Text del 2004
Molts metges encara creuen que l’anèmia és un problema irrellevant
.
“Les anàlisis clíniques mesuren les característiques de la sang a partir d’una mostra que s’extreu del pacient. L’hematologia és l’estudi de les patologies de la sang. L’hematòleg és un analista però el seu interès se centra en les cèl·lules de la sang.” El doctor Joan Lluís Vives va conèixer en l’àmbit familiar les dues especialitats que són l’objecte de la seva activitat professional: el seu pare, el Dr. Josep Vives Mañé, fou hematòleg i la seva mare, la Dra. Pilar Corrons Cabal, analista clínica. Emmirallant-se en les professions dels seus progenitors i respirant aquest ambient, va decidir estudiar medicina.
De l’etapa de formació a l’Hospital Clínic de Barcelona recorda especialment la fascinació per les lliçons del Prof. Pedro i Pons. Un cop acabada la carrera, es va especialitzar en hematologia, a l’Escola d’Hematologia Farreras Valentí, i més tard en anàlisis clíniques a l’Escola Professional de la facultat de medicina. L’analista, a diferència de l’hematòleg, no veu el malalt, i la seva activitat és realitzar mesures biològiques, obtenir resultats i lliurar-los al metge clínic, que és qui els interpreta. El Dr. Vives sempre ha preferit el tracte amb el pacient, per la qual cosa va sentir predilecció per l’hematologia “En l’hematologia vaig trobar tot allò que m’agradava: fer de metge, veure el malalt, treballar al laboratori i investigar. Procuro que el malalt estigui ben atès, que tingui la sensació que està rebent la millor atenció possible. Sempre miro de tranquil·litzar-lo parlant-hi i escoltant-lo. El que més em satisfà és arribar a la conclusió d’un diagnòstic i poder comunicar-li que no pateix res important.”
Poc després d’acabar la carrera, el Prof. Ciril Rozman, catedràtic de medicina i director de l’Escola d’Hematologia, li va oferir la possibilitat d’incorporar-se al seu equip. El Dr. Vives no ho va dubtar ni un moment. “El professor Rozman es un gran internista i ha estat la meva guia com a hematòleg i professional de la medicina.” Abans d’incorporar-s’hi, va fer una estada d’un any a París per formar-se en el diagnòstic de les anèmies, i l’any 1973, ja a Barcelona, va iniciar la seva tesi doctoral, que va acabar amb premi extraordinari el 1975. L’any següent, amb només vint-i-nou anys, va obtenir la plaça de cap de servei del Laboratori d’Hematologia de l’Hospital Clínic. Als anys vuitanta, va fer una estada de sis mesos als Estats Units per aprofundir en la biologia molecular de les anèmies i guanyà unes oposicions a professor numerari d’universitat, fet que li ha permès impartir docència al departament de medicina de la facultat fins a l’actualitat.
A l’Hospital Clínic va crear, del no-res, un servei d’hematologia biològica. Als anys setanta, l’Hospital es va modernitzar, fet que va comportar la centralització dels petits laboratoris existents. “Vaig instaurar un servei central de laboratori amb moltes dificultats. Només disposava d’un petit espai i d’un metge adjunt. A més, vaig topar amb el recel dels catedràtics que no veien amb bons ulls la pèrdua del control dels seus petits laboratoris.”
Finalment, es va crear una infraestructura de laboratori. “El Laboratori d’Hematologia va adquirir la dimensió necessària per poder oferir un servei de qualitat. Tenia àrees d’activitat altament especialitzades (automatització, citologia hematològica, patologia dels eritròcits, marcadors cel·lulars, cultius del medul·la òssia, i d’altres) que treballaven coordinadament entre si i amb els metges del servei d’hematologia clínica.”
El 1997, com a conseqüència d’una nova reestructuració hospitalària, el Laboratori d’Hematologia va desaparèixer. Va quedar, però, una unitat assistencial dedicada al diagnòstic de les anèmies i que sota la coordinació exclusiva del doctor Vives Corrons s’ha convertit en un centre de referència internacional. “L’anèmia no és una malaltia sinó la manifestació d’un trastorn. Es defineix com la disminució de la quantitat d’hemoglobina i és causada, principalment, per la manca de ferro. Els símptomes més habituals són cansament i pal·lidesa. Pot ser el primer símptoma de moltes malalties però, malauradament, molts metges encara creuen que es tracta d’un problema irrellevant.”
Existeixen, però, certes anèmies poc freqüents que han de ser diagnosticades en laboratoris especialitzats com la unitat que coordina el doctor Vives Corrons, que fins i tot ofereix els seus serveis a centres hospitalaris d’arreu del país i de la Unió Europea. “Són diversos tipus d’anèmies rares adquirides o degudes a defectes hereditaris de l’eritròcit i malalties de la medul·la òssia. Desgraciadament, la majoria d’aquestes anèmies encara no tenen un tractament efectiu. L’únic que podem oferir és el diagnòstic, i poca cosa més.”
Per avançar en aquest camp, la recerca és fonamental. “Actualment coordino una xarxa europea per a l’estudi d’aquestes anèmies. Amb aquesta xarxa podrem gaudir d’una informació fidedigna i actualitzada sobre aquesta patologia als països de la Unió Europea i planificar millor els estudis necessaris per aprofundir en el seu coneixement i poder investigar possibles opcions terapèutiques. De moment hem creat una web sobre el tema (www.enerca.org) que aglutina els millors professionals europeus que s’hi dediquen.”
El canvi poblacional que s’està donant a Catalunya com a conseqüència de la immigració ha provocat l’aparició de noves malalties abans desconegudes al nostre territori. Una és l’anèmia falciforme. “L’anèmia falciforme o drepanocitosi, originària d’Àfrica, és una causa important de morbiditat i mortalitat. A Catalunya ha augmentat significativament la incidència d’aquesta hemoglobinopatia.”
Val la pena, per tant, dedicar-hi esforços per tallar-ne l’extensió. “En aquest sentit he proposat al Departament de Sanitat la necessitat d’instaurar un cribatge sistemàtic de la drepanocitosi als hospitals de Catalunya.”
En l’actualitat el doctor Vives compagina l’activitat a la sanitat pública amb la consulta privada. “A l’època dels meus pares l’analista era un metge que treballava en estreta col·laboració amb el clínic que li demanava les anàlisis. Avui, el laboratori clínic és una empresa de serveis on el responsable generalment no és metge, i que, amb criteris de rendibilitat, dóna prioritat a la quantitat d’analítiques per dia sobre l’estudi individualitzat del malalt. Aquesta forma de fer, imposada per la tecnologia i l’automatització, ha augmentat l’eficiència, però ha anat en detriment del diagnòstic. L’analista ha de dedicar tot el seu temps a la gestió dels processos i al seu control de qualitat per tal que els resultats siguin fiables. Malauradament, el metge analista es troba en una posició molt difícil perquè ha de triar entre exercir de metge i quedar aïllat amb molt poca feina, o d’empresari i actuar com a expenedor de resultats. En aquest context, la tasca d’assessorament professional i reforç tecnològic que podria oferir el metge analista no té cap valor per a les asseguradores o mutualitats, que únicament concerten amb laboratoris que poden oferir uns preus tan baixos que impedeixen una competència professional equilibrada.”
