Text del 03-11-2009
A Lleida l’entorn agroalimentari representa prop del 20% de la població activa. Si comparem aquest percentatge amb el de tot Catalunya, que és del 2%, podem fer-nos una idea de la importància del sector en el PIB provincial.
A l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida aprofundim en la producció de cultius (aliments), la producció animal, la tecnologia dels aliments i la mecanització i la construcció agràries.
M’agradaria que els nostres universitaris tinguessin més inquietuds empresarials; ells podrien de ser la base d’un nou model econòmic més estable.
Amb un índex d’atur del 20%, s’hauria de relacionar d’alguna manera el cobrament de prestacions amb l’exigència de formació. No trobo encertat tenir algú cobrant per estar casa.
Jaume Lloveras i Vilamanya és enginyer agrònom i doctor en Agronomia per la Universitat de l’Estat d’Iowa, als Estats Units. La seva responsabilitat actual és la direcció de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida, de la Universitat de Lleida. “A Lleida l’entorn agroalimentari representa prop del 20% de la població activa. Si comparem aquest percentatge amb el de tot Catalunya, que és el 2%, hom pot fer-se una idea de la importància que el sector representa per al PIB provincial. Lleida és la primera província en producció de porcs o de peres, per exemple.”
La capital del Segrià és també puntera en producció de farratges, camp en el qual el doctor Lloveras està especialitzat. “Vaig fer la tesi doctoral sobre la producció de farratges i la rotació de conreus.”
La funció de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida és la docència i la investigació en tots els àmbits de l’enginyeria agrària. “Aprofundim en la producció d’aliments i farratges, la producció animal, la tecnologia dels aliments i la mecanització i la construcció agràries: un ventall molt ampli de disciplines.”
Com a entitat adaptada al seu entorn, dedica més esforços a les necessitats de les terres lleidatanes. “La producció porcina, la producció de fruita i la producció de conreus extensius centren bona part de la nostra atenció, sobretot en el camp de la tecnologia aplicada.”
Tenen obertes diverses línies de recerca. “A tall d’exemple, es treballa per reduir les despeses i els efectes en el medi ambient de les tècniques de cultiu dels conreus. El gran repte és produir més de manera menys contaminant i més barata. I com aquesta, disposem d’una desena més de línies d’investigació encetades.”
L’Escola també està relacionada amb el Parc Tecnològic de Gardeny. “És un parc impressionant ubicat a una antiga caserna. Encara està a mig rodar, però té unes possibilitats immenses. L’Ajuntament de Lleida i la Universitat de Lleida hi estan abocant molts esforços.”
Un dels punts forts de la universitat lleidatana és el Grup de Biotecnologia encapçalat pels investigadors Paul Christou i Teresa Capell. “Ells lideren un dels grups capdavanters en recerca de transformació de plantes a Espanya i a Europa. A la nostra universitat hi ha gent amb molt talent que hi dedica molta constància i molts esforços.”
Un dels aspectes més polèmics en l’enginyeria agroalimentària és el de la qualitat dels aliments. “El que està clar és que, segons com alimentis el bestiar o com tractis la fruita, pots canviar-ne una mica la composició. Per què ens agrada el pernil ibèric? Doncs perquè està alimentat també d’una determinada manera.”
Això ens porta a la qüestió dels transgènics. “Els transgènics són un gran avenç per a la humanitat, ja que es pot enriquir en vitamines i minerals determinats productes (arròs o blat de moro) que són la base alimentària de molts pobles del món. Estem clarament posicionats a favor dels transgènics.”
Avui, nous corrents del pensament s’imposen. Per això, tots els enginyers agrònoms i forestals estudien ecologia. “Els nostres titulats són molt conscients de la problemàtica mediambiental. Ells són una part important de la solució per revertir determinades pràctiques agràries agressives amb l’entorn. Alhora, han de vetllar perquè les pràctiques agràries més ecològiques siguin compatibles amb el fet de poder viure de la terra.”
Prova d’aquestes noves exigències és que les empreses agràries lloguin cada cop més enginyers i tècnics. “De poc serveix que els empresaris agraris viatgin per veure què es fa a altres països si després no hi ha al darrere un tècnic per aplicar aquelles innovacions.”
Quant a la present crisi, una de les seves causes a Espanya ha estat haver apostat per un model econòmic amb uns límits molt concrets. El gran repte del país és crear un nou model econòmic, més estable i durador. “A mi m’agradaria que molts dels nostres universitaris tinguessin més inquietuds empresarials. Ells podrien de ser una de les bases d’aquest nou model econòmic. El professors ajudem per imbuir-los aquesta mentalitat, però la creació d’un esperit col·lectiu més emprenedor és pràcticament assumpte de l’Estat, començant per l’educació més bàsica. Seria desitjable que tot llicenciat sortís de la universitat amb un projecte de negoci sota el braç.”
Aquest dèficit general de vocacions empresarials acaba redundant en unes xifres d’atur més altes que les que hi ha en les de països més emprenedors. “Sempre tindrem un atur estructural, això ja s’assumeix, fins i tot en els períodes de més bonança. Però quan estem a punt d’arribar al 20%, penso que s’hauria de relacionar d’alguna manera el cobrament de prestacions amb l’exigència de formació. No crec que sigui bo tenir algú cobrant i estant a casa.”
Pel que fa a la sortida de la crisi, veu normal que Espanya sigui dels últims països en protagonitzar-la. “Per què Alemanya se’n sortirà abans? Senzillament perquè el volum de diners que destinen a R+D és molt més gran, el doble del percentatge del PIB que s’hi dedica a Espanya. No és que aquí no n’hi destinem –hem avançat molt en aquest sentit–, però ells hi dediquen molts més recursos i creuen més amb la recerca. Anem molt endarrerits i això reclamarà en el futur un sobreesforç.”
A un profà, pot semblar-li que el món agrari és semblant arreu; tanmateix, l’experiència nord-americana del doctor Lloveras ens permet comparar dues realitats ben diferents. “Als Estats Units hi ha més empreses que creuen en les universitats i aporten molts fons perquè s’inverteixin en recerca, els descobriments de les quals més tard repercuteixen en les pròpies companyies. Aquí, en canvi, el volum de diners que les empreses agroalimentàries inverteixen en les universitats és petit. De totes maneres, val a dir que hem millorat: avui dia ja tenim un bon nombre investigadors agraris, cosa que fa 30 anys estava en fase molt inicial.”
També és diferent la concepció que el professional del sector primari té de si mateix. “Allà la conversió del pagès en empresari agrari està més avançada, mentre que a Espanya encara s’arrosseguen molts tics de l’agricultura de subsistència. Aquesta conversió només es pot fer a través de la formació, i és un procés que demana temps.”
Pel que fa al nivell docent, Jaume Lloveras és més optimista. “Confiem que el Pla de Bolonya ajudi a arribar a l’excel·lència. El punt de partida ja és bo, perquè la Universitat de Lleida l’any passat fou declarada la universitat amb major qualitat docent d’Espanya. La nostra escola en concret forma una vintena de doctors anualment, una part important dels quals és d’origen estranger, així com també d’origen familiar agrari.”
El doctor Lloveras no voldria concloure sense una defensa de la seva professió: l’agricultura. “Si hi ha paisatges bonics és perquè hi ha pagesos que se’n cuiden. És cert que els pagesos amb prou feines són el 2% de la població activa, però ocupen un 60% de la superfície del país i donen sentit a comarques senceres. És un sector que s’ha de tenir molt en compte.”
