Text del 2004
Els metges que exercim diàriament l’activitat som una barreja de coneixement científics i factor humà.
El nefròleg i professor d’ètica de la Universitat de Barcelona Xavier Sarrias ha tingut la sort de pertànyer a una família més que destacada en el camp de la medicina. Tres dels cinc germans Sarrias van optar per aquesta professió que tan sovint ha propiciat nissagues en la societat catalana. Tot i que el currículum de tots tres ha estat brillant, cal una referència especial al difunt Miquel Sarrias Domingo per haver estat “el primer director mèdic de l’Institut Guttmann. Per tal d’assumir la direcció d’aquesta entitat i de disposar dels coneixements mèdics adients, el meu germà va ser inicialment deixeble del doctor Trueta a la Universitat d’Oxford i posteriorment del mateix doctor Guttmann a Stoke Mandeville.”
I també al seu germà Fabià, “especialitzat en urologia i lligat a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on ha realitzat múltiples trasplantaments de ronyó.”
Ell, per la seva part, està vinculat des de l’any 1974 amb l’hospital de Bellvitge, on ha destacat en el camp de la Nefrologia, la mare de la medicina especialitzada en les patologies renals, i, concretament, en una de les seves subespecialitats: la diàlisi. Amb l’objectiu de millorar aquesta tècnica, que constitueix una alternativa artificial al trasplantament, va crear l’any 1978 “un catèter per dialitzar malalts de manera instantània.”
Actualment en continua tenint la patent. Tant la diàlisi com el trasplantament han estat des de la seva implantació les úniques vies terapèutiques factibles per tal de tractar “la mort renal.” Actualment, no obstant això, “existeixen teràpies que retarden uns anys aquesta mort, la qual cosa ha millorat substancialment la qualitat de vida d’aquests malalts.”
A més a més, en el cas dels trasplantats, “l’esperança de vida és cada cop més gran i amb plena autonomia.”
Pel que fa a les operacions de substitució d’òrgans s’ha de destacar que l’Estat espanyol és el país del món on més intervencions d’aquest tipus es realitzen. La raó, tal com explica el doctor Sarrias, és l’anomenat Spanish Model: “L’Administració va posar en funcionament un model en què tots els grans hospitals públics disposen d’un coordinador de trasplantaments, és a dir, d’un especialista que comptabilitza i fa el seguiment dels donadors i receptors potencials. L’existència d’aquesta figura possibilita d’una banda establir un contacte amb les famílies dels malalts en situació de mort cerebral per tal que donin els òrgans dels seus éssers estimats; d’altra, poder intervenir aquells receptors que ho necessiten més urgentment.”
El nostre país no destaca únicament en el camp dels trasplantaments, sinó també en línies generals en el camp de la medicina. Això s’explica en bona part gràcies a l’existència del MIR, la prova que fa factible que un facultatiu esdevingui metge intern resident: “Tots els metges que han passat per l’examen del MIR disposen d’una bona formació. Actualment és necessària una barrera i una prova que seleccioni els millors aspirants entre els llicenciats. Gràcies a aquesta prova els facultaius que poden especialitzar-se, i no oblidem que la medicina de família és també una especialitat, presenten un currículum acadèmic i unes actituds que els permetran desenvolupar una bona tasca en la seva branca sanitària.”
El seu coneixement de la formació acadèmica mèdica és d’ordre pragmàtic ja que imparteix “l’assignatura optativa de tres crèdits del segon cicle d’ètica. Aquesta disciplina és fonamental per al desenvolupament de la nostra activitat, i des del meu punt de vista ha de ser entesa des de dues perspectives: en primer lloc, des de la relació d’empatia que tot metge ha de tenir amb els seus pacients. Un bon metge no només ha de brindar-los el millor tractament possible, sinó que també ha d’intentar entendre-s’hi. La relació metge-pacient està basada en la confiança del segon cap al primer i és un lligam que no s’ha de trencar mai. De fet, el malalt, un cop se li expliquen les opcions existents, acostuma a respondre que sigui el metge el que esculli el tractament que trobi més convenient. En segon lloc, l’allargament de l’esperança de vida planteja nous reptes per als facultatius. Fa tres dècades, quan vaig acabar la carrera, l’esperança de vida d’un català se situava al voltant dels 65 anys; actualment ho fa al voltant dels 80. Tot i així, la tendència cap a la redacció de voluntats anticipades i testaments vitals evidencia l’afany del malalt per poder decidir sobre les tècniques que li seran aplicades en cas d’arribar a una situació extrema. El malalt sempre ha de tenir la darrera paraula, i hem de respectar la seva voluntat que no se li apliquin determinades tècniques. Per afegitó, de forma simultània, en situacions crítiques el metge ha de tenir en compte l’opinió dels familiars propers. Cada malalt té una situació sociosanitària diferent que s’ha de valorar en el moment de prendre qualsevol decisió terapèutica.”
La seva estreta relació professional amb la mecànica i els nous avenços tecnològics li fa afirmar que “la informàtica és imprescindible per a qualsevol metge perquè la nostra feina té un vessant tècnic fonamental. D’altra banda, també hem de tenir en compte que una de les alternatives per reciclar-nos i estar al dia en els darrers avenços i descobriments és la consulta d’informació a Internet.”
En els últims temps ha cocreat amb el Prof. Antoni Díez i Noguera dins l’àmbit de la Cronobiologia, la ciència que estudia el ritme dels processos vitals dels éssers vius, un programa “que mesura la freqüència, regularitat i incidències cronològiques d’aquests cicles. Aquesta tasca és fonamental per tal d’actuar de forma preventiva.”
Aquesta dedicació cap al món de la informàtica sanitària es relaciona estretament amb la seva vocació investigadora: “Hi ha metges que senten una veritable i abnegada vocació cap a la investigació. Són més científics que no pas humanistes. Els metges que exercim diàriament l’activitat, en canvi, som una barreja de coneixements científics i factor humà. A més a més, la nostra dedicació ens planteja la necessitat de millorar els mètodes de treball i els tractaments, cosa que ens obliga a dedicar part del nostre temps a la recerca, moltes vegades basada en l’observació, per tal de reforçar la nostra tasca quotidiana.”
