Text del 2004
La cirurgia maxil·lofacial avança de forma permanent i milloren les perspectives de curació i de reconstrucció.
“La cirurgia maxil·lofacial és l’especialitat que s’ocupa de la patologia quirúrgica de la cara, de la boca i de les estructures del cap i del coll que s’hi relacionen directament”, explica el doctor Guillermo Raspall Martín, cap del servei de cirurgia maxil·lofacial de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. El doctor Raspall forma part del grup de cirurgians maxil·lofacials que més han desenvolupat aquesta especialitat, relativament jove, al nostre país. El fet de decantar-se per aquesta àrea mèdica va ser una conseqüència directa de la influència de la professió del seu pare, que era odontòleg.
Es mostra orgullós d’haver estat alumne intern del professor Piulachs. “Vaig estar quatre anys intern al servei d’urgències de cirurgia a l’Hospital Clínic. La càtedra del professor Piulachs a la Universitat de Barcelona va ser molt important. Va formar una escola de grans cirurgians que avui desenvolupen l’activitat en la majoria de grans hospitals catalans. Tinc un record molt especial de les guàrdies que realitzava durant la formació. Allà es veia de tot i s’aprenia molt. Les urgències de cirurgia dels hospitals universitaris continuen sent la primera línia de tractament dels malalts i un espai d’aprenentatge molt important per al metge.”
Mentre que els estudiants de medicina d’avui disposen d’uns estudis molt reglats en què es té en compte clarament la formació pràctica, durant els anys d’universitat del doctor Raspall “qui volia aprendre més sobre el vessant pràctic de la disciplina havia de prendre la iniciativa d’anar d’ajudant a formar-se al costat d’algun professor.”
Durant aquella etapa inicial dels estudis “volia fer cirurgia general, però el meu pare, amb molt bon criteri, em va dir que combinés la cirurgia general i l’odontològica per especialitzar-me en cirurgia maxil·lofacial, i em va convèncer. Vaig anar a fer l’especialitat a Madrid amb un dels pioners d’aquest àmbit mèdic a l’Estat espanyol, el doctor Víctor Sada. Després vaig decidir que calia anar als EUA per aprofundir en l’especialitat. Els meus mestres han estat a la Clínica Mayo de Minnessota: el doctor Keller, un dels referents de l’especialitat, i el doctor Obwegeser, de Zürich. Des d’aleshores he mantingut el contacte amb els professionals americans per conèixer els seus treballs d’investigació i els avenços terapèutics en matèria maxil·lofacial. Sens dubte, l’esforç d’actualització de coneixements que implica la medicina és molt absorvent. Ara bé, la possibilitat d’aprendre i posar en pràctica el que aprens en un hospital és molt important.”
Els seus primers passos com a metge van ser a l’hospital de traumatologia de la Vall d’Hebron, per després entrar a l’edifici central del complex hospitalari on des de fa alguns anys és cap de servei de l’especialitat de cirurgia maxil·lofacial. L’equip de treball el formen tretze metges especialistes i deu residents. “En cirurgia major tractem al voltant de mil pacients l’any que presenten tumors a la boca, al cap i al coll. En cirurgia menor ambulatòria disposem d’una unitat al Parc Sanitari Pere Virgili on s’atenen al voltant de tres mil persones amb patologies menors. La nostra activitat també abarca la cirurgia de la cara, que en els darrers anys té menys incidència perquè s’ha reduït la xifra de traumatismes, en part perquè la població ha pres mesures de prevenció.”
Quan es treballa en un hospital universitari el que més enriqueix és la col·laboració professional. En l’estudi dels casos de càncer esdevé vital el treball multidisciplinari. “El diagnòstic precoç del càncer és bàsic per poder tractar el pacient. El càncer que més veiem és el que afecta les mucoses bucals, la boca i la orofaringe. Si es diagnostica a l’estadi inicial hi ha més possibilitats de curació perquè es pot resoldre amb una petita cirurgia. Quan no és així, els tractaments combinats de cirurgia, quimioteràpia i radioteràpia ofereixen més possibilitats. En els darrers anys s’ha produït una gran millora en el tractament del càncer.”
La cirurgia, però, és l’últim pas en l’actuació del metge. “Abans d’arribar al quiròfan s’ha d’haver estudiat, visitat i informat el pacient. El consentiment informat és una obligació legal. S’ha de parlar molt amb el malalt i els familiars. La informació correcta i el suport psicològic és fonamental. Cal estar al costat del pacient i donar-li caliu, suport i esperança. L’esperança de curació avui dia és molt alta. El professor Piulachs deia que el cirurgià és el metge que, a més, sap operar; és a dir, primer s’ha de ser metge i humanista, i a continuació dominar les tècniques de la cirurgia.”
Les malformacions congènites o del desenvolupament també es poden resoldre amb la cirurgia maxil·lofacial. El doctor Raspall també és cirurgià plàstic. “Tot i així la cirurgia que dóna més importància a factors estètics no acostuma a fer-se en centres sanitaris públics, on la cirurgia estètica resol les seqüeles d’un traumatisme.En la cirurgia estètica s’hauria de fer una avaluació psicològica dels pacients per veure les necessitats que tenen de modificar el seu aspecte. Un pacient amb una expectativa irreal de tractament per trastorn de conducta o personalitat no es cura operant.”
I indica: “Els malalts als quals s’ha extirpat un tumor passen per una intervenció de microcirurgia per reconstruir els defectes de la cara. Es fan reconstruccions amb implants d’ossos trasplantats. És una especialitat que avança de forma permanent i millora les perspectives de curació i de reconstrucció.”
El doctor Raspall compta amb consulta privada a la Clínica Quirón. “Molts metges tenen aquesta doble activitat com a conseqüència d’uns sous públics no prou adequats. El model de medicina canviarà en els propers anys. El metge vol treballar una part del dia i després tenir espais per fer altres coses. Cal un horari més racional.”
Assistència, recerca i docència són els tres pilars fonamentals de l’actuació del doctor Raspall i “que haurien de formar part de la vida de tot professional mèdic. La principal és l’assistència, amb un 50%, i la resta és l’espai que dedico a formació i investigació. A l’Hospital de la Vall d’Hebron tenim obertes moltes línies de recerca sobre el tractament del càncer que tenen grans perspectives de futur.”
Pel que fa a la docència: “Per a mi és una necessitat estar en contacte amb estudiants a la Universitat i fer formació de postgrau amb doctorats de medicina. És un cercle que es retroalimenta, és enriquidor per a l’estudiant i per al docent. D’aquí unes dècades la majoria de metges seran dones: el 80% dels meus alumnes ho són. Elles enfoquen la professió a temps parcial i aquest fet comportarà canvis socials i en la professió importants.” Aquesta dedicació docent l’ha portat a publicar diversos llibres sobre la seva especialitat amb el suport de l’equip d’especialistes de l’hospital. Des del setembre del 2004 i fins al 2006 el doctor Raspall ocupa el càrrec de president de l’Associació Europea de Cirurgia Maxil·lofacial, un reconeixement a una trajectòria professional eminent.
