Text del 16/09/09
“Qui assessora no és el bufet, sinó la persona”
“Ara la nostra feina no és gaire agradable, fins i tot diria que és trista; ens trobem amb una desfilada d’empreses que tanquen, que baixen plantilla, que perden mercats”
“També gràcies als assessors econòmics, el frau fiscal ha minvat considerablement els darrers 20 anys. Els nostres clients saben que declarar és un deure i que beneficia tothom”
“El nostre país ha d’emprendre reformes estructurals a fons, tant a l’àmbit de les relacions laborals, com financeres, mercantils, etc.”
“És un contrasentit que, en capgirar-se la fortuna, un país reaccioni enfonsant encara més la seva economia. Si seguim actuant així, trigarem molt a recuperar-nos”
“Qui assessora no és el bufet, sinó la persona.” L’economista Esteve Permanyer i Yglesias continua sent fidel a aquest lema, que ha acompanyat sempre el seu exercici professional al Bufet Permanyer, S.L. Ara més que mai, en època de crisi, l’assessorament econòmic esdevé cabdal. “Que recordi, mai havíem viscut una davallada econòmica tan intensa. Hi ha zones, com per desgràcia passa al Vallès, on el tancament de companyies és continu i alarmant. Per aquest motiu, ara la nostra feina no és gaire agradable, fins i tot diria que és trista; ens trobem amb una desfilada d’empreses que tanquen, que baixen plantilla, que perden mercats. I darrere el tancament de tota companyia hi ha problemes laborals, familiars i de parella, per esmentar-ne els més comuns.”
Davant aquest desolador panorama, “l’assessor es vesteix més de conseller que no pas d’especialista; el client demana consell de temes molt variats, necessita parlar, sentir-se escoltat, entendre el perquè de la seva situació. I valora molt el tracte personal, proper, directe. Sovint, a l’empresari que acabarà sol·licitant un concurs de creditors, cal explicar-li que el seu nivell de vida baixarà, que perdrà aquell cotxe tan maco, que si té alguna propietat avalada li prendran… I llavors ja s’entra en temes que no corresponen estrictament a la nostra funció professional. Aquest tracte és més comú en petits bufets com el nostre: és un dels nostres valors afegits. A tall d’exemple, dir que els dos últims processos concursals en què hem participat no els hem volgut cobrar, perquè els han patit dos antics clients nostres.”
El despatx que dirigeix el senyor Permanyer es dedica a l’assessorament fiscal, comptable i mercantil. “La nostra clientela són sobretot empreses de variada tipologia: grans, mitjanes o petites. També atenem professionals, però en menor mida.”
Els tècnics que treballen al bufet actualment són tots economistes. “Si ens trobem amb temes que ens excedeixen, els derivem a un altre despatx col·laborador.”
De fet, el bon economista ha de tenir necessàriament coneixements generals de dret. “El món del dret i el de l’economia estan estretament lligats. A Espanya, aquests dos àmbits es troben separats, però a altres països, com els Estats Units, continuen junts.”
En aquest sentit, el senyor Permanyer recorda una experiència viscuda de jove, concretament l’any 1965, en un despatx d’advocats de Philadelphia. “Em van deixar entrar com a oient mentre l’equip professional atenia un client. El van estudiar molt, en tots els aspectes. Li feren preguntes que no tenien res a veure amb el cas concret que sospesaven atendre. Quan el client va sortir, ho vaig entendre: em vaig adonar que en aquella sala hi havia economistes, advocats i també un psiquiatre. Era un equip pluridisciplinar, i això és precisament el que m’impressionà: la capacitat que hi havia de dialogar i de buscar respostes conjuntament. Ja llavors tenien una manera de treballar que aquí encara no hem assolit.”
Tanmateix, la tasca dels assessors empresarials ja és apreciada al nostre país. “Nosaltres també hem ajudat a que minvés considerablement el frau fiscal en els darrers 20 anys. Els nostres clients saben que declarar és un deure i que beneficia tothom.”
Per a l’Esteve Permanyer, és inconcebible que les companyies que no poden fer front a un descens de la demanda no tinguin una altra sortida que tancar les seves portes. “Les economies tenen alts i baixos, són cícliques. Per això no és lògic que, quan es produeix una davallada, no disposem de vies per assolir la recuperació. Sembla que el nostre Estat no està prou estructurat per superar èpoques de crisi. I és absurd confiar en què els problemes s’arreglaran per ells mateixos. Resulta un contrasentit que, en capgirar-se la fortuna, un país reaccioni enfonsant-se encara més. Si seguim actuant d’aquesta manera, trigarem molt a recuperar-nos. No oblidem que una empresa que tanca no torna a obrir. El nostre país ha d’emprendre reformes estructurals a fons, tant en l’àmbit laboral com en el financer, el mercantil, etc. Pensem que només una minoria de les empreses que inicien un concurs acaben amb un pacte amb els proveïdors; la majoria, però, tanquen. Això significa que la normativa concursal no és efectiva i que, en realitat, està més pensada per garantir els drets dels proveïdors que no pas per oferir solucions de continuïtat als empresaris.”
Esteve Permanyer tampoc veu amb bons ulls el comportament de les entitats bancàries de l’Estat espanyol. “Quan els anglesos que tenien cases al sud d’Espanya no podien pagar la hipoteca, s’anaven plorant al director del banc i li donaven les claus de casa seva. I el director del banc els deia: No, perdonin, això es deu poder fer a Anglaterra, però a Espanya primer buscarem els diners que tenen en altres llocs; després ja ens quedarem la casa. Aquesta pràctica és inadmissible i no beneficia l’economia. No pot ser que el banc, a més de quedar-se la casa, deixi la persona sense liquiditat. I a les empreses els ha passat el mateix: si no poden continuar pagant el seu crèdit, el banc els pren tot l’actiu líquid. I, amb això, el que aconsegueixen és deixar-los sense recursos per superar els seus problemes.”
Preguntat per com hauríem d’acarar la crisi, el responsable del Bufet Permanyer creu que la clau està, en general, “en apostar per una educació de qualitat, gràcies a la qual es desenvolupa la R+D, tot i que fomentar-la no ens permetrà obtenir resultats concrets ni immediats. Tanmateix, hi ha una altra mesura a implementar, amb efectes més a curt termini, que és la reforma laboral. A Espanya no només hem de fer front a un problema financer; també patim una deslocalització que afecta la nostra indústria i tenim un turisme en recessió, a banda d’un sector constructiu debilitat que trigarà molts anys a refer-se. A què esperem, doncs, per arribar a un pacte laboral? A que se’ns morin totes les empreses? És vital que els empresaris gaudeixin de certa flexibilitat per superar la crisi. Sempre serà millor que una companyia baixi el nombre de treballadors que no que s’enfonsi i tots els empleats es quedin a l’atur.”
L’Administració hauria de ser capaç de fer un primer pas de cara a regular la situació econòmica del país. “El sector públic és molt important dins la nostra economia. Totes les administracions, per donar exemple, haurien de començar a pagar a 30 o 60 dies, un comportament que acabaria traslladant-se a l’economia privada. Avui en dia, si esperes un pagament d’una empresa que treballa per a l’Estat, saps que no pots exigir-li cobrar al mes següent, perquè ella no ho fa fins, posem per cas, als 180 dies.”
En lloc d’això, l’Administració ha incrementat el nombre d’inspeccions fiscals. “En època de crisi, lògicament baixen les recaptacions. Davant aquesta circumstància, l’agència tributària, com que l’Estat necessita ingressos, augmenta el nombre d’inspeccions. I la veritat és que no té gaire sentit si aquesta iniciativa no va acompanyada d’altres mesures de tipus tributari.»
