Text del 2004
La medicina ha de ser el malalt.
.
Abans de cursar el batxillerat, Jordi Bruna Ferrer ja intuïa que el seu camí estava lligat a la infància. “Quan faltaven divuit anys per llicenciar-me ja deia que volia ser pediatra”, reconeix aquest metge impenitent, nascut a Cabanes, a Castelló, i ciutadà de Barcelona des de fa més de trenta anys. “La meva dona, que és francesa, sempre em diu que vaig néixer amb estrella i és veritat, perquè tot i que la vocació és innata, també la pots adquirir si tens l’oportunitat de formar-te amb grans mestres, i jo l’he tinguda.”
Els mitjans més avançats i les grans teories de res no serveixen si els doctors no apliquen una premissa que ha guiat sempre la seva carrera: “La medicina és el malalt.”
Emilio López Botet, professor de patologia general a la universitat de València, va ser el primer mentor, “només li faltava la coroneta per ser sant; tenia una exigència ètica molt alta”, afirma.
La següent gran influència arribà de la mà d’un metge francès que exercia a la capital catalana. “Vaig fer la meva especialitat a Barcelona. Hi vaig arribar amb les mans a les butxaques i amb gran innocència o atreviment em vaig presentar a casa del professor de càtedra de pediatria de l’Hospital Clínic perquè m’hi admetés. Li vaig caure bé i va acceptar. Em van assignar a la secció de lactància i allà vaig tenir la gran sort de caure a les mans del doctor Candi Farràs, un gran mestre de la pediatria”, explica, tot assenyalant que no va voler allunyar-se mai de la seva positiva influència: “Em van oferir entrar a la Vall d’Hebron i ho vaig rebutjar. I quan ell es va desplaçar a l’Hospital Sant Rafael, em vaig afegir al seu nou equip i allà m’hi vaig quedar trenta anys més.” La seva vocació, sostinguda durant els seus primers anys de joventut gràcies a l’esforç matern –el seu pare va morir molt jove–, però també al seu esperit lluitador, ha estat transmesa al seu fill, el pediatre Xavier Bruna Pérez, que continua la labor paterna al grup d’investigació i docència de pediatria extrahospitalària de l’Hospital Sant Rafael.
El doctor Bruna va començar a exercir als 24 anys, en una època en què la pediatria quedava relegada a l’àmbit hospitalari, “només ens arribaven casos molt greus, però no sabíem curar unes angines o una otitis.” Tanmateix, la formació de pediatria extrahospitalària impulsada pel doctor Candi va permetre començar a omplir els buits. Així mateix, la inquietud de molts professionals va empènyer molts projectes, com la creació de la Societat de Pediatria Extrahospitalària; del Grup d’Investigació i Docència (el Grindope), i del Grup Europeu de Recerca en Pediatria Ambulatòria (el Gerpa), impulsat pels professionals catalans, autor de molts treballs de recerca i batejat actualment amb el nom de Secció Europea de Pediatria Ambulatoire (la Sepa).
Actualment, la professió gaudeix d’un bon estat de salut. Una bona prova és que la mortalitat infantil és menor ara que fa trenta anys. I és que els professionals disposen de més recursos de formació continuada, més mitjans tècnics i més coneixements, tot i que també han de salvar altres desavantatges. “Hi ha dos tipus de metges: el professional de la medicina i el vocacional. Si els professionals de la medicina només pensen en la professió, estan condicionant els resultats. El més important ha de ser el malalt. Tanmateix, també és cert que un metge no pot treballar 24 hores en un hospital i continuar després a la consulta privada. S’hauria de cobrar un sou digne perquè no s’hagués de fer pluriocupació, però aquest és un tema polític, que no pot resoldre la nostra professió.”
Gràcies a la bona pràctica dels pediatres, patologies com les angines no solen acabar actualment als quiròfans. “Clínicament, els símptomes desapareixen als tres dies, però el microbi que les pot provocar, l’anomenat estreptococ –tot i que a vegades el motiu és víric– continua a l’organisme. És molt important que els tractaments es facin correctament. Si és així, és difícil que hi hagi recaigudes.”
Actualment, els metges només recomanen operar-les si després d’haver seguit un tractament correcte, les angines reapareixen tres o més vegades a l’any durant dos anys consecutius. “Tot i així, és molt estrany que això passi. Els pediatres ja quasi no sabem què és operar un nen d’angines. És un òrgan que no es pot treure a la lleugera, ja que és una defensa cabdal que el cos té a peu de boca.”
L’asma és un altre cas recurrent a moltes consultes pediàtriques. Segons Bruna, l’índex d’infants afectats per aquest tipus de patologia és alt: “Segons l’estadística de l’Hospital Sant Rafael, on des del 1969 s’ofereix formació sobre la patologia, un 9% dels nens catalans són asmàtics.”
Es tracta d’una malaltia, en concret “una especial susceptibilitat dels bronquis”, amb la qual es neix, tot i que hi ha factors ambientals, com l’al·lèrgia a determinades plantes o el fum del tabac, que contribueixen a potenciar-la.
No oblidem, però, que també hi ha factors psicològics implicats: “Quan tractem un nen, també fem venir la seva família, ja que ha de saber que no ha de parlar-li de l’asma. Una simple fotografia del producte que li provoca l’al·lèrgia pot desencadenar una crisi asmàtica”, comenta aquest metge veterà, per a qui l’atenció pediàtrica no acaba als set anys ni tampoc als divuit. “A la consulta del Sant Rafael, deixem venir els pacients que superen els set anys, però també els que ja tenen la majoria d’edat, fins que es casin, perquè molts ens coneixen de tota la vida i s’hi senten a gust.”
L’adolescència, doncs, ja fa un temps que ha deixat de ser la gran abandonada de la medicina, “és una època crítica de la vida que necessita una atenció especial, que ningú no oferia. Ha estat sempre una de les nostres grans lluites.”
