Text del 2006
Els farmacèutics tenim un mètode de treball i d’investigació propi que facilita trobar escletxes de penetració.
La recerca aplicada en l’àmbit hospitalari ha viscut en els darrers anys un destacat creixement des de diferents àmbits i especialitats. Els farmacèutics hi estan desenvolupant un paper rellevant, en especial en recerca aplicada, fomentant millores en l’administració de fàrmacs i avaluant noves aplicacions per tal de millorar tant les expectatives com la qualitat de vida dels malalts. El doctor Josep Bruno Montoro està especialitzat en farmàcia hospitalària, una labor que ha realitzat en el marc de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona inicialment des d’una unitat clínica funcional especialitzada, i des de fa alguns anys vinculat al Comitè Ètic d’Investigació Clínica de l’entitat i al Servei de Farmàcia hospitalària. Reconeix la seva vocació investigadora i indica al llarg d’aquestes línies els avenços que han tingut lloc a Catalunya i a l’Estat espanyol en la millora dels nivells de recerca aplicada als hospitals. Són més de dues dècades en un dels hospitals de referència de l’Estat espanyol, l’Hospital de la Vall d’Hebron, el primer complex hospitalari de Catalunya. Aquesta dilatada etapa va estar precedida per una formació i especialització rellevants que li han permès assolir un grau de coneixement i expertesa notables en el món de la recerca hospitalària. El doctor Montoro va sentir des de ben jove una especial atracció pel món de la ciència i la investigació. El camp de la farmàcia va entrar a la seva vida gairebé de forma casual i avui se sent recompensat de l’opció que va prendre: “D’entrada volia estudiar biologia, però, un dia, un amic dels pares em va fer veure que la farmàcia tenia més aplicacions en l’àmbit de la salut. Va ser com una il·luminació. També és cert que quan vaig començar a estudiar farmàcia tenia unes expectatives diferents de les actuals, ni millors, ni pitjors. Després de llicenciar-me a la Universitat de Barcelona vaig realitzar la tesina al Departament de Bromatologia i Toxicologia amb la doctora De la Torre. Em va agradar aquella experiència investigadora i vaig percebre que en el futur havia de continuar-hi vinculat. Després d’una breu estada de sis mesos al món de la indústria farmacèutica i d’obtenir-ne una experiència enriquidora, vaig decidir estudiar el FIR per entrar de resident en un hospital.”
La seva vida professional ha tingut fins al moment dues etapes diferenciades. Els seus primers deu anys a l’Hospital de la Vall d’Hebron com a farmacèutic clínic van centrar-se en la tasca d’investigació en una unitat específica, la Unitat d’Hemofilia, “on es requeria un tractament molt individualitzat, acurat i amb molta atenció per a cada pacient. En aquells anys la unitat es va convertir en un referent nacional i internacional.”
El 1995 es doctorava amb un estudi, que quedaria finalista a l’última tria per l’elecció del premi extraordinari, que es titulava Contribución al estudio del Factor VIII de la coagulación. “Fins aleshores els fàrmacs utilitzats en hematologia no s’havien estudiat des d’un punt de vista pràctic. Un equip multidisciplinari de la Unitat d’Hematologia vam treballar per l’optimització d’aquests fàrmacs amb l’objectiu d’aconseguir treure’n el màxim rendiment en l’administració, és a dir, per utilitzar-los de la manera més profitosa i adequada tenint en compte que es tractava de fàrmacs molt cars. Els farmacèutics tenim un mètode de treball i d’investigació propi que facilita trobar escletxes de penetració. En aquell moment el treball de recerca va ser una aportació metodològica i científica que es va traduir en tècniques innovadores d’administració que encara avui s’apliquen i que fins aleshores no s’havien descrit. Aquest esforç de recerca va culminar en la tesi doctoral. En aquells anys vaig ser l’únic professional dedicat a la farmàcia hospitalària en aquesta àrea concreta de l’hematologia. Posteriorment, altres hospitals han anat generant aquesta figura.”
Aquesta etapa vital de la seva trajectòria professional marcada per la clínica aplicada en una malaltia específica també es caracteritzava per la relació directa amb els pacients. La segona etapa professional iniciada el 1997 va unida a la seva integració com a secretari dins del Comitè Ètic de l’Hospital de la Vall d’Hebron. “Per aquesta estructura organitzativa hi passen tots els projectes d’assaig clínic de l’hospital. Cada any avaluem unes 150 propostes d’assaig clínic, de les quals un 5-10% són propostes del propi centre. Des de el Servei de Farmàcia, ens hem especialitzat en donar suport a totes aquelles iniciatives de recerca en medicaments que ens arriben. Fa deu anys, en aquest hospital no hi havia pràcticament recerca de promoció interna. Des de llavors, s’ha institucionalitzat i s’ha assolit un nivell d’investigació en iniciativa interna molt elevat.”
El doctor Montoro posa igualment de relleu els aspectes característics de l’ètica des del punt de vista del món de la salut: “L’ètica, en l’àmbit de la recerca, implica almenys quatre principis: la no-maleficència, la beneficència, la justícia i l’autonomia, en referència aquest últim a l’entitat del propi pacient respecte a la presa de decisions sobre la seva malaltia. Aquestes consideracions són molt rellevants en recerca. La persona que entra a formar-ne part activa ha d’haver raonat la seva decisió.”
La seva vocació és la recerca aplicada i, avui, des del Comitè d’Investigació, però també com a membre del Servei de Farmàcia, la seva tasca és ajudar que es faci recerca clínica a partir d’iniciatives investigadores de l’hospital. “L’inconvenient de treballar per aquesta vocació és que la intensitat de treball i les possibilitats són diferents a la indústria que a l’hospital. La recerca vocacional està limitada per la disponibilitat i els mitjans.”
L’objectiu del Comitè Ètic és canalitzar les iniciatives de recerca clínica de l’entorn professional. “Una bona part dels projectes tenen relació amb l’estudi de fàrmacs. La recerca en el món sanitari és bàsica. El problema és que estem en un país on no tenim cultura investigadora ni es destinen prou recursos per portar-la a terme. A més a més, la recerca en terapèutica farmacològica està, per definició, en mans de la indústria farmacèutica, que és qui decideix què i on s’han d’invertir els recursos per fer recerca clínica.”
Són molts els residents que senten atracció pel món de la recerca clínica aplicada. No és fàcil accedir a aquest àmbit, però “al resident que comença se l’ha d’orientar i preparar per accedir a la investigació, animar-lo, i canalitzar les seves inquietuds cap a projectes concrets, que el permetin realitzar-se. En el Servei de Farmàcia, el que fem és convidar els residents de l’hospital a participar en els projectes d’assaig clínic que es generen en el centre, per gaudir-ne i per beneficiar-se d’aquesta experiència, que en el futur pot desembocar en millores substancials i fonamentals per al conjunt de la societat.
