Text del 2004
Els més petits juguen a imitar-me quan arriben a casa, fan de tomàs, que diuen.
Quaranta anys d’experiència són molts en medicina, que tant ha canviat en els darrers temps. Són els anys de bagatge del pediatre internista Xavier Mas Prat, plens de records entranyables: “He arribat a conèixer tres generacions d’una mateixa família. Guardo dibuixos dels nens, i quan tornen de grans amb els seus fills els els ensenyo. Els més petits juguen a imitar-me quan arriben a casa, fan de tomàs, que diuen.”
La cordialitat d’aquesta relació es basa a haver procurat ser a prop de les famílies: “És una especialitat molt sacrificada, però que omple molt quan veus que els pares es tranquil·litzen amb les teves paraules. Crec que sóc dels pocs pediatres de domicili que queden, ara costa molt fer-ho pel trànsit. Recordo que el meu pare feia deu visites en un matí a Barcelona, sense calcular-ne el temps.”
Els antecedents familiars han determinat la carrera del doctor Mas: “Els meus pares, Josep Mas i Dolors Prat, eren pediatres i es van conèixer a la maternitat de Barcelona. Ambdós eren brillants. Ella va ser una de les primeres a Catalunya, es va llicenciar el 1927 i va fer el doctorat a Madrid, però només va exercir durant la Guerra Civil perquè la família subsistíssim, ja que el meu pare era al front.”
Per ells, el doctor Mas va conèixer la realitat d’una pediatria llavors incipient: “El meu pare, que havia fet també de ginecòleg per la perspectiva integral de la medicina d’abans, va ser el meu mestre. Tanmateix els meus pares feien una medicina empírica i jo en vaig fer una de clínica, basada en l’historial i en l’exploració.”
El doctor Mas va aprendre aquest mètode amb professionals mítics de la medicina del nostre país: “Vaig estudiar medicina interna i pediatria a l’Hospital Clínic amb els doctors Agustí Pedro i Pons, i Pere Farreras. Pons era el científic clàssic, sempre a l’hospital. En canvi, Farreras era també un gran metge i pedagog però alhora un gran esportista. Valoro molt aquesta vitalitat en un científic.”
Després va arribar l’hora d’exercir: “Al principi vaig treballar a l’Hospital Clínic, després he compaginat la consulta amb la pediatria en un centre d’atenció primària. És obvi que aquests centres han de millorar, han de poder solucionar casos senzills, com fer una radiografia, una anàlisi o reduir una fractura. Si traslladem la pediatria als hospitals, els protocols que hi ha endarrereixen i encareixen molt el diagnòstic.”
A la consulta privada el doctor Mas s’ha mantingut fidel a un mètode tradicional: “A l’ambulatori treballo amb ordinador perquè hi tracto molts pacients, però a la consulta treballo amb fitxes, sóc amant del paper i llapis.”
Els canvis que ha viscut el doctor Mas en la professió són a molts àmbits, com el diagnòstic: “En pediatria la història es fa amb el que et diu la família, mentre que ara hi ha molts més mitjans per diagnosticar. Però l’especialitat s’ha complicat tant que es busca el pediatre internista que ho aplegui tot. Tanmateix, els metges d’ara van molt preparats i treballen en equip.”
També han evolucionat les malalties infantils: “Quan jo era petit la mortalitat infantil a Catalunya era tres vegades superior a la d’ara, una de les més baixes del món. Les malalties eruptives, com el xarampió, l’escarlatina o la rubèola, han desaparegut gràcies a les vacunes, mentre que abans les passava tothom. El que més ha canviat és el tractament dels tumors. Quan jo l’estudiava, la leucèmia era mortal, i ara el 90% dels casos se salven.”
El doctor Mas ha vist el canvi d’hàbits socials, que també ha ajudat a millorar la salut: “La higiene ha canviat molt, abans es temia molt la febre, perquè si la malaltia es complicava no hi havia res a fer. La casa d’un malalt de xarampió era plena d’objectes de color vermell, del qual hom creia que feia sortir la malaltia, com tenir el nen ben tapat. Havies de dir que ventilessin l’habitació i que banyessin el nen. També recordo els nens de les Camitas Blancas de beneficència de la Clínica Platón, provenien de les barraques de Montjuïc. Tenien paràsits i anèmia perquè no menjaven, però no tenien raquitisme, el clima d’aquí els ajudava.”
Una vida a l’aire lliure de la qual el doctor Mas té remembrances que el transporten a la seva infantesa: “Quan estiuejava de petit a la Garrotxa era com un paradís, anàvem a escurar gorgs i ens banyàvem.”
Malgrat haver-se adaptat a tots els canvis, el doctor Mas és partidari de costums tradicionals en la salut: “Sóc un gran partidari de l’alletament. La llet materna reuneix els components que necessita el nadó per a la immunitat i la paeix molt millor. A més, l’alletament continua la relació entre mare i fill, que considero un sol ens. Ara s’hi torna perquè anem una mica a remolc del que diuen els anglosaxons, mentre que fa quinze anys em barallava amb els ginecòlegs perquè retiraven la llet a la mare amb medicació sense consultar-ho.”
També subratlla la importància de la figura tradicional del metge de família: “A la Seguretat Social, en deu minuts havies de diagnosticar vint persones sense conèixer-ne la història clínica a fons, i te la jugaves molt. Si coneixes l’entorn ja és una altra cosa. El barri, la família, la parella, l’escola, influeixen molt en el nen.”
La bonhomia i el fet de ser a prop de les famílies han ajudat el doctor Mas a saber tractar els pacients: “No he tingut mai cap problema, però si una cosa no va bé demano parer a d’altres col·legues o els derivo a l’hospital. Amb gent nerviosa, agressiva, has d’anar sobre segur. La bona praxi mèdica és atendre bé un pacient i fer el que has de fer. També inclou l’error en el diagnòstic, que és molt humà, més encara si el metge no coneix el malalt.”
