Text del 2004
La professió mèdica sempre ha de mirar cap al progrés.
.
El doctor Josep Vilar Bonet és especialista en gastroenterologia. Encara que actualment es manté retirat de la seva activitat laboral, darrere seu perdura tota una extensa trajectòria professional. Decidí d’orientar-se vers aquest camp arran d’uns esdeveniments tan excepcionals com dramàtics. “La Guerra Civil Espanyola va tenir una importància fonamental en la meva decisió de dedicar-me a la medicina. Procedeixo d’una família d’industrials que treballaven en el camp de la producció surera i tapera, i si no hagués estat per la guerra probablement hauria estudiat enginyeria per tal de vincular-me a l’empresa familiar. Quan la guerra va esclatar jo era molt jove, vaig pertànyer a l’anomenada quinta del biberó i em van destinar a la companyia de transmissions del batalló de muntanya pirinenc. Aquest fet va possibilitar que visqués la guerra d’una manera diferent, que tingués la fortuna de no mantenir cap relació directa amb les armes i de no haver-me de trobar mai a primera línia de foc. Durant aquell període bèl·lic vaig adonar-me que si existia un professional ben considerat aquest era el metge, una figura a qui la gent apreciava de debò. Va ser d’aquesta manera com es va desenvolupar el meu propòsit de formar part del món mèdic i, tan aviat com em van desmobilitzar, vaig matricular-me a la Universitat de Barcelona per començar a estudiar medicina l’any 1939.”
La vida universitària sempre ha estat influenciada pel clima polític i social de cada època, i el període durant el qual va estudiar el doctor Vilar va ser extremament particular. “Vaig trobar-me amb una universitat que s’esforçava a reemprendre les seves tasques. En esclatar la guerra els estudiants en edat d’ésser mobilitzats s’havien vist obligats a deixar les aules. Per tant, en reobrir-se la universitat l’octubre del 1939, ens vam ajuntar alumnes que ens iniciàvem, com era el meu cas, amb altres de promocions anteriors que es reincorporaven després d’un període d’absència acadèmica. Per aquesta raó, els estudiants matriculats en el preparatori per medicina érem uns cinc-cents. S’impartien poques hores de classe i hi havia un clara mancança d’equipaments. El primer curs el vàrem seguir en la que aleshores s’anomenava la Universitat Literària, que era la facultat de filosofia i lletres i de dret. Molts docents s’havien exiliat, el professorat havia minvat i escassejaven els veritables mestres, raó per la qual quedaven algunes disciplines en mans de persones amb poca capacitat docent. A banda de totes aquestes vicissituds pel que fa a la infraestructura, cal dir que em considero afortunat per haver treballat amb metges que ja tenien molt prestigi, com foren, entre d’altres, els doctors Pedro i Pons, Gallart Monés, Farreras Valentí, Piulachs, Vilaseca i Sabaté.”
L’abril 1940 començàrem el segon curs intensiu, que ens durà fins a finals de juliol. Fou el primer a la Facultat de Medicina del carrer de Casanova. Un any més tard, el doctor Josep Vilar va tenir l’oportunitat de començar a fer pràctiques com a alumne intern. “Va ser el doctor Vilaseca Sabater qui em va facilitar que entrés com a alumne intern a la Clínica Mèdica A amb l’equip del doctor Farreras Valentí, un metge amb qui vaig mantenir una relació molt estreta i a qui sempre vaig considerar com un germà gran. En aquell moment el doctor Farreras s’acabava de llicenciar i jo vaig ser el seu primer alumne intern. Va ser precisament ell qui em va aconsellar que m’especialitzés en l’aparell digestiu. Després d’acabar l’especialització vaig passar a formar part de l’equip docent de la universitat i vaig començar a exercir com a metge a l’Hospital Clínic, on vaig romandre fins l’any 1988 que per imperatiu legal em vaig jubilar.”
A banda de la seva faceta en el camp de la medicina pública, el doctor Vilar també va dedicar-se a l’àmbit de la consulta privada. “L’any 1952, quan el país ja havia tingut temps de començar a recuperar-se econòmicament, vaig crear un consultori privat.”
Durant el període d’alumne intern, l’estudiant Vilar Bonet va veure malalts amb processos exclusius d’una època de penúria econòmica. “Un, per exemple, era el latirisme, procés produït per la ingesta de guixes (almortas). Afectava fins i tot la gent jove, produint un greu trastorn neuromuscular de les extremitats inferiros (paraparèsia espàstica). Era penós veure persones que per un error dietètic -condicionat per no tenir altra cosa que menjar-, quedaven quasi impedits: “el seu caminar no es mereixia el nom”. L’altre era la malaltia de la fam, amb fracàs multiorgànic i gran anasarca.”
Com a persona d’una dilatada trajectòria, el doctor Vilar ha assistit a l’extraordinària evolució que ha experimentat la medicina en aquest país. “A mesura que ha anat transcorrent el temps tot ha canviat molt, des del sistema docent fins a les innovacions en tots els àmbits. Tant en el camp del diagnòstic com en el del tractament, el progrés ha estat tan important que em permet dir que així la medicina com la cirurgia de la meva època de metge novell quedan a anys llum del que ara és una realitat palpable. La formació s’ha completat a mesura que la ciència ha anat avançant, ja que la professió mèdica sempre ha de mirar cap al progrés. En aquest sentit, actualment es parla molt de la genètica i aquest és, precisament, un dels sectors que més ha evolucionat dins el camp de la medicina. Quan es parla de genètica i de cèl·lules mare, inevitablement, sempre s’hi barreja l’ètica, i aquest fet comporta que la situació sigui més complicada i que transcendeixi allò merament mèdic.”
Actualment el doctor Vilar encara actua com a consultor mèdic de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, on acudeix sovint per aportar coneixements des de la seva vasta experiència. Per altra banda, a més a més, dedica el seu temps lliure a escriure les seves memòries perquè quedi constància de la seva trajectòria vital.
