Text del 2004
L’internista hauria de tenir la capacitat de fer diagnòstic en un 90% dels casos.
La medicina va donar a un jove Jordi Ibàñez la possibilitat de combinar aquelles dues coses que més li agradaven, la ciència i el tracte amb la gent. A més, la influència de quatre oncles metges va acabar-lo d’ajudar a decidir-se per entrar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona: “A mi em va tocar arreplegar el nou sistema de batxillerat, el nou sistema de selecció d’entrada a la universitat, i també vaig trobar-me amb una universitat que estava patint un procés de canvi. Això va fer que m’impliqués a fons en activitats diverses que s’hi portaven a terme, vaig ser des de delegat de curs fins a organitzador de cinefòrums o de grups de treball per estudiar.”
D’altra banda, els tres darrers cursos encara van suposar un nou canvi en la seva vida d’estudiant: “Vaig traslladar-me de l’Hospital Clínic a l’Hospital de Bellvitge i va ser allà on vaig acabar la carrera. La veritat és que anar a Bellvitge era un risc, però també una aposta per entrar en uns camins molt més nous, en un lloc on l’estudiant podia tenir molta més iniciativa, ens integràvem molt més en l’estructura de l’hospital i això ens va permetre aprendre molt.”
L’últim any de carrera, a més, va servir al doctor Ibàñez per adonar-se de quina era l’especialitat que volia fer: “M’agradava el malalt com a idea global, m’agradava enfrontar-me a urgències amb un malalt que podia tenir qualsevol cosa i havies de valorar-ho tot abans de decidir res, per això vaig optar per la medicina interna.”
Així, doncs, després de passar l’examen del MIR, el doctor Ibàñez va començar a fer la seva especialitat com a metge intern a l’Hospital de l’Esperança al costat del doctor Vivancos: “Era un internista que es mirava el malalt des d’un punt de vista molt global, ens deia sempre que es tractava d’anar estirant fils fins que descobries si aquells símptomes venien d’un problema únic o d’un cúmul de problemes. Però el cert és que amb el pas dels anys aquesta visió del pacient malauradament s’ha anat perdent, perquè els internistes ens hem anat deixant menjar massa per les diverses especialitats. El problema és que acabem sent els guàrdies urbans de la medicina i que la nostra feina consisteixi únicament a derivar el problema cap a metges superespecialitzats.”
Acabats ja els anys d’especialitat, el doctor Ibàñez va començar fent guàrdies a diversos hospitals i com a metge de capçalera per l’Ajuntament de Barcelona, fins que li va sortir l’oportunitat d’una plaça com a metge internista a l’Hospital General de Catalunya: “Des d’aleshores sóc allà, primer com a internista, després com a intensivista i ara com a cap del servei d’urgències de l’hospital.”
Aquest pas per la Unitat de Cures Intensives va ser molt important per complementar la formació del doctor: “Sempre m’havia interessat molt el malalt crític i allò era l’oportunitat de fer un aprenentatge molt més ampli en aquest sentit. A més, penso que un bon intensivista és un bon internista que s’ha especialitzat a atendre el malalt crític.”
Un curs de gestió el va portar després a entrar com a cap d’urgències d’aquest gran hospital: “Tenia ja un bon coneixement com a internista, experiència en urgències i també en malalts crítics, a part del curs de gestió, de manera que suposo que van creure que podria fer bé aquesta feina.”
Malgrat l’experiència i els coneixements, però, organitzar un servei d’urgències no és gens senzill: “En el nostre hospital, la gent que està a primera línia són metges de família, per tant, metges que tenen un coneixement ampli de la patologia, són els que d’entrada paren el cop i veuen la major part dels problemes que arriben. I després hi ha tot un grup d’especialistes que suporten la part més especialitzada: un traumatòleg, un cirurgià, un ginecòleg, dos pediatres, dos intensivistes, un anestesista, tot un equip de metges important. Aquests, d’altra banda, depenen de mi mentre són a urgències, però vénen adreçats per cada cap de servei.”
I el que tampoc es pot oblidar és un bon equip d’infermeria: “El problema de la infermeria al nostre país és que no hi ha especialitats reconegudes, llevat de la de les llevadores, i no és el mateix una infermera que sigui bona instrumentista, que una que es dediqui a hemodinàmica o nefrologia, per exemple. Per sort, la gent es va espavilant i es forma en les tècniques que els poden ser més útils pel lloc on solen treballar.”
El principal problema d’un sistema d’urgències és la massificació: “El pitjor és quan hi ha tanta gent que el sistema es col·lapsa. El nostre és un hospital privat de tercer nivell, situat en una zona on viu molta gent amb un poder adquisitiu força elevat, i això fa que la gent tingui un sistema privat d’assistència sanitària i que pugui gaudir dels nostres serveis, per això en els darrers anys ha augmentat molt la freqüentació a urgències.”
Per aquesta raó s’estan plantejant un conjunt de modificacions que permetran atendre molt millor la gran quantitat de gent que cada dia es va a atendre a l’hospital d’alguna urgència: “Ens cal una reubicació dels espais i, de fet, tenim un projecte que ben aviat començarà a tirar-se endavant. Es tracta que els circuits siguin més lògics i vàlids i tots tinguem molt clar per on entra el malalt, per on surt, per on ha de passar el portalliteres per portar-lo a determinats llocs i com enviem les mostres a laboratori, per exemple. El que sí que ja ha començat a funcionar d’una forma provisional i que aviat serà també una realitat és la sala d’urgències de pediatria, perquè no ens agrada gens que estiguin barrejats els adults amb els nens, no volem que a la mateixa sala hi hagi un nen de nou mesos i un senyor gran que té un atac de tos, i això s’ha començat a solucionar.”
Un bon servei d’urgències, a més, ha d’estar molt ben coordinat: “Vam dotar de telèfons mòbils tots els especialistes de guàrdia, de manera que siguin on siguin de l’hospital en el moment en què sorgeix una urgència vénen amb molt poc temps. També tenim un call center, un sistema d’informació i de distribució d’aquesta informació a través de personal d’infermeria que s’encarrega que quan arribi la urgència ja hi hagi el personal especialitzat per atendre-la en un box.”
L’Hospital General de Catalunya és també hospital donant en els casos de trasplantaments, i el doctor Ibàñez n’és precisament el coordinador: “Quan arriba un malalt a l’hospital i evoluciona a mort encefàlica, a mort clínica, intentem parlar amb la família, de manera que, si accepten que els òrgans d’aquella persona puguin servir per tractar altres malalts, parlem amb l’Organització Catalana de Trasplantaments per oferir-los-els, i es realitza l’extracció dels mateixos al nostre centre.”
Una feina tan estressant com la de dirigir un servei d’urgències necessita una vàlvula d’escapament, i el doctor Ibàñez l’ha trobada en el cant, per això des de 1987 forma part del cor de l’Orfeó Català.
