Text del 2004
Voldríem contribuir a consensuar criteris pericials internacionals en Psiquiatria Forense.
“La psiquiatria és l’especialitat de la medicina dedicada al diagnòstic, prevenció i tractament de les manifestacions psíquiques. La psiquiatria forense és una branca docent i pericial de la psiquiatria. El psiquiatre forense informa davant de la justícia en qüestions penals, civils o laborals. En l’àmbit penal assessora sobre la imputabilitat del malalt mental en un fet objectivament delictiu. En el camp civil estudia si la capacitat d’autogovernar-se de la persona està afectada o no. En l’aspecte laboral planteja la necessitat del subjecte per exercir la seva activitat professional.”
Durant la infància, al professor Ortega-Monasterio ja se li va despertar l’interès per la medicina. Aquest interès que es va confirmar quan va decidir entrar a la Facultat de Medicina de Barcelona. “L’entrada a la universitat em va deixar perplex, em va enlluernar. Des del primer moment vaig tenir molt clar que aquell era el meu món.”
A la facultat ja va mostrar il·lusió per la psiquiatria, però també per altres branques més somàtiques. A cinquè curs, va col·laborar amb l’equip del doctor Santiago Montserrat Esteve al dispensari de Medicina Interna de l’Hospital Clínic, vinculat a la càtedra del professor Agustí Pere Pons, on va descobrir una forma sistematitzada, científica i fiable d’analitzar la malaltia mental. “Vaig adonar-me que la psiquiatria no era una simple especulació, sinó que es podia exercir i aplicar de forma similar a les altres branques mèdiques.”
També va tenir contacte amb professionals de gran qualitat que el van marcar. “El Doctor Carles Ballús va ser el meu principal mentor acadèmic.”
Un cop acabada la carrera va fer l’especialitat a l’Hospital Clínic durant dos anys, amb una breu estada al Canadà per estudiar Neurologia. Els altres dos anys de residència els va desenvolupar a Suïssa, on va presentar la seva tesi doctoral sobre l’evolució de l’esquizofrènia catatònica, dirigida pel doctor C.Müller, professor de la Universitat de Laussane. El director del hospital on feia la residència era el professor Georges Schneider, que també era professor i perit dels tribunals suïssos, qui li va donar un gran suport per a la seva formació com especialista i per la redacció de la tesis doctoral “Amb el doctor Schneider vaig aprendre la psiquiatria clàssica centreuropea. Era una disciplina clínica, descriptiva, mèdica i social, molt preocupada per la integració del malalt en la societat. Amb ell també vaig donar els primers passos en l’àmbit de la psiquiatria legal i forense.”
En tornar de Suïssa, el doctor Ortega-Monasterio va obrir la seva consulta particular a Barcelona. Molt interesat per la docència, també va començar la pràctica professoral a la Facultat de Medicina, a l’Escola d’Infermeria i a la Facultat de Psicologia. Un cop superades les oposicions a metge forense va compaginar, fins a l’actualitat, la forensia, la docència i la consulta assistencial privada. També va exercir durant 3 anys com a professor titular a la Facultat de Medicina de la Universitat de Salamanca. Un metge forense té coneixements que van més enllà de la medicina. “La forensia és una especialitat que té incidència en la medicina clàssica i en el dret. Si la psiquiatria és la branca més humanista de la medicina, la psiquiatria forense encara ho és més perquè tracta de qüestions d’una gran rellevància social (responsabilitat, capacitat, lliure albir, etc.) i de l’aplicació de la llei als malalts mentals.”
El peritatge mèdic és requerit a petició del jutge, la fiscalia,o bé, d’alguna de les parts a través del tribunal. També pot ser sol·licitada una peritació privada a través del Col·legi de Metges o altres vies. Existeix un reglament d’incompatibilitats i unes normes ètiques que regulen aquestes qüestions. “L’informe del perit forense no és vinculant, només serveix per assessorar el jutge. En cap cas no l’obliga a aplicar una condemna. Les parts implicades també el poden recórrer si no hi estan d’acord.”
Segons la llei, la responsabilitat criminal s’anul·la o es redueix si es dóna una malaltia mental que afecta les capacitats cognoscitives i volitives del subjecte. “Les persones que accepten un diagnòstic de trastorn mental, realment el pateixen. Al malalt mental, davant del dret penal se li aplica una mesura especial o bé un atenuant en la condemna i un control terapèutic o de seguiment acordat pel tribunal, que pot ser en el seu domicili, en un centre psiquiàtric o a la presó. En cap cas no queda impune o sense control legal com a conseqüència dels informes mèdics.”
En l’àmbit del Dret de família, en processos de separació i divorci, és típic sol·licitar un informe per valorar la capacitat dels pares per responsabilitzar-se de la custòdia dels fills quan es sospita una toxicomania o alteració mental. “Si un dels progenitors no pot fer-se càrrec dels fills per malaltia mental, s’estableix un règim de visites i la custòdia es comparteix amb els avis o els sogres. És aconsellable que el fill mantingui un vincle d’afecte amb els dos progenitors. Sempre es dóna prioritat al benestar i al desenvolupament emocional i personal del menor.”
El doctor Ortega-Monasterio, a l’actualitat, compatibilitza la seva tasca dintre de la Unitat de Psiquiatria Forense a l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, realitzada als matins, amb l’investigació i la docència universitària i la medicina assistencial privada, durant algunes tardes, al Instituto de Psiquiatría y Psicología Clínica de Barcelona, que ell mateix va crear i on treballa un equip complet de professionals. “Les patologies que més tractem són les depressions i l’ansietat, que sovint es donen conjuntament. L’ansietat, quan es somatitza, és font de dolor muscular, insomni o altres símptomes corporals com fatiga crònica. Són els dos grans nuclis simptomàtics dels quals es deriven la majoria dels quadres psiquiàtrics que tractem ambulatòriament (ansietat generalitzada, fòbies, depressions, etc.). Contràriament, els malalts que són ingressats solen presentar quadres psicòtics, depressions greus amb risc de suïcidi o altres situacions clíniques greus com las anorèxies.”
La imatge que tenim d’un psiquiatra és la d’un professional mèdic que fonamentalment escolta els seus pacients, però com en totes les altres especialitats, els tractaments farmacològics són una eina important. “Tot acte mèdic ha de ser psicoterapèutic. En la psiquiatria és on està més indicada la psicoteràpia, ja que el pacient, a més de respondre al fàrmac, ha d’orientar els seus esquemes cognoscitius i estil de vida sobre unes pautes saludables. Actualment apliquem les teràpies cognitivo-conductuals, molt més pragmàtiques i breus que la psicoanàlisi freudiana, de la qual la psiquiatria humanista n’és deutora. D’altra banda, amb els fàrmacs els quadres crònics, com l’esquizofrènia, han passat a ser transitoris o en tot cas a tenir un millor pronòstic.”
L’entorn socio-econòmic genera noves patologies. Ara, sentim a parlar d’addició a Internet, als videojocs o als telèfons mòbils, per exemple. “Les addicions son típiques en personalitats ansioses i immadures que desenvolupen una dependència a qualsevol element que li ofereix la societat per canalitzar la seva tensió. És la vulnerabilitat prèvia la que li porta a enganxar-te a alguna cosa.”
El fenomen migratori que estem vivint al nostre país també pot provocar trastorns psíquics. “La immigració és un sector molt predisposat a la malaltia mental per les condicions de precarietat material i sovint afectiva que han d’afrontar.”
Un dels projectes de futur que ocupa el professor Ortega-Monasterio és la potenciació externa de la Societat Espanyola de Psiquiatria Forense, creada l’any 1991 i de la qual és el president. Ell ha estat com representant d’Espanya en el comitè d’ experts del Consell d’ Europa a Estrasburg, per analitzar la responsabilitat penal dels malalts mentals “Voldríem contribuir a consensuar criteris pericials internacionals en la Psiquiatria Forense, i aconseguir que la psiquiatria nord-americana, en l’àmbit legal, no fos tan reduccionista ni farmacològica sinó més humanista, d’acord amb els nostres temps. Des d’Europa hauríem d’influir en els nostres col·legues americans perquè tinguessin en compte que determinats subjectes no poden ser sotmesos al tipus de pena habitual perquè el seu estat mental no els permet assumir una responsabilitat plena.”
