Dr. J. Carles Martín Conillas
Dr. J. Carles Martín Conillas
PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

DR. J. CARLES MARTÍN CONILLAS

CIRURGIA PEDIÀTRICA

Text del 2004

El més important és fer la feina ben feta i amb il·lusió.

El Dr. J. Carles Martín desenvolupa la seva activitat professional com a cirurgià pediàtric a l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona i a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, on fa guàrdies localitzables. També té una consulta privada a Cabrils i realitza guàrdies de pediatria general al centre hospitalari de Granollers. He treballat durant molts anys com a metge adjunt a lHospital del Sagrat Cor junt amb el Dr. Broto, cap clínic, fins que la idiosincràsia del centre va canviar. Aleshores vam decidir externalitzar-nos i crear una societat civil privada, Broto- Martín S.C.P. que dóna serveis a la sanitat pública i a la privada.

El Dr. Martín va estudiar la carrera de medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i va dur a terme l’especialitat a l’Hospital del Mar. Posteriorment ha ampliat la seva formació a l’Hospital de Montpeller, per posar-se al dia en determinades tècniques quirúrgiques al costat del Dr. Alal, cirurgià pediàtric eminent coneixedor de les tècniques de reflux gastroesofàgic i laparoscòpiques, i ha realitzat diverses estades i cursos de doctorat als serveis de cirurgia pediàtrica de diferents hospitals: l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, l’Hospital  Sant Joan de Deu, l’Hospital Sant Rafael i l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. En tecnologia estem al mateix nivell que qualsevol país europeu, però les retribucions econòmiques encara no són equiparables ni tampoc el tracte que rep el professional des de ladministració pública.

Fa uns anys el doctor Martín va viure una experiència inoblidable a l’Àfrica. Va entrar en contacte amb l’ONG Médicos del Mundo, que el va portar a Rwanda l’any 1996 en plena guerra entre els hutus i els tutsis. Durant dos mesos vaig estar a lhospital de Goma tenint cura dels nens que provenien dels camps de refugiats. Va ser molt formatiu des del punt de vista humà i professional. Vaig viure lagraïment impagable daquella gent que no tenia absolutament res. No ho oblidaré mai.

En l’actualitat el metge pediatre té cura dels infants des que neixen, fins i tot abans, fins que assoleixen la majoria d’edat als divuit anys. El pacient pediàtric ho és ja abans de néixer. Actualment la cirurgia fetal ja es practica.

El cirurgià pediàtric és un cirurgià general que abraça la cirurgia completa de la criatura. No obstant això hi ha moltes subespecialitats que tracten altres professionals (oftalmòlegs, otorinolaringòlegs, cirurgians maxil·lofacials, etc.). Els pediatres s’ocupen de totes les patologies associades als infants, però n’hi ha unes que són més habituals que d’altres. En els serveis durgències la cirurgia més freqüent és la que afecta labdomen, com apendicitis agudes, hèrnies o problemes descrot. En canvi, la patologia programada que es practica més és la de tipus urogenital, com hèrnies inguinals o fimosis. La majoria dhèrnies inguinals dels nens són de tipus congènit, ja es tenen en el moment de néixer però sovint no es manifesten fins al cap duns anys.

La nova població immigrant del nostre país, portadora d’altres cultures, sovint demana als nostres professionals determinades intervencions quirúrgiques com per exemple la circumcisió. La fimosi es pot prevenir, però quan es dóna rarament és patològica. Hi intervenim per motius culturals i religiosos principalment. Com que no hi ha arguments en contra de la circumcisió ni produeixes cap mal, no tinc cap inconvenient a practicar-la quan mho demanen.

La cirurgia que es du a terme en l’actualitat, cada vegada menys agressiva, pràcticament no deixa rastre en el cos. Som conscients que les cicatrius que fem en un nen les portarà tota la vida, durant setanta o vuitanta anys, per la qual cosa anem amb molta cura. Ara es fan servir unes sutures intradèrmiques especials absorbibles i no shan de treure els punts. També posem uns adhesius cutanis estèrils per no haver de cosir amb punts, que deixaven marques. Les noves tècniques i levolució dels materials ens ajuden i ens faciliten la tasca diària.

El fet de tractar i intervenir quirúrgicament malalts de curta edat sembla comportar una responsabilitat afegida. Quan estàs al quiròfan ets un tècnic que aplica uns coneixements científics de la millor manera possible i no tadones de la gran responsabilitat que tens. Daltra banda, els nens són els millors pacients que existeixen perquè la seva capacitat biològica de regeneració de teixits, i per tant la seva recuperació, és molt més ràpida que la dels adults.

Pel que fa a l’entesa entre el metge i el malalt, també es produeix en circumstàncies diferents a les dels adults. Jo sempre he tingut molt bona relació amb els meus pacients, tant amb els pares com amb les criatures. Sempre intento explicar als nens tot allò que els faré amb un llenguatge que ells puguin entendre. En general, són molt bons pacients i col·laboradors.

De la mateixa manera, cal escoltar les explicacions de l’infant, però si és un nadó aleshores cal orientar-se amb altres mitjans. En els nadons et guies pels signes i per lexploració. Tot i que els mitjans diagnòstics han avançat molt, lexperiència i el sentit clínic són fonamentals.

El pediatre no només té relació amb l’infant malalt sinó també amb els seus pares, la qual cosa no sempre es produeix de manera fluida. A vegades mhe trobat amb pares patològicament patidors, nerviosos i alterats, que transmeten aquest sentiment al seu fill i aquest no col·labora. Aleshores el diàleg metge-pacient no és possible ni tampoc la realització correcta de la història clínica. Algun cop he hagut de demanar-los que surtin fora de la consulta i deixin sol el nen. Fins i tot una vegada vaig presentar una demanda en un servei durgències contra un progenitor per amenaces, però afortunadament aquestes situacions desagradables són molt poc freqüents.

Des de la Societat de Cirurgia Pediàtrica s’està al dia dels últims avenços de l’especialitat. Els congressos anuals permeten l’intercanvi, el coneixement i la difusió de noves tècniques. Sestà avançant molt en els trasplantaments intestinals. Fins ara no es podien dur a la pràctica per problemes immunològics de rebuig, però ara ja sestan evitant. La patologia de tub digestiu és molt severa i condueix en pocs anys a la mort, però ara els trasplantaments són una solució eficaç. Altres avenços destacats que milloraran la qualitat de vida i acabaran amb algunes malalties seran les cèl·lules mare i els bancs de teixits.

Quan s’ha de fer un trasplantament a un infant, segons l’òrgan de què es tracti ha de ser compatible l’edat del donant amb la del receptor, però alguns, com per exemple el fetge, es poden fraccionar. Sens dubte, la pràctica quirúrgica en pacients de curta edat té unes connotacions si no diferents sí especials respecte a la dels adults, tot i que sovint el professional mèdic no n’és conscient. Intervenir un infant no té més mèrit. El més important és fer la feina ben feta i amb il·lusió.