Text del 17-11-2009
El principal objectiu del grup és l’assessorament empresarial en l’àmbit jurídic en general, i també mercantil, laboral, fiscal, financer i comptable.
La Llei Concursal hauria de ser una eina per salvar el teixit productiu, no per destruir-lo.
Sense teixit empresarial, no hi ha llocs de treball i s’agreuja la conflictivitat social.
La immensa majoria dels empresaris, els responsables de PIME, són gent decent, que arrisca el patrimoni familiar i sovint posa en perill la salut. Si es fes un estudi de la incidència dels infarts, les depressions o els suïcidis entre els empresaris del país, ens esgarrifaríem.
Qui finalment acaba pagant l’actuació de la banca són els treballadors que han de ser despatxats per falta de liquiditat de les empreses.
F & S Gabinete Jurídico Financiero va ser fundat el 1981 pel doctor en Dret Joan Eduard Fàbregas i Tomàs, amb la finalitat d’assessorar legalment i econòmicament les empreses. “En l’actualitat, portem una seixantena d’entitats. No tenim necessitat de créixer més: preferim seguir donant un servei personalitzat.”
El bufet col·labora amb diversos despatxos. “El principal objectiu del grup és l’assessorament empresarial en l’àmbit jurídic en general, i també mercantil, laboral, fiscal, financer i comptable.”
Especialistes en dret concursal, un dels seus marcs de treball habituals és, lògicament, la nova Llei Concursal. “L’antiga llei era del 1922 i fou vigent fins al 2003, quan se substituí per una altra, que no durarà gaire, perquè ja se n’anuncia una de nova per al 2010. Això significa que alguna cosa s’ha fet malament, perquè una llei d’aquesta importància no pot tenir una vigència de només 7 anys.”
El gabinet F & S porta avui dia molts concursos. També fan d’administradors concursals. “Ara ens n’ocupem d’uns 30. Puc parlar-ne, doncs, amb coneixement de causa.”
Un dels retrets habituals que es fa a la Llei Concursal és que no resulta útil en temps de crisi. “La crisi ha desbordat el mercat, i amb ell, la nova llei.”
Una bona llei concursal hauria de mirar de salvar les empreses. “L’aspiració de salvar una empresa no és gens fàcil, perquè la majoria de companyies que van a concurs acaben liquidades. La Llei Concursal hauria de ser una eina per salvar el teixit productiu, no per destruir-lo. Una llei que fa que al voltant del 97% de les empreses liquidin no és una llei que serveixi. El país necessita empresaris, per això nosaltres ajudem a reflotar empreses que van a concurs amb una ràtio del 30% aproximadament.”
L’experiència de F & S permet afirmar que gran part dels empresaris que van a concurs voldrien salvar la seva empresa. “L’empresa és la seva vida, la dels seus fills. No n’hi ha cap que voluntàriament en prescindeixi. Si ho fan, és per desesperació.”
Hi ha diverses modificacions per fer en aquesta llei: “Caldria solucionar el problema de finançament empresarial, perquè una empresa sense finançament té els dies comptats. El teixit empresarial del país és financerament molt subsidiari dels bancs i hauria de deixar de ser-ho en una proporció tan elevada. D’altra banda, caldria reduir el nombre d’administradors concursals, per reduir així els costos d’un concurs. I finalment, però no menys important, agilitar-ne els procediments.”
Un altre factor que condiciona l’efectivitat dels concursos “és que, a causa de l’augment de la demanda, s’hi dediquen molts advocats sense experiència en aquest camp, els quals, a sobre, en molts casos ofereixen minutes fora de mercat: jo he vist anuncis que ofereixen concursos a 3.000 euros! Entre aquesta irresponsabilitat i la desesperació dels empresaris que confien en ells, s’estan fent autèntics desastres.”
Especialment interessant és saber com veu un assessor d’empresa la sortida de la crisi. “La recuperació anirà molt lenta mentre els bancs continuïn sense injectar diners. Les empreses que treballen amb Europa se’n sortiran abans, a mida que ho facin els seus motors econòmics, França i Alemanya.”
Al seu parer, a un any i escaig de l’esclat de la crisi, el model econòmic espanyol segueix sent el mateix. “Seguim confiant en la recuperació de la construcció i en un turisme que cada dia està tenint més competència.”
El doctor Fàbregas encara espera que el Govern articuli mesures per salvar el teixit empresarial, sobretot pel que fa a la manca de liquiditat. “Sense teixit empresarial, no hi ha llocs de treball i s’agreuja la conflictivitat social. No entenc, doncs, perquè no es fa res en aquest sentit. El Govern ha de ser valent per ajudar els empresaris, no ha de tenir por de perdre vots. Als empresaris se’ls està criminalitzant. I, al capdavall, són els que aguanten l’economia del país. No hi ha Estat del Benestar sense activitat empresarial.”
Opina que els clixés sobre els empresaris impedeixen veure l’autèntica realitat d’aquesta vocació. “La immensa majoria dels empresaris, els responsables de PIME –no parlo de multinacionals–, són gent decent, que acaba arriscant el propi patrimoni familiar i que sovint posa en perill la salut. Famílies senceres ho perden tot. Si algun dia es fes un estudi de la incidència dels infarts, les depressions o els suïcidis entre els empresaris del país, potser ens esgarrifaríem.”
A més de concursos, una crisi provoca també molts expedients de regulació d’ocupació (ERO). F & S en porta uns quants. “En aquesta matèria es troba a faltar un pacte social, perquè sovint no hi ha forma d’arribar a cap acord. No sé qui en té la culpa, si els empresaris, els sindicats o nosaltres els assessors, però, si no fem un esforç tots plegats, no ens en sortirem.”
La gestió de l’atur és també un altre aspecte a discutir. “Qüestionar-nos si la gestió que s’està fent de l’atur és correcta no és popular i està subjecte a moltes males interpretacions. No hauria de ser així. En aquest país s’ha de poder qüestionar gairebé tot.”
Joan Eduard Fàbregas creu que, darrere de la inacció, moltes vegades hi ha la incapacitat. “No és tan difícil posar fil a l’agulla a molts temes que aquí anem allargant i allargant, com ara el dels terminis de pagament. A altres països d’Europa ja han resolt aquesta qüestió. A França, per exemple, algú que fa un taló sense fons no pot tornar a fer un taló mai més a la vida.”
La conversa ens porta a jutjar el paper de la banca en el context present. “Puc entendre que la banca defensi els seus interessos, però fa l’efecte que s’està desentenent de la sort de les empreses, de la seva clientela. Per sort, l’empresari s’ha adaptat, si us plau per força, al nou entorn financer hostil. Qui ho acaba pagant finalment són els treballadors que han de ser despatxats, en molts casos amb una perspectiva difícil de reincorporació al mercat laboral.”
Tanmateix, el responsable de F & S no només veu conseqüències negatives en la crisi. “Aquesta crisi és econòmica i financera, però també social. Ens farà canviar a molts de forma de pensar, treballar i muntar les empreses; i, en general, de tirar endavant l’economia i la societat.”
En aquest sentit, la manca de civisme es vincula amb la corrupció dels càrrecs públics. “Si s’haguessin aplicat les lleis que ja hi ha al respecte, ens hauríem estalviat molts episodis de corrupció i no haurien tingut tanta transcendència pública. Sobretot, el més important és aplicar les lleis preventivament.”
Sobre el casos Millet i Pretòria en concret, opina que hi ha alguna mena de rerefons que se’ns escapa. “Potser hi ha hagut la voluntat de crear una imatge tèrbola de la societat catalana. I no és gratuït que aquesta acció judicial tingui lloc en un moment històric molt concret, just quan el Tribunal Constitucional està a punt d’emetre la sentència sobre l’Estatut. Independentment d’aquesta conjuntura, com a advocat voldria deixar molt clar que no s’ha de perdre mai de vista la presumpció d’innocència.”
