Text del 2004
Del meu pare, que era cirurgià, vaig heretar dos trets: la capacitat d’entrega i la necessitat d’estar al dia.
Diuen que els metges no exerceixen la professió amb un horari, sinó que la seva dedicació s’allarga les 24 hores del dia. Les frases avui no em va bé o ara no és el moment no casen amb una feina que té com a raó de ser la cura de la salut i el benestar de les persones, una empresa que no sol entendre de conveniències horàries. Si a aquesta necessària responsabilitat permanent hi sumem una vocació innata per la medicina ens trobem amb professionals com Jordi Piulachs Clapera, veterà cirurgià de l’Hospital Clínic, especialitzat en el melanoma, cap clínic del Servei de Cirurgia de l’Institut Plató i professor de patologia quirúrgica a la Universitat de Barcelona. .A la seva inclinació natural hem de sumar l’influx d’un mentor ben influent, el seu pare, un altre cirurgià de reconegut prestigi, al qual hem d’agrair, entre d’altres avenços, l’útil separació de la cirurgia general en diferents especialitats. “A casa, sempre he viscut un ambient mèdic. La meva mare es va dedicar durant un temps a la medicina general i el meu pare estava totalment entregat a la seva professió. Vivia tot el dia per la seva feina”, reconeix, abans d’admetre que del seu progenitor ha heretat dos trets molt importants per al bon exercici mèdic: “La capacitat d’entrega i la necessitat d’estar al dia contínuament.”
Piulachs, que va realitzar la seva especialitat a Lió, té un lligam molt estret amb l’Hospital Clínic. “Quan vaig tornar de França, on em vaig poder nodrir d’un altre tarannà i una altra manera de fer les coses i de dur els serveis, m’hi vaig incorporar com a cirurgià. El Clínic era un hospital universitari; així doncs no vaig trigar a donar classes.”
Un doble vessant, el de metge assistencial i professor, que ha volgut mantenir sempre. “La docència aporta, per una banda, que tinguis necessitat d’estar al dia, ja que no pots donar una classe sense conèixer l’actualitat de la matèria. Per l’altra, és molt reconfortant veure que allò que estàs explicant té interès i agrada.”
A l’Hospital Clínic va exercir durant molts anys de cirurgià general fins que li van oferir una dedicació exclusiva al melanoma: “En els darrers vuit anys he estat l’encarregat de fer qualsevol tipus de cirurgia del melanoma; n’hi ha de molts tipus, de càncer de pell, però aquest és el més agressiu. Hi dedico un 80% del meu temps, perquè ens venen molts malalts. El Clínic n’és centre de referència.”
La malaltia requereix una cirurgia molt especialitzada. “No només s’ha de treure el melanoma, també s’han de practicar els buidaments ganglionars, la cirurgia de la metàstasi, la perfusió de les extremitats amb citostàtics i una sèrie de tractaments coadjuvants. Es requereix una formació molt específica i completa. Perquè el metge pugui fer-ho bé ha de treballar en un centre de referència, on pugui tractar molts malalts. La seva dedicació, per tant, sol ser exclusiva.”
En els últims anys, la taxa d’incidència del melanoma en la població s’ha multiplicat. “De tots els càncers és el que més s’ha incrementat”, apunta. Diverses raons mediambientals i socials, com la disminució de la capa d’ozó o la moda de prendre el sol de manera desmesurada, hi tenen molt a veure. Actualment, la taxa de mortalitat d’aquest càncer ha millorat, però no perquè s’hagi avançat en tècniques de tractament sinó sobretot perquè, gràcies a les nombroses campanyes llançades des dels mitjans de comunicació, en molts casos s’han aconseguit transmetre pautes adequades de prevenció. Tot i que encara continua sent difícil lluitar contra la moda del bronzejat i milers de persones continuen prenent el sol a les hores de màxima intensitat solar o sense la protecció adequada, la facilitat per observar un canvi físic en una piga fa que l’alarma del malalt s’encengui abans no sigui massa tard. Pigues grosses, sense marges nítids, amb diferents colors o que s’ulceren, han de ser motiu de consulta al dermatòleg. “És un càncer que si l’agafes al principi es pot curar, però si el detectes quan està una mica avançat, l’índex de mortalitat és alt. Si ha afectat més de quatre ganglis, les possibilitats de sobreviure són quasi nul·les”, afirma abans de destacar que “cada vegada es treuen més melanomes en un estadi precoç que queden curats al 100%.”
Abans, en el tractament quirúrgic del melanoma s’extreien tots els ganglis per norma. “Com que s’ha vist que això no millora la supervivència, actualment només es treuen els ganglis si estan afectats.”
Piulachs explica que es busca “el primergangli de drenatge, el gangli centinel·la, i si aquest no està envaït no es fa res més. Si ho està, es treuen tots. Actualment, només un 13% o un 14% dels casos és tributari d’extreure els ganglis. Hi ha doncs un 80% o un 90% dels malalts que s’estalvien aquesta operació, que és molt agressiva.”
Així mateix, fa uns anys, l’extracció obligava a extirpar un marge de cinc centímetres al voltant del melanoma. “Això comportava que s’havien de fer empelts i cicatrius importants. Més tard, es va comprovar que la supervivència era la mateixa si es treien només un o dos centímetres”, reconeix. D’altra banda, quan es detecta un melanoma que no es pot extraure en una extremitat, en lloc d’amputar-la –abans l’única via possible–, es procedeix “en coordinació amb els serveis de cirurgia extracorpòria, a aïllar-la i injectar-li una dosi molt important de citostàtics. Si es fes per via general el malalt es moriria, però aïllant l’extremitat dóna bons resultats.”
El cirurgià del melanoma treballa en equip amb el servei de dermatologia, “que és el que detecta el cas i en fa el seguiment; amb el servei de radioisòtops encarregat de localitzar el gangli centinel·la, i amb el servei de cirurgia cardíaca que realitza les operacions extracorpòries a les extremitats.”
El servei d’oncologia també es responsabilitza de fer el seguiment. “Jo només tracto els melanomes que tenen un pronòstic negatiu, quan ja hi hagut metàstasi, per exemple. Una vegada els he operat, el seguiment el fan el dermatòleg i l’oncòleg.”
Piulachs assenyala la necessitat de potenciar la recerca de nous fàrmacs o tractaments que siguin capaços de frenar la malaltia, que té molta presència als Estats Units i Austràlia, els països que més recursos dediquen a la investigació en aquest camp. “D’aquí a uns anys deixarà de ser una patologia quirúrgica. Cada vegada tindrà més protagonisme el tractament farmacològic. Les investigacions avancen en aquest sentit”, vaticina aquest cirurgià, preocupat per la davallada en el reconeixement social d’una professió que implica molts sacrificis personals: “acabes sent metge les 24 hores del dia.”
