixement. I tot aquest procés està regulat des de l’hipòfisi per una altra hormona, l’hormona de l’estimulació tiroidea (TSH).”
El problema arriba quan en aquesta glàndula es produeixen tumors, que poden ser benignes o malignes, i que s’han d’operar; és aleshores quan el cirurgià endocrí entra en escena: “La tiroide pot tenir molts processos i no en tots és necessària la cirurgia, n’hi ha molts que es poden tractar mèdicament, però jo com a cirurgià em trobo amb nòduls o tumors que fan que aquella persona hagi de passar pel quiròfan.”
En els processos malignes si el tractament quirúrgic que es fa és correcte i després se segueixen els protocols radioactius indicats, les possibilitats de curació són força esperançadores: “Els dos factors que s’ha descobert que poden tenir a veure amb el càncer de tiroide són un component genètic familiar que predisposa a patir-ne i, per altra banda, també passa amb gent que de petita hagi patit irradiacions.”
A més dels nòduls simples de tiroide hi pot haver una persona que tingui més d’una tumoració i és aleshores quan es parla de goll multinodular que, generalment, és un procés benigne. “Un cop obtinguts els resultats actuarem d’una forma o d’una altra. Malauradament, encara hi ha gent que no es fa prou controls mèdics i a vegades descobrim aquests tumors una mica massa tard. A vegades anant pel carrer veig persones, sobretot senyores, que tenen un goll i que potser no s’han sotmès mai a tractament.”
Quant a la recerca, el doctor Piulachs sempre l’ha tinguda present: “La meva tesi ja va ser un treball de recerca: Estudi dels lípids tissulars en les malalties oncològiques, concretament en tumors cancerosos. En col·laboració amb el meu pare, el doctor Balius i el doctor Coromines, vam fer, també, un estudi publicat com a monografia sobre La repercussió enzimàtica de l’agressió amb el qual vam guanyar el premi Joaquim i Antoni Trias i Pujol de l’Institut d’Estudis Catalans. Posteriorment, he desenvolupat d’altres petits treballs de recerca, però ara es basen sobretot en la recerca clínica, que és el que toquem més a la Plató.”
A part d’aquesta faceta com a investigador, també n’ha desenvolupat una altra de molt interessant com a Professor Titular numerari de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona: “Poc temps després d’acabar la carrera vaig ser professor ajudant de classes pràctiques i posteriorment em vaig presentar a unes oposicions i vaig guanyar la plaça de professor de cirurgia; per tant, he fet docència pràcticament tota la vida.”
La docència aporta dues coses, assegura el doctor Piulachs: “D’una banda, t’obliga a preparar-te temes, a estar al dia, i a un reciclatge continu, i de l’altra, t’aporta encara un cert prestigi, que cada vegada és menys, però que de moment encara hi és.”
I és que el futur del col·lectiu mèdic no és gaire esperançador segons Xavier Piulachs: “El prestigi que tenia ser metge fa anys està de baixa. Fer la carrera de medicina és difícil i després ve la preparació pel MIR i els anys de resident. Són gent que estudien molt i treballen molt i que es troben amb trenta anys o més al carrer o essent subempleats amb sous molt baixos.”
Per aquesta raó, està content que els seus fills no hagin optat per la medicina: “Jo he gaudit molt de la medicina i m’ha aportat coses molt bones, però al seu moment no vaig recomanar als meus fills que estudiessin medicina, perquè la medicina se’n va per un camí que no m’agrada gaire, malgrat que la cirurgia continuï sent tan meravellosa com em semblava al principi.”
A la Clínica Plató, el servei que dirigeix el doctor Piulachs està format per un cap de servei, un cap clínic i cinc metges adjunts: “Suposo que tothom qui dirigeix alguna cosa, si exerceix el càrrec, imposa una forma de fer, i el meu sistema és fugir de vedetismes i fer que hi hagi un esperit d’equip, un tracte correcte i cordial i una seriositat màxima. Vull que la gent sigui responsable, i que hi hagi ordre i rigor en tots els casos i temes, però que tampoc cap metge abusi d’un altre perquè es pensi que és més bo o que fa les coses més bé. He vist massa abusos entre els professionals i és una cosa que he procurat evitar tota la vida.”
