Text del 2004
Ningú no coneix el nom de l’anestesiòleg malgrat la importància de la seva actuació en una intervenció quirúrgica.
El doctor Jaume Mas des que va néixer ha estat en contacte amb el món de la medicina. Quan era un vailet ja corria pels quiròfans acompanyant el seu pare, el doctor Santiago Mas Servet. D’aquella època recorda una situació que el captivava i que amb el temps acabaria marcant el seu futur professional. “El fet de veure un pacient despert al llit del quiròfan que, a partir d’un moment, quedava inconscient i posteriorment un metge el despertava, em va fascinar. Jo volia ser la persona que feia possible allò.”
El futur, doncs, estava molt clar: “Vaig decidir l’especialitat en el moment de començar la carrera de medicina, cosa que és molt poc freqüent.”
El primer any d’estudiant el doctor Mas ja va entrar d’alumne intern d’anestesiologia a l’Hospital Clínic de Barcelona. Un cop llicenciat va treballar a l’Hospital de Sant Pau (1959-1966), a l’Hospital del Mar (1967-1977) i al Centre Hospitalari de Bellvitge, com a cap de servei, fins el 1985. Finalment ha exercit, fins a l’actualitat, a l’Hospital General de Catalunya. L’anestesiologia és una branca mèdica relativament jove. “Des dels orígens de l’anestesiologia, l’any 1847, fins al 1920 la practicaven professionals de qualsevol àmbit mèdic. A partir del 1925 començà a arrencar l’especialitat, però com que encara hi havia pocs especialistes que s’hi dediquessin exclusivament, sovint la duien a terme infermeres, ATS o monges. Després de la Guerra Civil ja comencem a trobar les primeres grans figures de l’especialitat, sense desmerèixer les que hi havia hagut abans.”
De ser considerats un moble més del quiròfan a la redacció d’un llibre blanc que exigeix una visita prèvia dels malalts a l’anestesiòleg abans d’una operació, s’ha recorregut un llarg camí per assolir el reconeixement de la professió. No obstant això, l’anestesiòleg encara avui no és una figura suficientment valorada per molts professionals mèdics d’altres àrees. També és una especialitat molt desconeguda per l’usuari perquè se n’ha donat molt poca informació. “El malalt només coneix l’anestesiologia per la por que té a dues coses: a no ser adormit prou bé i a no despertar-se. Ningú no sap el nom de l’anestesiòleg que els ha adormit malgrat la importància de la seva actuació en una intervenció quirúrgica.”
No hi hauria d’haver tanta indiferència, ni per part del cirurgià ni del malalt. “Si els cirurgians triessin el seu anestesiòleg hi hauria més competitivitat en la professió i milloraria la nostra imatge.”
El doctor Mas ha treballat amb alguns mites de la cirurgia, com els doctors Puig Sureda, Moisès Brogi, Soler Roig o Antoni Llauradó. En els orígens l’objectiu de l’anestesiologia era adormir i despertar el pacient, però a poc a poc ha canviat. “En una operació quirúrgica l’anestesiòleg, a més d’adormir i despertar el malalt, es manté al seu costat tota l’estona per controlar-ne les constants i totes les funcions vitals. L’anestesiòleg té el malalt a les seves mans. Les seves decisions obtenen una resposta immediata.”
Des de la utilització de gasolina com a anestèsia durant la guerra civil espanyola fins a l’actualitat hi ha hagut grans avenços en l’especialitat. Hi ha diverses fites que n’han marcat l’evolució a partir d’innovacions en l’àmbit farmacològic. “Va ser molt important l’aparició dels relaxants musculars perquè van permetre la paràlisi de la musculatura. Els va usar per primer cop el doctor José Miguel Martínez, pare de l’anestesiologia a Catalunya. També ha estat fonamental l’obtenció d’anestèsics no explosius en uns quiròfans cada cop més electrificats. Això va ser possible gràcies a l’il·lustre doctor català Jaume Raventós, que el 1957 va descobrir l’alothane, amb la qual cosa l’èter, l’anestèsic per excel·lència, va quedar arraconat pel perill d’explosió. Una altra fita fou el descobriment de barbitúrics per via endovenosa d’acció molt ràpida, que va evitar la inhalació de l’anestèsia amb mascareta, sovint molt irritant. Això també va disminuir el pànic del pacient vers l’anestèsia.”
Un altre aspecte important que ha permès el desenvolupament de l’especialitat ha estat el fet d’aconseguir controlar la respiració amb una màquina. “La primera màquina de respiració artificial d’un centre públic espanyol va ser la de l’Hospital de Sant Pau. Jo vaig tenir el privilegi de fer-la servir al costat del Dr. Dionís Monton Raspall.”
La informàtica aplicada a l’especialitat ha provocat una gran revolució. A mesura que la tecnologia s’ha anat imposant en els quiròfans, ha canviat l’activitat dels anestesiòlegs. “Amb el control dels malalts a través de monitors podem obtenir informació molt precisa del grau de profunditat del son, del temps que el pacient trigarà en despertar-se, etc.”
Això és el més novedós actualment, però el futur està en el desenvolupament de la robotització. “Anem cap a una simplificació en la manera d’actuar de l’anestesiòleg. En determinades operacions acabarem amb robots que faran les funcions del cirurgià, controlats des de fora del quiròfan. Semblantment, l’anestesiòleg tindrà una màquina que treballarà sola durant tota la intervenció.”
De fet, aquest procés de simplificació de la medicina ja s’ha iniciat amb les tècniques de cirurgia cada cop menys invasives. Han fet possible el desplegament de la cirurgia ambulatòria, que redueix l’estada dels pacients als hospitals. “La cirurgia ambulatòria és un avenç important. Compleix una funció social perquè pal·lia els problemes de la manca de llits i de les llistes d’espera. Des del punt de vista quirúrgic permet que les operacions siguin menys agressives. Ara bé, no es pot transmetre la idea que el risc no existeix.”
Una de les cirurgies ambulatòries més practicades és la laparoscòpia. Aquesta tècnica ràpida ha canviat la manera de treballar de l’anestesiòleg. “Amb la cirurgia laparoscòpica has d’establir uns nous criteris d’alta per deixar anar el malalt a casa seva el mateix dia de la intervenció, com poder-se aixecar sense marejar-se, no vomitar a causa de l’anestèsia o orinar espontàniament.”
La cirurgia ambulatòria no es pot practicar a tothom. L’anestesiòleg és qui decideix en funció de les característiques del pacient. Per això són necessàries unes visites prèvies i la realització d’unes proves abans de la intervenció, cosa que moltes vegades no és possible. “Sovint he hagut d’imposar el meu criteri per evitar una operació perquè es donaven unes circumstàncies poc favorables. Això m’ha creat friccions amb els mateixos malalts i amb els professionals mèdics perquè la pressió assistencial és molt forta.”
El doctor Jaume Mas ha tingut una vida professional satisfactòria i frueix amb la seva pràctica; no obstant això es mostra crític amb el sistema sanitari actual. “Tot i que m’apassiona el que faig i que tornaria a fer el mateix, estic content que cap dels meus fills no es dediqui a la medicina. Sembla que en el camp sanitari l’opinió que menys interessa és la del metge. S’ha desvirtuat la relació malalt-metge perquè des del poder públic s’ha imposat un model de sanitat que no és el més adequat ni per al professional mèdic ni per a l’usuari.”
