Text del 2006
No hi hauria avenços científics sense un desig de superació constant..
.
El prestigiós neuropatòleg Jordi Cervós Navarro es va decantar per la medicina sense que hi hagués cap antecedent sanitari a la família: “Ben aviat em va interessar la psiquiatria per la seva íntima connexió amb la filosofia. Per aquesta raó vaig saber de seguida que primer m’hauria de formar com a llicenciat en medicina. Aquestes ganes d’especialitzar-me expliquen que comencés els estudis universitaris amb 16 anys, un any abans de la data prevista. Vaig estudiar els tres primers cursos de la llicenciatura a la Universitat de Barcelona i els tres finals a la de Zaragoza.” Durant aquest període va conèixer i fer amistat amb Jordi Pujol, una relació que han conreat i conservat fins a l’actualitat.
Durant l’etapa pregraduada aragonesa començà les seves primeres pràctiques en l’àrea de la psiquiatria: “Vaig col·laborar amb la Clínica Mental i amb l’Hospital de Santa Engràcia.” No obstant això, el seu desig d’especialitzar-se i conèixer les darreres descobertes i teories psiquiàtriques el van portar cap a Àustria, bressol de Sigmund Freud. Hi romangué únicament durant quatre mesos, perquè les teories del pare de la psicoanàlisi el van decebre profundament: “Tot i que tenia només 22 anys, ja m’adonava aleshores de la necessitat de diagnosticar i tractar les malalties mentals des d’una òptica científica. Les teories freudianes no hi contribuïen pas i resultaven summament subjectives, tal com vaig poder comprovar a través de l’experiència següent: vaig presentar els somnis d’un pacient a tres freudians, i em van donar diagnòstics clarament diferents.”
Decebut per l’experiència austríaca però anhelant de trobar respostes a la seva passió pel cervell humà, Jordi Cervós va instal·lar-se a Alemanya l’any 1952 amb l’objectiu d’esdevenir psiquiatre. Allà, però, va descobrir la neuropatologia, especialitat que el va apassionar des del començament: “Vaig decidir començar per una especialitat de laboratori perquè no podia comunicar-me en un alemany fluid amb els pacients. De seguida, però, em va entusiasmar la neuropatologia, de manera que vaig abandonar el meu projecte inicial d’esdevenir psiquiatre per tal de formar-me com a neuropatòleg.”
Els descobriments primerencs del doctor Cervós en neuropatologia li comportaren el reconeixement, el prestigi i l’arrelament al país, i amb 38 anys esdevingué “catedràtic i director de l’Institut de Neuropatologia de la Universitat Lliure de Berlín.”
Les seves responsabilitats com a catedràtic se centraven en la docència universitària i, sobretot, en la recerca, tot i que també col·laborava en l’assistència hospitalària, especialment en l’anàlisi in situ de les mostres tumorals que els cirurgians extreien durant les intervencions per tractar d’extirpar un tumor cerebral. Pel que fa a la recerca, ha tingut diversos centres d’interès en el camp neurològic: “Durant la dècada dels anys 50 em vaig centrar en la investigació al voltant de l’encefalitis i als anys 60 vaig deixar-la en un segon terme per tal de centrar-me en els tumors cerebrals. Durant la dècada següent vaig treballar en les conseqüències de la manca d’oxigen al cervell, coneguda tècnicament per hipòxia, la qual cosa em va portar a fer diversos viatges als Estats Units per tal de col·laborar amb la NASA. Als 80 em vaig dedicar a la circulació cerebral. En aquest àmbit de treball, vaig tenir la sort de fer descobertes al voltant de la microcirculació cerebral i vaig poder demostrar la innervació de les arterioles al cervell. Durant els últims anys les meves investigacions han girat al voltant de les malalties neurodegeneratives, tot i que el meu ritme de treball ha disminuït considerablement perquè sóc conscient que cal passar el relleu a les generacions més joves.”
Aquesta vastíssima tasca investigadora s’ha traduït en la publicació de 15 llibres, 7 dels quals tenen la seva autoria, i 607 treballs de rellevància internacional. La investigació ha estat la gran passió del doctor Cervós, que com tots els bons científics sap que “la recerca en una línia és un repte continu i inabastable perquè contínuament sorgeixen noves preguntes. Per aquesta raó és tan difícil deixar una línia d’investigació per engegar-ne una altra. A més a més, l’aportació de qualsevol científic ha de ser relativitzada perquè la nostra tasca sempre conté errors que seran superats pels successors. En aquest sentit, parlant de manera més concreta, el director d’un equip ha de valorar i animar les ànsies i ambicions personals dels membres del seu grup. L’ambició sempre és positiva, i més en el camp de la ciència. No hi hauria avenços científics sense un desig de superació constant.” Prova de la seva importantíssima tasca científica, poc coneguda i reconeguda al nostre país, són els sis doctorats honoris causa que ha rebut d’universitats d’Alemanya, Espanya, Rússia i Japó, la concessió de la Creu d’Alfons X el Savi a l’Estat espanyol, i de la Medalla del Mèrit Civil de Primera Classe atorgada pel Govern alemany.
El doctor Cervós tenia previst que la seva carrera professional acabés a Alemanya. No obstant això, un nou repte li ho va impedir: “Em van proposar d’implicar-me en la creació de la Universitat Internacional de Catalunya. La idea em va seduir tant que vaig decidir l’any 1997 tornar al meu país després d’una absència de 48 anys.” Aquesta implicació es va materialitzar en el seu nomenament com a rector fundacional de la Universitat Internacional de Catalunya.
La Universitat Internacional de Catalunya té el seu antecedent a la dècada dels 70: “Les manifestacions i protestes estudiantils dificultaven el seguiment de les classes per part dels alumnes. Per aquesta raó es va crear el FERT, que impartia coneixements d’Administració d’Empreses i Dret per a alumnes que després s’examinaven a la Universitat Nacional a Distància. La promulgació de la Llei d’Universitats, que obria les portes a la creació de centres universitaris privats, féu possible la creació de la Universitat Internacional de Catalunya, tot i els nombrosos entrebancs i susceptibilitats que es van haver de superar. Mai no he entès les crítiques fetes des d’alguns sectors cap a les universitats privades perquè aquestes, d’una banda, complementen l’oferta de la pública i, a més a més, des del meu punt de vista, són institucions socialment justes perquè són els alumnes o les seves famílies els que financen la seva educació i no pas el conjunt de ciutadans. Les universitats privades acaben amb el greuge que suposa que els fills dels obrers paguin els estudis als fills dels directius. A més a més, la Universitat Internacional de Catalunya va ser fundada sense afany de lucre: destina tots els beneficis a la concessió de beques per als estudiants més desfavorits i a projectes de recerca.”
L’any 2001 decidí deixar el testimoni al capdavant de la institució al pediatre Josep Argemí. Això no obstant, continua en actiu involucrat en l’Institut de Ciències Neurològiques i encarregat de les relacions internacionals de la institució: “Un ha de saber quan ha acabat el seu moment i donar pas al relleu generacional.”