Text del 2004
L’adolescència s’ha de passar i els pares l’han de poder suportar. Bàsicament és una crisi de relació.
La doctora Roser Pérez Simó ha tingut una llarga i intensa activitat professional dins l’àmbit de la psiquiatria. Coneix molt bé els infants i adolescents i els trastorns derivats de les seves patologies. «La malaltia mental implica un patiment per la qual cosa no s’ha de tenir cap recança per demanar la intervenció d’un especialista quan sigui necessari. L’entorn proper al malalt el pot ajudar però sens dubte un tècnic, per la seva situació de neutral, pot incidir més directament i ajudar a resoldre els problemes.»
La doctora Pérez va cursar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona gràcies al suport del seu pare Àlvar que sempre va creure en la seva capacitat i l’ajut econòmic de la seva germana Carme. La situació política espanyola dels anys cinquanta no va ser favorable a la família ja que el tancament forçat del negoci editorial va comportar dificultats econòmiques greus. Per aconseguir un ingrés extra des de molt jove la dra ajudava en la consulta del seu cosí, el conegut pediatra Oriol Cassassas Simó. Allí va néixer l’interès per les patologies psíquiques dels infants i adolescents però no només va influir aquest vincle familiar sinó una vivència més íntima i personal. «Hi ha una connexió entre la meva adolescència i el meu interès professional pels joves adolescents. Vaig viure una adolescència molt turbulenta però me’n vaig sortir. Per això entenc molt bé els joves i sempre he volgut ajudar-los a superar els seus problemes com jo ho vaig fer.»
Un cop acabada la carrera de psiquiatria va dur a terme l’especialitat a la capital francesa. «Vaig anar a París a psicoanalitzar-me i a estudiar l’especialitat psiquiàtrica infanto-juvenil. Allí hi havia aleshores els millors professionals del sector i els recursos més adients per a l’atenció de nens i adolescents. A més de la tècnica diagnòstica i terapèutica vaig aprendre la necessària coordinació que ha d’existir entre els professionals de l’ensenyament, de la justícia juvenil i de benestar social. Els psiquiatres sols poca cosa podem fer per tractar una població si no es treballa en coordinació amb tots els agents que es dediquen a la salut mental dels joves.»
L’adolescència és una de les etapes més complexes de la nostra vida i no sempre és fàcil de portar. Pot generar molts problemes que no només pateixen els joves sinó també els pares. «L’adolescència és el canvi més important que hi ha a la vida d’una persona i que es fa en menys temps. Es passa de jove a adult en només quatre anys. Actualment es situa entre els 13 i 17 anys. És el moment en que els joves busquen la seva identitat per la qual cosa tots els canvis es produeixen de manera sobredimensionada (els bons propòsits, la solidaritat, els grans sacrificis, l’amistat…) Tot això precipita una criSi que altera notablement el comportament dels joves però majoritàriament després de la turbulència les aigües tornen al seu curs. Els tècnics preferim una crisi adolescent convulsa que no pas una de silenciosa. L’adolescència s’ha de passar i els pares l’han de poder suportar. Bàsicament és una crisi de relació. «
Els pares sovint no saben com actuar davant d’un fill que està creixent i que, amb incertesa, busca el seu lloc a la societat. «Si pares, mestres i psiquiatres fracassem és perquè ens hem traicionat nosaltres mateixos. Als fills petits intentem no imposar-los res i deixar-los triar però quan creixen i comencen a actuar de manera que no ens agrada aleshores volem imposar la nostra autoritat justament quan ells menys la poden acceptar. És l’època en què els fills comencen a valorar els pares més enllà de l’estimació, amb termes de justícia i bondat i poden sorgir moltes dificultats. A més, els progenitors cauen en la trampa de tenir un ideal del fill. Com deia el meu professor francès, cap nen no pot ser intel.ligent si no té una mare que l’ha imaginat un geni però tampoc no serà intel.ligent si la mare no renuncia a l’ideal del geni i el porta a la mida de la intel.ligència real del nen. Evidentment ha d’haver un projecte i una il.lusió vers els fills però cal una adequació a la realitat.»
L’experiència ha donat a la dra. Pérez molta mà esquerra per tractar els joves conflictius. Sap que cada adolescent és un món i requereix una atenció individualitzada i confidencialitat escrupulosa de les seves confessions. » M’agrada treballar amb adolescents, crec que els entenc i hi tinc molta confiança i esperança perquè el futur depèn d’ells. Sempre busco la part positiva fins i tot en els casos més difícils en que tothom només es fixa en allò dolent. Em dol molt la imatge antisocial que es dóna dels joves en els mitjans de comunicació. Hi ha adolescents que pateixen molt, sovint els he vist plorar a la meva consulta per problemes personals, d’identificació sexual, culpabilitat, depressions, etc.”
Pel consultori psiquiàtric passen molts joves que pateixen però no tots els adolescents creuen necessari l’ajut d’un professional. Per facilitar aquest pas s’han dut a terme diverses estratègies. “Al servei de psiquiatria d’un gran hospital de París es va crear un xAt per a adolescents que servia per comunicar-se i ajudar-se mútuament. Cada dos mesos assistien a la consulta d’un tècnic que analitzava els seus problemes.”
Escoltar i creure que els problemes deriven de les experiències viscudes de cadascú són les dues característiques fonamentals de la teoria psicoanalítica que la doctora Pérez Simó ha intentat incorporar sempre a la seva consulta professional. La neutralitat i el silenci del professional front la decisió, la dialèctica i l’exercici mental del pacient.
