Text del 2004
El primer que cal és treballar bé, ser honest i fer bons diagnòstics.
Amb l’ecografia, el TAC o la medicina nuclear ara s’obté un diagnòstic més fiable i precoç. Però abans que aquestes tecnologies arribessin a la medicina, l’especialitat d’anatomia patològica ja era decisiva en el procés diagnòstic de tumors i altres patologies: “Aquestes tecnologies de la imatge interpreten imatges indirectes, però els patòlegs veiem el teixit humà directament a través del microscopi i fem el diagnòstic a partir del que hi observem.”
L’apreciació que fa el patòleg Jaume Casalots mostra que la seva especialitat comporta un exercici professional ple que no se supedita als resultats d’una màquina: “El patòleg no analitza, perquè les tècniques d’anàlisi les fa una màquina. En l’anatomia patològica les tècniques s’apliquen en funció del coneixement del patòleg. És una observació personal. Un laboratori d’anatomia patològica no té res a veure amb un laboratori farmacèutic o amb un laboratori d’anàlisis clíniques.”
Tanmateix aquesta àrea de treball és un espai molt familiar per al doctor Casalots: “El meu pare era metge i tenia un laboratori d’anàlisis clíniques. Aquest entorn mèdic ja m’agradava de petit. Un altre motiu que va fer decidir-me per la medicina era el prestigi que llavors tenien els metges. Però les anàlisis clíniques no m’atreien. Jo volia ser un professional en el diagnòstic amb la meva observació.”
La capacitat d’observació i la destresa manual del jove estudiant el decantaven cap a d’altres especialitats mèdiques: “M’agrada molt la cirurgia. He fet més de tres mil autòpsies, i les feia com si tingués el malalt al davant, amb tisora i pinces. Fins al final vaig dubtar entre cirurgia i anatomia patològica, però vaig triar la segona pel fet d’estar en un laboratori. A més, el catedràtic Sánchez Lucas va influir molt en aquesta decisió.”
Després dels estudis a l’Hospital Clínic, el doctor Casalots va fer l’especialitat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on va compaginar la residència amb la docència a la càtedra durant quatre anys. Posteriorment va ser un dels fundadors del servei d’anatomia patològica de l’Hospital de Bellvitge: “Llavors l’especialitat era més hospitalària que privada, però companys metges em van començar a demanar biòpsies i vaig tenir la sort de poder muntar el meu propi laboratori. Vaig adonar-me que perquè els meus clients els metges em coneguessin havia de fer bé la feina.”
Ara el laboratori del doctor Casalots té quatre metges, una citotècnica, dues secretàries i dues tècniques de laboratori, i treballa per als centres mèdics que no tenen servei d’anatomia patològica: “Els metges poden escollir el patòleg, li han de tenir la confiança suficient. Ells fan una petició i els anem a buscar les biòpsies, en què solen indicar el nom i l’edat del pacient, el diagnòstic clínic de presumpció i l’òrgan d’on s’ha tret la mostra. Com més dades tinguem més ajustada podrà ser la valoració, que els trametem en un informe.”
El coneixement bàsic del patòleg és la histologia o la tipologia dels teixits humans, la morfologia dels quals és alterada per les malalties: “L’anatomia patològica estudia aquests canvis morfològics, en funció dels quals fem un diagnòstic. Disposem de moltes tècniques, principalment l’observació al microscopi de fragments de teixit, tractats prèviament perquè el patòleg identifiqui les cèl·lules, les lesions benignes o malignes.”
El personal auxiliar especialitzat prepara els teixits amb unes tècniques que han evolucionat amb els anys: “Al principi es tallaven els teixits per congelació, amb un aparell anomenat microtoma de congelació amb anhídrid carbònic, i amb una ganiveta es laminaven a mà. Els fragments es tenyien amb colorants, l’hematoxilina, que tenyeix de color lila els nuclis de les cèl·lules, i la eosina, que tenyeix de color rosa els citoplasmes i les substàncies fonamentals del teixit. Després es deshidrataven els teixits i es posaven al microscopi. Ara aquest treball el fan màquines molt sofisticades, amb personal especialitzat. El teixit es posa en parafina i es talla sistemàticament a quatre micres d’espessor, que permet el pas de la llum. És clar que la tècnica s’ha encarit molt pels aparells i la infraestructura del laboratori, però ara es fa tot el procés. Abans l’havia de fer tot sol.”
Malgrat els avenços tècnics, el doctor confia encara en el seu propi mètode: “M’agrada la tècnica que tinc des de 1969. Tenim molta cura a numerar els blocs de parafina en què hi ha les mostres. El nombre de referència és molt important, si me’l canvien puc diagnosticar un càncer on no n’hi ha. Els errors del metge comporten conseqüències greus, per això cal ser molt prudent. L’últim estudi histopatològic que he fet és un bony al genoll amb secreció purulenta. Amb la biòpsia al microscopi vaig veure que tota aquella substància era àcid úric, és a dir, que el pacient tenia gota, una patologia que pot presentar-se de diverses formes. Sense aquesta biòpsia el pacient no hagués tingut aquest diagnòstic, perquè hi ha patologies les manifestacions externes de les quals s’assemblen.”
Un patòleg, doncs, ha de procurar filar tan prim en un diagnòstic com un metge qualsevol: “El primer que cal és treballar bé, ser honest i fer bons diagnòstics. Després es podran fer treballs monogràfics, però no podem fer el seguiment dels casos, tret dels pacients que es tornen a fer biòpsies al cap dels anys. Llavors podrem veure l’evolució, però sol ser ocasional. En els casos difícils traiem conclusions junt amb altres professionals, amb tècniques noves. Abans es feien diagnòstics morfològics, ara hi ha la patologia molecular i la immunohistoquímica, que a través d’anticossos monoclonals ens confirma exactament el tipus de cèl·lula que prevèiem. Moltes vegades les cèl·lules malignes s’assemblen, i són diferents.”
Tret de la complexitat d’alguns casos, el 80% de les biòpsies no presenta cap dificultat d’estudi i permet fer un diagnòstic precoç: “Ara ja es pot determinar quin virus provoca el càncer de coll uterí abans que es manifesti.”
Com a bon coneixedor dels teixits cel·lulars, el doctor opina sobre les noves tècniques de regeneració de teixits: “Que les cèl·lules que creixen en superfície es diferenciïn i facin un òrgan com si fos un embrió, no puc dir que sigui una fita impossible d’aconseguir, perquè en medicina res no és impossible, però ho veig complex i a llarg termini.”
Després d’una llarga trajectòria professional, al doctor li queda preparar el terreny per a les generacions següents: “Els meus fills són metges i treballen amb mi al laboratori. Els ensenyo de forma molt pràctica i dirigida. És la docència que m’agrada. Per aquest motiu ara treballo més relaxat, però he passat molts anys al laboratori estudiant biòpsies cada dia, sense horaris. Mai no he entès que es valori la gent pel nombre d’hores que fa a la feina i no per la feina que fa.”
