Text del 2004
Nen, pediatra i família són tres rodes que han de girar sincrònicament.
El Dr. Joaquín Callabed es considera un humanista amb bata blanca. Els seus interessos intel·lectuals van més enllà de la medicina. Va començar els estudis de filosofia atret pel pensament grec i l’època renaixentista. També ha fet exposicions de pintura a diversos lloc del món i ha publicat algunes novel·les. Volia ser escriptor, però li van treure del cap. Aleshores, guiat pel consell de Camilo José Cela, ha compaginat l’escriptura amb una professió científica. “Les humanitats ens aproximen a comprendre el dolor humà. Els coneixements ens poden donar la ciència, però l’art és abordar la persona en tota la seva integritat. Sóc un enamorat de la meva professió de metge humanista.”
La formació religiosa en un col·legi jesuïta el va acostar des de ben jove a activitats de caire social. “El dolor humà sempre m’ha atret, sempre l’he volgut comprendre.”
Aquesta sensibilitat romàntica pel patiment i el desig d’ajudar el feia òptim per desenvolupar una futura professió en el camp mèdic. Va estudiar medicina a la universitat de Saragossa, però mai no va abandonar el seu interès per la literatura. “El pediatra Antonio Lorente Sanz va ser el meu guia en el món de la medicina, i Santiago Loren, guardonat amb el premi Planeta, el meu mentor literari.”
La universitat dels anys seixanta era molt massificada. Paral·lelament s’expresaven idees en assemblees, conferències i recitals; però la realitat social era asfixiant més al carrer que a les aules i en aquest context les sortides a l’estranger eren necessàries, no només per reforçar la formació sinó com a experiència existencial i intel·lectual. El Dr. Callabed va fer diverses estades a la capital francesa, on va estudiar diversos postgraus i es va formar amb figures de gran talla de la pediatria, com els doctors Soulé, Salbreux, Manciaux, Royer, etc.“Quan tenia vint anys París era l’aparador de les idees i de la llibertat. Als quaranta anys ha estat el lloc de la meva maduresa pediàtrica. He estat l’únic espanyol del club internacional de pediatria social de París. Fa dotze anys vaig formar un club homòleg a Catalunya.”
En una de les anades a París el Dr. Callabed va passar per Barcelona per fer-hi una breu estada i s’hi va quedar definitivament. Va estudiar durant tres anys l’especialització en pediatria a l’Hospital Clínic. “A Catalunya m’han marcat especialment els doctors Manuel Cruz, Lluís Folch i Camarasa i Dídac Parellada. En el vessant psicològic i social de la pediatria destacaria diversos professors francesos, perquè aquest concepte encara no s’havia introduït aquí.”
El Dr. Callabed va més enllà d’allò estrictament mèdic i concep la pediatria amb conceptes molt amplis que provenen de l’escola francesa. “Els pediatres ens ocupem del benestar físic, biològic, mental i social. Del professor Kreisler vaig aprendre que el nen, el pediatra i la família són tres rodes que han de girar sincrònicament.”
El pediatra és un dels professionals que té més assumit el sentit preventiu de la medicina. Els infants i adolescents ben cuidats seran adults sans. “La infància d’un nen és una etapa molt important. L’infant que no ha estat estimat difícilment estimarà. El nen maltractat fàcilment serà un maltractador. En la meva tesi doctoral vaig estudiar la detecció precoç de problemes en el desenvolupament de nens de dos a tres anys a l’Eixample de Barcelona. El resultat és que el 27% de petits trastorns es poden detectar de manera precoç. L’OMS ja va alertar fa vint-i-cinc anys de la incidència en el futur de les malalties de tipus psicosocial, per la qual cosa la prevenció és fonamental.”
Una altre aspecte diferent però no menys important és la prevenció d’accidents infantils, que ha estat el tema de tres llibres del Dr. Callabed. “Entre els un i dos anys d’edat, la primera causa de mortalitat són els accidents. Com a ponent espanyol del Parlament Europeu sobre l’enquesta d’accidentabilitat que es va dur a terme a Catalunya amb els doctors Plasencia i Prats, puc dir que un estudi epidemiològic amb una legislació, informació i sanció adequades han fet disminuir considerablement els accidents infantils.”
Els pares com a tutors i protectors dels fills se senten culpables dels accidents de tipus domèstic. “Quan l’infant comença a gatejar organitzo una reunió familiar per informar els pares dels perills. La prevenció és molt important perquè el nen es podria matar. A més, el pediatre no només ha de curar sinó també educar i informar.”
Els accidents físics segurament són més fàcils d’evitar que els de tipus social. S’estan veient patologies que són el resultat d’uns nous hàbits socials i familiars. El Dr. Callabed ha tractat aquesta qüestió en el llibre El entorno social. Niño y adolescente. “Els pediatres no podem obligar els pares a actuar d’una determinada manera, només podem suggerir. Al final sempre són ells els qui decideixen com educar. Educar no és imposar, sinó treure de dins el millor que té cada nen (educere), però això és un art que no tothom sap com dur a la pràctica. Veiem problemes en nens de pares separats i en una nova tipologia que s’ha anomenat el nen de la clau. La situació que pateix aquest infant és la següent: Quan es lleva al matí els pares ja han marxat a treballar i quan torna de l’escola no hi ha ningú a casa encara. Per això porta la clau penjada al pit per obrir i tancar la porta de casa. Quan els pares arriben estan molt cansats i no tenen temps ni ganes d’ocupar-se del fill. Hem de decidir bé com volem ser pares.”
Òbviament totes les carències es poden mitigar amb tendresa i amor. “El professor Jiménez afirma que un nen i un ancià sense afecte moren. En la mateixa línia, del Dr. Kreisler vaig aprendre que el nen necessita tres coses: amor, comunicació i alimentació. La carència afectiva produeix un retard de la motricitat, del llenguatge, i de la maduració cognitiva i relacional. Es pot donar en situacions socials extremes i a petita escala en llars desestructurades, separacions, divorcis, etc.”
A París el Dr. Callabed va conèixer una pediatria molt diferent a la que es practicava al seu país i que ha volgut importar amb la fundació del Club de Pediatria Social. “Entenem que el diàleg multidisciplinari entre professionals d’àrees diferents és molt enriquidor. En les nostres activitats participen infermeres, mestres, pediatres, psicòlegs, assistents socials, etc. Fomentem la participació i presència dels mestres en l’àmbit de la salut perquè passen moltes hores en contacte amb els infants i adolescents, per la qual cosa la tasca que poden fer a l’escola per a la salut és incommensurable. L’escola pot educar i formar persones capaces d’actuar en llibertat i no caure en demagògia.”