Text del 2004
L’activitat quirúrgica requereix coneixements teòrics i també una gran habilitat manual.
El Dr. Manel Ribas pertany a una família de reconegut prestigi en la medicina catalana. El seu avi, el Dr. Joan Ribas i Perdigó, va ser un dels pioners en el tractament de la tuberculosi a Barcelona. El germà del seu avi, el Dr. Manel Ribas i Perdigó, fou un dels primers presidents de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona. Tots dos, en contra de la voluntat paterna, van deixar de banda l’exitós negoci familiar dedicat a la xocolateria per la vocació mèdica. Foren professionals destacats en el món mèdic català de finals del s. xix i principis del s. xx. La seva tasca ha estat reconeguda pels ajuntaments de Barcelona i Badalona en donar el seu nom a dos carrers respectivament.
El Dr. Ribas només va conèixer aquests dos personatges insignes gràcies a les històries que l’àvia li explicava, però va viure la medicina de molt a prop des de ben petit perquè compartia el domicili familiar amb el consultori del seu oncle pediatre, el Dr. Carles Ribas i Magri. Un ambulatori barceloní de la Zona Franca porta el seu nom en record de la seva gran contribució a l’assistència social i a la seva dedicació a les persones més necessitades. “Des de ben petit, en sortir de l’escola, acompanyava el meu oncle a passar visites a domicili. Aleshores es va despertar en mi la vocació mèdica. M’agradava el que feia el meu oncle i somiava a poder donar alguna dia la mateixa assistència que ell oferia.”
Així doncs, amb aquesta vocació descoberta tan aviat el Dr. Manel Ribas va estudiar la carrera de medicina. Es va formar a l’Hospital Clínic de Barcelona, i mentre estudiava va descobrir l’especialitat que marcaria el seu futur, la traumatologia i cirurgia ortopèdica. Va fer la residència a la Clínica Dexeus amb el professor Josep Maria Vilarrubias. Des d’aleshores ha continuat vinculat a aquesta institució. “El doctor Vilarrubias, que també és llicenciat en Belles Arts, té una gran visió tridimensional, cosa que en la nostra especialitat és molt necessària. Sempre diu, amb raó, que difícilment es pot operar bé si no se sap dibuixar. L’activitat quirúrgica requereix coneixements teòrics i també una gran habilitat manual.” En l’actualitat, el Dr. Ribas forma part del servei de l’aparell locomotor i medicina de l’esport de l’Institut Dexeus de Barcelona. En aquesta unitat, dirigida pel doctor Vilarrubias, hi treballen vint-i-set professionals amb un nivell d’activitat molt alt, com correspon a un hospital de primer nivell.
A la unitat del Dr. Ribas es practica la traumatologia de l’esport, una especialitat recentment reconeguda que ha obtingut la creació de la primera càtedra de traumatologia de l’esport, una de les reivindicacions més antigues dels professionals. “El metge esportiu ha de tenir coneixements de moltes especialitats, una de les quals és la traumatologia associada a l’esport, cosa que veníem reclamant des de fa molt de temps. Per donar la màxima assistència als nostres esportistes no ens podíem conformar amb metges generalistes de l’esport.” Aquesta càtedra significarà més prestigi i reconeixement per a la disciplina. El Dr. Vilarrubias ha estat nomenat el primer catedràtic de traumatologia de l’esport a Espanya per la Universitat Internacional de Catalunya.
La subespecialització a què tendeix la medicina també es dóna en l’especialitat de traumatologia i cirurgia ortopèdica. El Dr. Ribas es dedica a la cirurgia del maluc, a la del genoll i a la traumatologia de l’esport. “Avui dia en els hospitals estem dividits en unitats de superespecialització per oferir als nostres pacients la millor qualitat assistencial. Això passa per una formació subespecialitzada mitjançant la qual cada professional estigui format i actualitzat al màxim en un aspecte concret de l’especialitat. Amb el temps ja no existirà la traumatologia i cirurgia ortopèdica general, sinó la cirurgia del maluc, del genoll…, cosa que de fet ja succeeix en altres països. En les disciplines tècniques el grau de desenvolupament és tan ràpid que obliga els metges a subespecialitzar-se.”
En la cirurgia del maluc s’han aconseguit millores importants, sobretot en el tractament dels malucs dels pacients joves. “El més avançat que hi ha en aquests moments són les intervencions de maluc sense necessitat de posar pròtesi. Dóna molts bons resultats en els malalts de vint a quaranta-cinc anys. Vaig aprendre aquesta tècnica als Estats Units, però he aconseguit reduir el temps que els pacients havien de dur crosses després de l’operació, de sis a dues setmanes.”
“També m’he interessat des de fà anys en el transplant de teixit ossi i tendinós. Arran de la meva estada com a resident a la clínica universitària alemanya d’Ulm l’any 1985, vaig crear al any següent el primer banc de teixits musculoesquelètics d’ossos i de tendons que hi va haver a Barcelona . Fins a l’actualitat portem fets ja més de mil quatrecentes intervencions de transplantament d’òs i tendó. L’any 1999 vaig fer la primera explantació de meniscs humans a l’estat espanyol.”
L’esport és probablement el moviment de masses més important del món contemporani. El metge de l’esport, sovint reconegut gràcies als mitjans de comunicació, té una responsabilitat que va més enllà de la pròpiament mèdica. “En l’esportista d’elit, contràriament a la resta de pacients, s’ha de procurar primer de tot la reintegració a la seva activitat esportiva, abans fins i tot de la seva curació biològica i aixó ens obliga moltes vegades a plantejar tractaments quirúrgics no aplicables en la resta de la població.”
La prevenció és fonamental en qualsevol branca de la medicina. És molt important controlar els factors de risc que incideixen en els esportistes. “La medicina de l’esport analitza l’activitat diària de les persones que practiquen esport per tal que es dugui a terme sense risc. Fem un seguiment dels esportistes d’elit, però també controlem aquells que no són professionals amb l’objectiu de prevenir moltes lesions.”
El Dr. Ribas fa recerca clínica de tècniques quirúrgiques en cadàvers per complementar-la amb els estudis més novedosos que es produeixen en l’especialitat. L’objectiu últim és aplicar els tractaments de més alt nivell i fer uns seguiments objectivats dels pacients. “Com més aprofundeixes en un tema, més t’adones del que et manca i entres en una espiral que no té final. Sempre vas a la recerca d’allò que no saps per millorar i enriquir els teus propis coneixements però, sobretot, per aconseguir el bé de tothom.”
Els fills del Dr. Ribas, el Marc, el Pol i la Carla, també viuen la medicina en l’àmbit familiar per part dels seus dos progenitors. La seva mare, la Dra Sònia Rovira és cirurgiana plàstica. Encara són petits per decidir el seu futur, el temps dirà si continuen la nissaga.
