Text del 2006
El fàrmac no pot ser tractat com un simple bé de consum.
.
Joan Ramon Barcelona es va decantar pel món de la farmàcia seguint l’exemple del seu pare, titular d’una històrica oficina de farmàcia a la localitat costanera de Cambrils. Ell, per la seva banda, després d’haver exercit en l’àmbit de la investigació farmacològica i de la indústria del medicament, va establir-se a la seva oficina de farmàcia al barri de la Font a Manresa: “Primer vaig voler conèixer el món de la investigació de prop, i fer-ho en un àmbit en què la recerca sí que tingués una veritable transcendència econòmica. Em vaig decantar per Suècia. Vaig residir-hi nou mesos, gràcies a una beca Erasmus, treballant en l’estudi de la solubilització de cristalls durs de difícil solubilitat, per aconseguir millors absorcions a l’organisme.”
Després de cursar un màster en gestió d’empreses, el sr. Barcelona va treballar per a una distribuïdora i dos laboratoris farmacèutics amb responsabilitats a l’àmbit comercial i de màrqueting: “L’experiència va ser positiva. La indústria farmacèutica espanyola està molt desenvolupada, amb departaments molt especialitzats, amb gran potencial d’investigació i comercialització de productes.”
La seva experiència l’ha fet arribar a les conclusions següents: “No deixa de ser una mica paradoxal que es fomenti el consum de productes de marca quan ja tenim genèrics al mercat, amb un preu menor. A més, l’Administració pública no fomenta l’R+D. Es tracta d’un tema molt complex i amb moltes implicacions en el qual l’administració té un important paper d’arbitratge.”
A més, “eradicades determinades malalties al Primer Món, en aquest moment s’investiga primordialment per millorar patents ja contrastades i per medicalitzar processos naturals (envelliment, sexualitat, etc.). Segons l’OMS, la salut és una percepció total, física i psíquica, per part de la persona, i la indústria s’orienta cada cop més a guarir la percepció de salut d’un ciutadà del primer món, que no patirà paludisme però se sentirà fatal amb un problema estètic. D’altra banda, sovint es critica el fet que no cedeixi les seves patents als països pobres. El problema, però, no és tan senzill, ja que sovint la corrupció provoca la revenda d’aquests productes farmacèutics aconseguits a baix preu.”
En definitiva, “la indústria farmacèutica contemporània té dos reptes un tant divergents. Per una banda curar malalties mortals i allargar l’esperança de vida dels sectors socials més necessitats, i per l’altra proporcionar salut a les noves demandes existents a les societats desenvolupades. És un context paradoxal, però real i comprensible tenint en compte el model econòmic imperant. Aquest model a mitjà i llarg termini i ha de començar a pensar solucions més eficaces, harmòniques, humanistes i sostenibles per al conjunt de la població mundial.”
Després del seu pas pel món de la indústria, li va sorgir l’oportunitat d’establir-se en una oficina de farmàcia amb una altra companya farmacèutica de Manresa, la qual se n’ha desvinculat recentment. Des del seu punt de vista, la seva farmàcia té en comú amb la del seu pare el fet que “són dispensadors sanitaris de referència, en els quals el tracte amb els pacients és molt proper i familiar. S’estableix una relació de confiança, un vincle afectiu, entre els usuaris i els professionals que els atenen. De fet dipositen en les nostres mans el més important de què disposen: la seva qualitat de vida i benestar físic. La nostra funció final no hauria de ser només la dispensació de medicaments, sinó també el consell i control dels tractaments que reben els usuaris.”
Aquesta característica diferencia clarament les oficines de farmàcia dels països mediterranis de les dels països de l’àmbit anglosaxó, on “predominen les grans superfícies impersonals semblants a un gran supermercat de medicaments.”
Potser en els propers anys ens acostarem a aquest model, però en opinió de Joan Ramon Barcelona no serà una mesura aplaudida per la població: “La farmàcia és un centre de salut amb competències i habilitats diverses. És, però, sobretot un centre sanitari al qual es dirigeixen els ciutadans en cas de patir petites malalties o de tenir dubtes relacionats amb la seva salut; per això, no crec pas que es conformin amb un model que es caracteritza per l’escassesa de personal qualificat per atendre els usuaris. El fàrmac no pot ser tractat com un simple bé de consum més, buscant exclusivament rendibilitat.”
La farmàcia del Sr. Barcelona, a més de les característiques pròpies d’un establiment d’aquesta índole, s’encamina cap a la subespecialització: “M’estic formant en les branques d’ortopèdia, atenció farmacèutica i dietètica. També treballem amb homeopatia, ja que és molt adequada per tractar moltes patologies que no responen a una causa orgànica profunda, i que són molt freqüents a la nostra societat. L’homeopatia és un veritable repte per a tot farmacèutic perquè no rebem prou preparació a la facultat; hem de fer un esforç suplementari per integrar-la.”
Les oficines de farmàcia són clau pel sistema sanitari. “Han de contribuir a la sostenibilitat del sistema sanitari amb la seva professionalitat i actitud en el dia a dia. El farmacèutic acostuma a recomanar el fàrmac bioequivalent –genèric- de més baix preu, ja que no pot guiar-se únicament per l’optimització comercial. Moltes vegades durant el procés de dispensació les oficines de farmàcia fan una autèntica atenció farmacèutica que passa per no només dispensar de forma activa i vigilant, sinó també per aturar-se un segon i reflexionar, controlar i recomanar als nostres pacients uns hàbits de vida saludables. No hem d’oblidar que per molt innocu que sigui un medicament sempre presentarà efectes secundaris i interaccions.”
