Text del 2004
En la lipoescultura, el més important no és el que treus sinó el que hi deixes.
.
Encara que durant la seva exposició no fa servir la paraula art d’una manera explícita, les seves paraules ens mostren una persona amb una gran sensibilitat creativa, una qualitat sens dubte útil quan es treballa per aconseguir la bellesa i l’harmonia del cos. “La medicina i la cirurgia estètica han de començar des de l’interior de la persona. Tan important és oferir solucions quan surten els primers signes d’envelliment, com les arrugues, la flacciditat o les taques, com seguir una dieta equilibrada, fer l’exercici físic adequat, prendre les vitamines, els minerals i els oligoelements necessaris o vigilar l’equilibri hormonal. Si hi ha una deficiència hormonal, tindrem com a conseqüència una persona obesa, plena de greix, amb flacciditat, sense musculatura, i cap tractament mèdic ni quirúrgic no ho solucionarà.” Ho diu amb autoritat el Dr. Jordi Xam-mar Alonso, acreditat en cirurgia estètica i membre de la Societat Espanyola de Cirurgia Estètica i de la Societat de Medicina Estètica i Cirurgia Cosmètica.
Avui dia la cirurgia estètica no s’entén sense el concepte global d’antienvelliment. “Abans o després s’ha d’associar a l’estètica aquesta especialitat nova que s’anomena antienvelliment i que, en aquests moments, estan incorporant els professionals a les seves consultes. Personalment, concebo l’estètica com el rejoveniment de les persones. No pretenc canviar-les, vull que siguin elles mateixes, però més maques i rejovenides.”
Prové d’una nissaga de metges lleidatans que es remunta fins al seu besavi. “El primer metge del qual tinc notícies va ser el meu besavi, que es deia Ramon. Després, hi ha l’avi, Severo, un pediatre que exercia a Lleida. El meu pare, José, és otorinolaringòleg, l’oncle Ramon és radiòleg i un dels meus germans, Francisco, també va fer otorinolaringologia.”
L’any 1975, quan va començar la carrera, el futur de la medicina s’albirava molt negre. “Hi havia una superpoblació de metges, i no es veia clar si es podria viure de la medicina. Llavors, el pare em va dir que si no tenia un esperit de medicina interna de debò, si volia fer la carrera només perquè pensava que tindria un mitjà de vida, que no fes medicina.” Finalment, va estudiar la carrera a la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic.
Per fer l’especialitat, com que a Espanya no hi havia la formació de medicina estètica, va començar un pelegrinatge per diversos països. L’any 1983 va anar a França, després al Brasil, a l’Argentina, a Xile i a Bulgària. “De fet, no vaig començar amb l’estètica, sinó amb la medicina tradicional xinesa i la medicina natural. Vaig aprendre a Lió que el més important no era tractar la malaltia sinó el malalt. Aquest principi ha estat útil per no deixar-me portar pels fets concrets, m’ha ensenyat a veure els problemes associats a les persones, d’una manera global.”
La interacció dels éssers humans amb el medi ambient és bàsica. “La malaltia no es pot curar si l’ambient que envolta la gent és agressiu. La contaminació, l’estrès o altres circumstàncies ambientals desfavorables, incidiran negativament en l’efectivitat del tractament que rep el pacient i allargaran la recuperació.”
Creu que abans això es tenia molt present. “Els factors mediambientals eren molt importants dins de la medicina tradicional espanyola, però durant una època es van oblidar. Després, es van recuperar progressivament. Ara, la contaminació, l’estat de l’aigua i el sistema de vida, aspectes que quasi no es tenien en compte quan estudiava la carrera, tenen un valor creixent. El metge creia que només amb la medicació el pacient en tenia prou per curar-se. Per guarir un malalt, hi ha d’haver una associació de fets en cadena, a part de la medicació o de la cirurgia.”
Hi ha treballs que mostren com viure més anys i millor. El secret és combatre els factors de risc i equilibrar les substàncies vitals amb dosis òptimes. Per entendre el concepte de dosi òptima posa un exemple aclaridor. “Tothom coneix les circumstàncies mòrbides que treuen anys i qualitat de vida: l’obesitat, l’alimentació desequilibrada, l’estrès, la manca d’exercici físic, la manca de sexualitat, etc. Dels vint-i-cinc anys als setanta, la quantitat d’hormones d’una persona pot reduir-se d’una manera natural un 75%. Si les mantenim als nivells òptims, que podrien ser els que tenia al voltant dels trenta-cinc anys, aconseguirem que la persona visqui, si no més anys, això encara no està confirmat, almenys amb una millor qualitat de vida.”
A l’àmbit privat, el doctor Xam-mar posa en pràctica la seva visió globalitzadora de la medicina amb uns pacients l’edat dels quals oscil·la entre els setze anys i els setanta. Les intervencions quirúrgiques les fa a la Clínica de Ponent de Lleida. “Els pacients que vénen a la meva consulta són persones interessades en la seva salut, que és el més important. Volen viure més anys i amb més qualitat de vida. Accepten envellir, però d’una manera molt dolça. Als setze anys, la majoria hi arriben per trastorns de la pell, com l’acné o les taques. També perquè tenen un lleuger excés de pes, trastorns alimentaris o cel·lulitis. Als vint anys, vénen a visitar-se sobretot per equilibrar la dieta, tractar alguna arruga, augmentar el pit o reduir-lo, corregir el nas o fer-se petites lipoescultures.”
La lipoescultura és una tècnica que l’atrau especialment, perquè combina el factor humà amb el sentit artístic. “Amb un sentit estètic personal, esculpeixes dins de les normes globals de l’estètica clàssica grega. La lipoescultura és una remodelació del cos. Traiem greix de determinades zones en què hi ha una predisposició genètica a acumular-se-n’hi. Aquest greix, un cop tractat, s’usa per remodelar altres parts del cos, com les natges. En la lipoescultura, el més important no és el que treus sinó el que hi deixes.”
Els farciments es fan amb materials que es col·loquen a diferents nivells dels teixits per corregir volums o per dissimular arrugues. “Bàsicament, n’hi ha de tres tipus. L’un és el mateix greix del pacient, que s’extreu mitjançant una cànula. Aquest greix es tracta i després es posa a la zona escollida. Altres són substàncies que el cos reconeix com a pròpies, com el col·lagen i l’àcid hialurònic, els quals el cos els va eliminant a poc a poc. Aquests no tindran mai conseqüències, però el tractament s’ha d’anar repetint almenys un cop l’any. Finalment, tenim les substàncies sintètiques com el metacrilat i els biopolímers.”
La proliferació de dones amb uns llavis massa molsuts fa reflexionar sobre el discutible sentit estètic de molts pacients i professionals. “Quan les pacients em demanen que els augmenti el volum dels llavis, els explico els fonaments de l’estètica clàssica. És molt senzill, hi ha unes mides estètiques de la cara: la distància entre el llavi superior i el nas no pot ser inferior a un centímetre i el llavi superior sempre ha de ser igual o més petit que l’inferior. Si apliquem aquest dos principis, no augmentarem mai els llavis d’una manera desproporcionada.”
