Text del 2004
Transmeto als meus col·laboradors que un tractament fet amb amor pot curar malalties, o si més no, alleujar-les.
Un principi humanitari vertebra la tasca de molts professionals de la medicina. Des que va començar a exercir la psiquiatria, el doctor Jordi Domingo ha tingut sempre un interès pel benestar dels pacients: “Vaig plantejar-me que el psiquiatre, a banda de fer de metge, havia de buscar recursos per ajudar el malalt.”
Ara per ara, el doctor és l’únic psiquiatre d’una família repleta de metges, entre els quals destaca l’avi matern, el pneumòleg Francesc Ribas Soberano: “Va ser fundador del primer sanatori antituberculós d’Espanya. També fou diputat al Parlament de Catalunya per ERC a l’època republicana, en què Josep Terradellas va ser el seu secretari.”
La família també va transmetre al doctor Domingo l’esperit humanitari: “Des dels divuit anys he estat en institucions benèfiques. Em ve de la meva mare, molt coneguda en aquest àmbit. Vaig ser coordinador de l’entitat Auxilia al Baix Llobregat, que ajudava els disminuïts físics.”
El doctor compaginava aquesta dedicació amb els estudis de medicina. Després començà a treballar com a metge resident a l’Institut Municipal de Psiquiatria de Barcelona i deu anys més tard va ser metge de l’Institut Català de la Salut. Ara és Cap de Servei de Psiquiatria de l’Hospital General de Catalunyai inspecciona els casos d’invalidesa a la província de Barcelona: “D’una banda, és un treball estimulant perquè lluita contra la corrupció; de l’altra, et posa en situacions difícils.”
Aquesta trajectòria l’avala per opinar sobre la sanitat catalana: “En psiquiatria, Catalunya està molt més avançada que la resta d’Espanya i s’està posant bastant a l’altura d’Europa. Amb el traspàs de competències de la Diputació a la Generalitat, els serveis de salut mental van empitjorar, però de mica en mica han anat evolucionant al llarg del temps.”
Amb la intenció de proveir de recursos el malalt mental, el doctor Domingo ha endegat un seguit d’accions, centrades en l’ajuda a l’esquizofrènic: “M’interessa molt aquesta malaltia, de la qual encara no sabem l’origen. És una escissió de la personalitat, uns factors cerebrals fan que el malalt es desvinculi de la nostra realitat i visqui en el seu món. Per a l’esquizofrènic vaig crear l’Institut NEPP, que coordina centre de dia i tallers alhora. El 2003 vam obrir-hi un centre per tractar l’anorèxia i les bulímies que rep la subvenció de l’Estat, cosa que ha comportat que els pocs centres específics que hi ha a Barcelona abaixin els preus.”
El treball de l’Institut segueix una missió peculiar: “Hem dedicat molts anys a resoldre la patologia mental des d’un vessant humanitari, amb el qual està molt relacionada. La curació comença quan el malalt sap que una persona es preocupa per la seva malaltia, per la qual cosa selecciono els meus col·laboradors per la seva capacitat humana.”
L’Institut té un equip d’una trentena de persones: “Hi ha infermers, psicòlegs i psiquiatres, tots segueixen una formació continuada. Per la meva part els transmeto que un tractament fet amb amor pot curar malalties, o si més no, alleujar-les. En psiquiatria els fàrmacs han avançat molt, però només alleugen els símptomes de les malalties, no les curen.”
L’atenció als pacients acapara el treball del doctor Domingo: “Entre tots atenem uns tres-cents malalts al dia. Personalment n’atenc cinquanta, que col·lapsen la consulta, de la qual surto a mitjanit cada dia. Mai no puc deixar de visitar un malalt que vulgui visitar-se amb mi. Gran part dels meus pacients venen per explicar-me com van amb la família o a la feina, un fet positiu perquè indica que estan millor, però també que depenen molt de mi. Intento que siguin independents.”
El psiquiatre sap que també ha de donar suport a l’entorn del malalt: “Vam crear l’Associació d’Esquizofrènics. Cal parlar molt amb les famílies afectades, educar-les perquè entenguin la malaltia. També hem obert un centre de dia a l’Hospitalet, on cinc empleats de l’Institut i voluntaris treballen per a la socialització d’aquests malalts.”
L’afany del doctor Domingo per donar servei l’ha dut lluny: “Des de 1999 treballem amb organitzacions no governamentals a l’Àfrica, que és l’abocador del món. Vaig començar a viatjar-hi, sobretot per Guinea Equatorial, on vaig conèixer el ministre de sanitat, una persona molt honrada i un metge excel·lent que em va proposar organitzar els serveis psiquiàtrics del país. L’he recorregut, he visitat les leproseries de la selva, i ara portarem una nena guineana d’onze anys a Barcelona per operar-la.”
Per dur a terme aquestes accions humanitàries el doctor ha creat una nova entitat: “La Fundació NEP permet sufragar el nostre treball a l’Àfrica i està dedicada a tots els malalts mentals que hi pugui haver al món. Tenim projectes diversos, a Guinea estem rehabilitant un pavelló psiquiàtric a Bata, i també hi hem fet un curs d’infermeria i portem medicaments a l’interior del país.”
L’experiència de viatjar pels llocs més desfavorits del planeta li ha donat un punt de vista crític sobre el nostre món: “He conegut moltes misèries humanes. Tinc la premissa que la felicitat en aquest món no pot ser completa mentre hi hagi un sol ésser humà que pateixi; si la gent apliqués aquesta frase aniríem millor. Mentre la qüestió econòmica estigui sempre per davant de les qüestions humanitàries no avançarem.”
Així mateix, dóna una visió semblant sobre la ciència i el coneixement: “La nostra civilització occidental se centra molt en allò material i en la tecnologia, i deixa de banda tot el procés de la ment humana i el que hi ha més enllà de la mort.”
El doctor Domingo és un estudiós d’aquest tema i té en curs la redacció d’un llibre: “La mort és tan important com la vida, un pas més en la nostra existència, però la neguem mentre vivim. El meu llibre exposa que quan una persona mor l’energia no pot utilitzar més aquell cos, però encara hi és. Hi ha estudis que demostren que persones que han estat en coma, en tornar a viure han sabut què els han estat fent. Aleshores cal que la medicina respecti aquest estat del mort, ja que estem tractant un cos que ja no serveix, però que encara té una energia.”
L’aprofundiment en qüestions tan fonamentals per a l’ésser humà comporta al doctor Domingo una recerca contínua en el coneixement: “Intento estar al dia en tot allò que puc amb l’ànim de ser un bon clínic, no un bon científic. Conec les medicines alternatives, que són complementàries i en molts casos actuen més aviat que l’oficial. He estudiat l’acupuntura i crec que en psiquiatria pot ser molt útil.”
Amb una formació eclèctica i un esperit sempre inquiet, el doctor Domingo albira progressos en el coneixement humà sense abandonar-ne la visió crítica: “Amb la tecnologia i la ciència, sobretot amb els avenços de la genètica, podrem preveure les malalties i evitar-les, però programarem més la nostra existència. No obstant això, sabrem més sobre la frontera entre la vida i la mort, i és possible que coneguem científicament què hi ha a l’altre cantó del mirall.”
