Text del 2004
La recerca manté la vitalitat intel·lectual dels professionals, que han de ser receptius, estar oberts a tot, però, al mateix temps, tenir capacitat crítica.
Al doctor Joan Castell des de ben jove ja li agradaven les ciències naturals, sobretot la biologia, però va cursar la carrera de medicina perquè preferia el contacte humà amb el pacient que la solitud del laboratori. Va fer els estudis a la Universitat de Barcelona i va desenvolupar l’aprenentatge com a alumne intern a l’Hospital Clínic a la càtedra de patologia general del servei de medicina interna, dirigit pel doctor Vivancos. Durant tres anys el contacte permanent amb els pacients li va donar un bagatge i una amplitud de coneixements fonamentals. Un cop aprovat el MIR, es decantà per la medicina nuclear perquè l’atreia la fisiologia i els fenòmens moleculars. Per desenvolupar-se en aquest camp es dirigí a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on trobà un grup de professionals excepcionals, competents i motivats. El doctor Castell té un gran record d’aquests primers anys de formació i reconeix un deute vers el seu tutor, el doctor Galofré, i el cap del servei, el doctor Domènech. Un cop acabada l’especialització va treballar durant dos anys vinculat al grup Cetir, en un centre unicat a la Clínica Quirón. Simultàniament, l’any 1987 ocupà la plaça d’adjunt al servei de medicina nuclear de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Des d’aleshores desenvolupa la seva tasca professional a l’hospital públic, ara com a cap clínic del servei, i al centre privat Cetir Grup Mèdic, com a coordinador de l’àrea de medicina nuclear. Per tant, coneix perfectament les dues modalitats del sistema sanitari espanyol i pot comparar-les. “Pel que fa a qualitat dels professionals i de la tecnologia, no hi ha diferències a Catalunya entre un centre privat i un de públic. La divergència és de tipus organitzatiu. El privat és més flexible, ràpidament detecta necessitats i s’adona dels punts forts del seu camp de desenvolupament perquè li interessa estar ben situat enfront de la competència i per captar possibles clients. Els hospitals públics, en canvi, són poc flexibles i s’adapten malament als canvis. Ara bé, si a l’entitat privada es fa una innovació tecnològica més potent, la recerca de tipus clínic s’ha de fer als hospitals públics perquè hi ha una massa crítica d’experts que propicia l’intercanvi d’opinions i el treball en equip per desenvolupar o avaluar noves propostes científiques.”
La major part de l’activitat de la medicina nuclear és de tipus diagnòstic, gairebé el 90%, i només una petita part és terapèutica. “La medicina nuclear és un camp molt ampli que afecta qualsevol procediment mèdic que utilitza fonts d’emissió radioactiva no encapsulada. Injectem unes substàncies, normalment en estat líquid, convertides artificialment en productes radioactius durant un temps molt breu. Aquestes substàncies es fixen en determinats òrgans o estructures i emeten uns raigs de baixa intensitat que són detectats per una màquina. El resultat que obtenim és una imatge o gammagrafia que ens permet veure el metabolisme de l’òrgan on s’ha fixat el producte.”
No és ni més ni menys exacta que una radiografia convencional perquè són tècniques que persegueixen objectius diferents. “La medicina nuclear informa si un òrgan o estructura metabòlicament és poc o molt actiu i en quin sentit. Això és fonamental perquè incideix directament en les decisions terapèutiques. En el futur es dissenyaran tractaments individualitzats per a cada pacient.”
A l’Hospital de la Vall d’Hebron el doctor Castell, aleshores metge resident, va viure l’inici del desenvolupament de les tècniques de cardiologia nuclear. Junt amb els doctors Jaume Candell i Domingo Ortega, van ser els protagonistes del naixement d’aquesta subespecialitat de la medicina nuclear que va generar en pocs anys gran quantitat d’avenços científics. Era tant important i innovador el que s’estava fent aquí que el doctor Castell no va sentir la necessitat de marxar a l’estranger per formar-se. Sí que ho va fer anys després amb estades curtes als Estats Units i Europa. Aquestes experiències li han servit per comparar maneres de treballar i per adonar-se que la nostra medicina no té res a envejar a cap altra a nivell assistencial, però sí pel que fa a la recerca. “La investigació que es fa al nostre país és una feina altruista que es porta a terme amb mitjans ridículs. Els pocs residents que opten per dedicar-s’hi estan condemnats a la precarietat laboral si no marxen a l’estranger. Hi ha poc interès a desenvolupar seriosament una infraestructura d’investigació adequada. Sempre són iniciatives privades les que dediquen recursos a projectes que ens situen a un bon nivell.”
Sortosament, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, els nostres professionals tenen accés immediat a tot allò que es fa arreu del món i estan capacitats per posar-ho en pràctica aquí. “Podem aplicar innovacions científiques forànies i fer recerca clínica variant o perfeccionant el que han creat altres, però no podem dur a terme la recerca bàsica per manca de recursos. No existeix ni un sol laboratori a Espanya que permeti dissenyar nous radiofàrmacs, nous traçadors o noves molècules.”
El doctor Castell està vinculat al grup de recerca de la seva especialitat a Cetir Grup Mèdic, centre privat que des de sempre ha apostat per la tecnologia puntera. El que s’està desenvolupant ara i que albira un futur prometedor és el pet i la imatge molecular. L’existència del ciclotró, ubicat a Esplugues de Llobregat, capaç de produir noves molècules, permetrà als professionals participar en l’evolució de l’especialitat. “La recerca manté la vitalitat intel·lectual dels professionals, que han de ser receptius, estar oberts a tot, però, al mateix temps, tenir capacitat crítica.” El doctor Castell continuarà en el futur compaginant les tasques de recerca, assistència en centres de referència i docència de nous residents.
