Sr. Francesc Lluch Rovira
Sr. Francesc Lluch Rovira
PC, 20è VOLUM. Empenta i Coratge

FRANCESC LLUCH ROVIRA

GAS NATURAL

Text del 30/11/09

En una privatització acostumes a trobar-te que et traspassen alguns actius, i per això et dediques sobretot a posar-hi ordre. En el cas del gas, però, en alguna ocasió s’ha partit de zero, perquè hi ha zones de certs països on no existeix.

Les companyies espanyoles no anem a l’Amèrica Llatina a expoliar; evidentment hi ha unes expectatives de negoci i d’obtenir beneficis, però no de qualsevol manera.

Ni a Espanya ni a cap altre país s’ha fet res de debò per acabar amb la crisi. Va haver-hi un moment que es parlà de canviar de model econòmic, però, finalment, s’han posat pedaços perquè les coses tornin a ser com abans.

El dèficit públic trigarà temps a eixugar-se, més encara amb l’euro, que ens obliga a controlar la inflació.

L’advocat Francesc Lluch Rovira és el responsable de la coordinació dels serveis jurídics a l’Amèrica Llatina de Gas Natural, companyia on treballa des de fa 30 anys desenvolupant diferents tasques d’assessorament. A aquest lletrat, expert en l’art de veure-les venir i dedicat a preveure i buscar solucions a riscos legals que puguin arribar del continent americà, li costa albirar el suposat principi de la fi de la crisi a Espanya, i no dubta en canvi a pronosticar un llarg termini abans no s’eixugui el dèficit públic i l’endeutament privat que en resultarà de tot plegat.

Des de l’inici de la internacionalització de Gas Natural, a principi els anys 90, el senyor Lluch ha estat vinculat a l’activitat de la companyia a l’Amèrica Llatina, on la gasista s’ha establert fonamentalment mitjançant processos de privatització d’empreses nacionals o locals, però també en ocasions creant-ne de noves. “En una privatització acostumes a trobar-te que et traspassen alguns actius, i per això et dediques, bàsicament, a ordenar-ho tot. En el cas del gas, però, en alguna ocasió s’ha partit de zero, perquè, a diferència de l’electricitat, no és un servei universal, i per tant hi ha zones de certs països on no existeix. El que fas aleshores és mirar d’aconseguir una concessió, que de fet és un tros de paper, i a partir d’aquí, fas la xarxa, busques clients i crees una empresa de gas. Això ha passat a un parell de llocs, i potser és la part més gratificant de la feina, perquè has estat des del començament en un procés, que al cap d’anys comença a tenir resultats positius.”

En el treball a països forans, hi ha una feina addicional d’adaptació a la normativa vigent a cada territori, també a Europa, on, segons l’experiència de Francesc Lluch, s’està lluny d’una unitat de criteri. “No hi ha una reglamentació comú, ni tan sols a Europa; amb prou feines estem començant a funcionar amb directives europees pel que fa a l’obertura de mercats i la segmentació d’operacions i negocis. De tota manera, els processos i problemes curiosament es repeteixen a tot arreu; ara bé, marxar a l’estranger suposa l’afegit d’haver de complir la reglamentació de cada país pel que fa, per exemple, a les distàncies de seguretat en la construcció d’un gasoducte.”

La rebuda al país d’arribada també pot ser diversa, inclosos el recel i el rebuig, en especial en processos de privatització d’empreses autòctones. “Hi ha països on encara s’han de véncer moltes reticències, per desconeixement o per interessos creats, però altres tenen una percepció més aviat positiva i veuen bo socialment que arribi el gas. Quan entres a un país, generalment el servei millora; potser paguen una mica més, perquè s’han fet inversions que s’han de rendibilitzar, i a vegades, quan passa el temps, els usuaris s’obliden del mal servei que tenien abans i tornen a sortir veus a favor de nacionalitzar-lo de nou. En qualsevol cas, tant Gas Natural com totes les companyies espanyoles que jo conec, no anem de cap manera a expoliar. Evidentment que vas amb unes expectatives de negoci i vols obtenir beneficis, però no de qualsevol manera, ni deixant-ho tot arrassat. Són negocis amb voluntat de continuïtat, i això ho podrem veure quan s’acabin les concessions a 30 anys iniciades als 90; llavors cap empresa voldrà marxar, a no ser que trobi una actitut hostil o entorpidora del govern.”

Gas Natural, que ja tenia presència a l’Argentina, Colòmbia, Brasil i Mèxic, a més de Puerto Rico, a través d’Ecoeléctrica, incrementa ara substancialment la seva posició a l’Amèrica Llatina, amb la incorporació de Costa Rica, Guatemala, Nicaragua, Panamà i República Dominicana, arran de la fusió amb Unión Fenosa. “De moment, estem consolidant els països on ja tenim presència, que són cinc, comptant Puerto Rico, i ara cinc més que arriben amb la fusió amb Unión Fenosa, amb un negoci diferent, que és l’electricitat. La complicació ha anat augmentant una mica.”

Justament en temps de crisi, la complexitat és benvinguda, ja que la diversificació territorial pot ser una molt bona aliada. “Per a una empresa sempre és bo estar a diversos països; mai t’aniran tots bé, però en moments recessius sempre n’hi haurà un o altre que sí. Per exemple, ara a Brasil es nota la crisi però hi ha optimisme i sembla que el país va endavant, i a Colòmbia, igual.”

El senyor Lluch no té la mateixa percepció positiva en el cas d’Espanya, i dubta que la solució de tapar forats, aquí i arreu, sigui efectiva. “A Espanya jo no sé si estem entrant, estem a la meitat o estem sortint de la crisi: ho veig molt enterbolit. Però val a dir que a cap altre país s’ha fet res de debò, els governs s’han limitat a apedaçar. Va haver-hi un moment que es parlà de canviar de model econòmic, però, finalment, s’han posat pedaços perquè les coses tornin a ser com abans. I on se n’han posat més és a la indústria de l’automòbil i sobretot als bancs, recorrent a mesures proteccionistes, també als Estats Units, perquè no queda altre remei. I potser allà en les xifres macroeconòmiques se n’estan sortint, però els milions d’aturats són molts, i encara creixen. A Espanya ja sabem quines són les xifres de l’atur i, a les persones que s’hi troben, no els expliquis que les coses van molt bé, perquè no en treuen res. Sembla que la preocupació del Govern central és no patir una vaga general, i per això tenen un discurs molt dirigit cap als sindicats, els quals estan sent molt responsables de moment… Però que caldria veure si ho serien tan si es plantegessin reformes estructurals.”

A més de l’atur, el dèficit públic i l’acumulació de deute en el sector immobiliari són dos dels aspectes més preocupants de l’actual situació. “Ara els governants es troben que s’han d’apujar els impostos i que queda un dèficit molt gran que costarà de pagar. De fet, es trigarà molt temps a liquidar-lo; si no estiguéssim a l’euro, es deixaria que la inflació anés amunt, i en menys temps en sortiríem, però amb la moneda única hi ha una disciplina, i caldrà tenir controlada la inflació, de manera que el deute seguirà sent el que és. I quan s’apugin els tipus d’interès, no sé què passarà. D’altra banda, el Banc d’Espanya va fer molt bé allò de les provisions anticícliques, però no va complir amb la seva obligació de vigilar la concentració de risc, que en el tema immobiliari és una factura molt gran a pagar, perquè hi ha el crèdit al promotor, al constructor i al comprador, i tot això sumat és immobiliari, un deute d’entre 700.000 milions i un bilió d’euros que la gent deu als bancs, i que ja veurem si podran pagar.”

L’anàlisi d’aquest advocat, seriosa i reflexiva, conclou amb una visió de la classe política poc falaguera. “Els polítics se l’han guanyat, el descrèdit. S’han passat bastant temps negant l’evidència, sobretot el Govern estatal, i això fa perdre credibilitat. A més, la majoria parlamentària és molt fragil, i obliga a pactar amb uns i altres. Quan les coses van bé, això es nota poc, però quan van mal dades, no es pot anar amb frivolitats i errors. Ara no estem per a bromes.”