Text del 2004
Em preocupa que la carrera de medicina s’hagi convertit en una docència conduïda a aprovar el MIR i no a formar bons professionals.
El Dr. Jordi Ballester és cirurgià ortopèdic i traumatòleg, una de les especialitats més àmplies i amb més subespecialitats ja que ocupa entre el 10 i el 25% de la feina de les institucions hospitalàries públiques del nostre país: “L’especialitat abraça cada dia més i més població, tractem des dels accidents de trànsit, laborals o domiciliaris fins a la patologia esportiva i la degenerativa, molt lligada a les conseqüències de l’envelliment de la població.”
Actualment, el Dr. Ballester és cap de servei emèrit de l’Hospital del Mar en la seva especialitat, professor titular a la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa també a la seva consulta privada a la Clínica Quirón, on dirigeix una unitat de cirurgia ortopèdica i traumatologia conjuntament amb un grup de metges de superespecialitat. Però abans d’arribar aquí, va passar per una llarga trajectòria tant formativa com professional que l’ha ajudat a ser un gran coneixedor del seu camp: “El meu pare era metge i va morir quan jo tenia catorze anys. La meva mare em va dirigir cap als estudis de medicina, tot i que jo recordo que ja des dels nou anys pensava dedicar-m’hi. Així és que vaig entrar a la facultat de medicina de l’Hospital Clínic i vaig començar els estudis.”
En aquells moments, estar prop dels pacients era difícil: “De fet, avui continua essent així, els plans docents inclouen una gran quantitat d’hores de pràctiques, però en realitat són semifictícies pel que fa a la relació amb el pacient, perquè es fan visites amb grups de practiques nombrosos i això no permet aquesta relació estreta amb els pacients. Per tant, t’has de buscar tu el camí igual que ho havies de fer a la meva època.”
I aquest camí el va trobar de la mà d’un company que demanava que algú el substituís: “Mentre feia les milícies universitàries, em van dir que necessitaven algú al Centre Hospitalari Pere Camps i m’hi vaig presentar. Volia fer digestologia, però allà vaig entrar en contacte amb la cirurgia ortopèdica i la traumatologia i em vaig adonar que allò era realment el que m’agradava.”
Un cop acabada la carrera, el Dr. Ballester va fer una estada a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, però la formació dels metges joves no estava estructurada i li va donar la sensació que perdia el temps: “Aleshores vaig conèixer un noi que havia fet la especialitat fora d’Espanya i em va agradar l’enfocament que tenia de l’especialitat, de manera que vaig decidir marxar jo també.”
A l’estranger va adquirir una experiència i uns coneixements que li van ser molt útils quan va tornar al cap de set anys: “Vaig estar en una institució austríaca dedicada als accidents de treball, dirigida pel doctor Böhler, un dels pares de la traumatologia europea. Hi vaig ser fins que em vaig adonar que el perfil dels malalts que veia era incomplet i que encara em faltava conèixer moltes patologies relacionades amb la meva especialitat; això va fer que em traslladés a la Universitat de Basilea, a Suïssa, on vaig fer un any i mig d’ortopèdia infantil i mig any d’adults. Pensava, però, que encara em quedaven coses per fer i vaig anar a Alemanya a completar la meva formació en el camp de la cirurgia del reumatismei de la cirurgia protèsica .”
De mestres que l’hagin marcat, en cita dos especialment: “A part del doctor Böhler, el professor Chapchal de Suïssa, que era una persona brillant, que parlava dotze llengües i era un gran conversador a més d’un excel·lent cirurgià. I també, ja a Espanya, el doctor Sanpera Rosinyol que fou el meu primer cap i que em va fer veure la importància de les humanitats i de la filosofia en relació a la nostra feina, i el Professor Canyadell, que per mi va ser sempre un exemple a seguir, un ídol dins el món de la medicina.”
No obstant els amplis estudis i la llarga experiència professional que el Dr. Ballester havia completat, la tornada a Catalunya no va ser gens senzilla i va haver de treballar com a traductor durant sis o set mesos, fins que li va arribar l’oportunitat de fer de metge de guàrdia en un hospital petit i així anar pujant de mica en mica en la seva especialitat i també com a docent a la universitat: “Els primers passos seriosos que vaig fer van ser a Mútua de Terrassa, i després ja vaig guanyar unes oposicions que em van portar a una plaça de cap de secció a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Així vaig anar fent-me un lloc fins que vaig anar a parar a l’Hospital del Mar, on s’havia de muntar l’assistència traumatològica que calia per als Jocs Olímpics.”
Es va trobar amb un Hospital del Mar molt arcaic, on calia canviar moltes coses i fer una bona inversió, de manera que el centre va fer un salt qualitatiu important: “Però encara avui dia la sanitat pública afronta una sèrie de reptes que fan que la qualitat no sigui la que als professionals ens agradaria que tingués. A vegades els gestors ens demanen que siguem també gestors, però nosaltres ens devem al pacient i és molt difícil fer-ho si et volen donar pocs minuts per visita i una llista d’espera podries empaperar tot l’hospital!”
El servei de cirurgia ortopèdica i traumatologia toca una gran quantitat de patologies diferents: “Hi ha el grup de cirurgia ortopèdica de les malalties congènitas, reumàtiques, inflamatòries, tumorals i les degeneratives; també la traumatologia a vegades més banal, els petits trencaments d’ossos, que vènen directament al servei d’ urgències; i també la patologia més greu, que sí que acudeix directament a l’hospital, els politraumatismes, que exigeixen restablir ràpid les funcions vitals i després d’això, la col.laboració d’un equip multidisciplinari ben conjuntat i entrenat.”
A l’os hi ha multitud de processos tumorals. Afortunadament n’hi ha pocs de malignes, però el problema és que l’esquelet és un dels llocs on freqüentment metastatitzen altres càncers: “Hem de fer molta cirurgia pal·liativa i treballar sempre amb els companys que tracten altres càncers per poder tenir un índex de supervivència més alt i sobretot amb millor qualitat de vida.”
Pel que fa al reuma, n’hi ha molts tipus i tenen tractaments diferents: “El dolor és un tema complicat, perquè està demostrat que l’ésser humà té una capacitat impressionant de suportar un dolor agut de la intensitat que sigui, però no estem preparats per al dolor crònic. A Alemanya es va fer un estudi durant la guerra en què es demostra que el dolor passa a ocupar un espai important de la teva vida quan estàs en una situació estable i tranquil·la, però que si t’has de preocupar per anar a buscar menjar o perquè no et caigui una bomba al damunt, ni te’n recordes. I amb això no estic dient que les malalties reumàtiques no siguin importants.”
Ja des de mitjans dels anys seixanta, el Dr. Ballester es va afeccionar a la biomecànica, i això l’ha portat a col·laborar amb les grans multinacionals del sector a l’hora de fer els dissenys de les pròtesis que després s’implantaran a malalts de tot el món: “Una pròtesi ha de passar per molts controls abans no s’aprova i es pot començar a aplicar, i això vol dir haver-hi passat moltes hores i haver-la estudiat perfectament, i aquest és un tema que m’apassiona.”
Com l’apassiona també fer de pagès a les estones lliures: “És una forma de desconnectar, però també de continuar veient com la bona feina dóna bons resultats…”
