Text del 2004
Catalunya és un centre important de tractament i investigació del càncer de pulmó.
Metge des de 1968, el doctor José Antonio Maestre compta ja amb una vasta experiència al darrere, la qual li serveix per reflexionar sobre com han canviat les coses des que va començar a exercir la medicina: “Els professionals de la meva generació vam agafar un moment important de canvi en la sanitat espanyola. Vam iniciar la nostra carrera com a metges en el moment en què els hospitals es van organitzar d’una forma molt diferent de com ho havien fet fins aleshores. Els hospitals es van jerarquitzar, es van començar a dedicar a la docència i a la investigació i, per tant, tots van augmentar considerablement el seu nivell.”
De fet, ja existien hospitals històrics de referència, però van convertir-se en hospitals molt millors: “Aquesta transformació la va experimentar tant Catalunya com la resta d’Espanya, el que passa és que Catalunya ja tenia una tradició mèdica molt important i la millora es va manifestar molt més.”
La vocació, el doctor Maestre la té des de ben petit, i probablement la influència de la seva mare va ser clau perquè es decidís per la medicina: “La meva mare sentia una veritable adoració pel seu germà gran, que era metge, i suposo que des de menut em va anar inculcant aquesta idea. I el cert és que estic molt content d’haver optat per aquest camí, no me n’he cansat mai, d’exercir de metge ni d’haver escollit l’especialitat que vaig escollir.”
Aquesta és la de cirurgia toràcica, una especialitat que abasta tota la patologia quirúrgica del tòrax llevat del cor: “Comprèn tota la patologia del pulmó, el mediastí, la pleura, el diafragma, la tràquea i tot el que és la caixa toràcica en general.”
Estudiar medicina i dedicar-se a aquesta especialitat l’ha ajudat a comprendre un fet del seu passat i a veure que s’ha de continuar investigant, perquè patologies que en aquell moment no es podien curar ara tenen solució: “Recordo un company de facultat que va morir amb poc més de vint anys d’una malaltia que ara diagnostiquem i curem amb molta facilitat.”
Dins del camp de la cirurgia toràcica, el servei que dirigeix el doctor Maestre a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona és dels que més trasplantaments de pulmó fa al món: “És un trasplantament molt complicat per tothom, tant per l’equip que el fa, com pels intensivistes, els pneumòlegs i tot aquell que hi intervé. En el moment en què el malalt surt del quiròfan és quan es converteix en el trasplantament més difícil de tots, perquè el manteniment del malalt no és gens senzill. La raó és que el pulmó no és un òrgan que quedi tancat en una cambra estèril com pot passar amb el cor, el fetge o el ronyó, per exemple, sinó que ha d’estar contínuament en contacte amb l’exterior i l’aire que li arriba el posa en contacte amb els agents externs que el poden contaminar.”
Això explica que la mortalitat postoperatòria en el trasplantament de pulmó estigui al voltant del 20% a tot el món: “Nosaltres n’hem fet ja més de tres-cents i no hem pogut encara rebaixar aquesta xifra, com no ho ha fet cap altre equip del món. Espanya és el segon país que més trasplantaments fa a l’any, després dels Estats Units, i percentualment, de fet, és el primer.”
El risc, per tant, hi és, i tant els equips mèdics com els pacients i els familiars ho saben: “El pacient és molt conscient que quan es decideix fer un trasplantament és perquè no té cap altra esperança de vida, o sigui que assumeix el risc; no té cap altra possibilitat de sobreviure.”
L’equip del doctor Maestre Alcácer treballa intensament per resoldre tots els problemes que poden sorgir en els casos de trasplantament; tanmateix, seria encara millorable l’organització hospitalària per tal que es poguessin fer molts més trasplantaments: “En alguns casos s’han de rebutjar òrgans perquè no hi ha unitats de cures intensives per traslladar-hi els malalts un cop operats. La gestió de la sanitat és molt complicada i encara queden problemes com aquest per resoldre.”
A banda dels trasplantaments, però, a la unitat del doctor Maestre Alcácer es fan també d’altres operacions importants: “El trasplantament és una solució per a un malalt amb una insuficiència respiratòria provocada per una sèrie de patologies, però mai per un càncer. En canvi, la resta de la cirurgia toràcica que fem és quasi sempre oncològica. Espanya és un país de grans fumadors i això vol dir que la incidència del càncer de pulmó és molt alta. A Catalunya hi ha cada any cinquanta casos per cada cent mil habitants, una xifra realment molt alta.”
A més, el càncer de pulmó poques vegades es diagnostica en un estadi precoç, de manera que de cada cent persones a qui es detecta un càncer de pulmó, al cap de cinc anys només en queden cinc de vives: “Tenim molt més càncer de pulmó del que voldríem, i Catalunya és un centre important de tractament i investigació en aquest sentit. A l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona hi ha l’equip del doctor Rossell, amb qui col·laborem des del nostre servei de l’Hospital de la Vall d’Hebron per continuar investigant sobre aquesta greu patologia.”
Les altres malalties que tracta el doctor Maestre són tan diverses com la hipertensió pulmonar, la fibrosi quística, les fibrosis pulmonars i un gran grup que és el de l’emfisema pulmonar i que és el que pot acabar amb el trasplantament. Aquest últim, que consisteix en un deteriorament de l’estructura pulmonar, apareix també provocat sobretot pel tabac: “Malauradament el tabac dóna de menjar a tota la població mèdica: cardiòlegs, pneumòlegs, otorinos, cirurgians toràcics i vasculars… Probablement desapareixeríem si tothom deixés de fumar. I, en canvi, el nostre és un dels únics països que no ha fet mai una vertadera i seriosa campanya contra el tabac, només cal veure com fins i tot dins un hospital la gent fuma a les escales, les sales d’espera i les àrees quirúrgiques. Existeix encara una idea molt permissiva amb el tabac, i el fumador està encara molt convençut dels seus drets.”
I per això a vegades pel carrer apareixen aquelles idees perverses que suggereixen que els governs no fan res en aquest aspecte perquè si tothom deixés de fumar viuria deu anys més i caldria mantenir molta més gent, com si el tabac fos un regulador de la població.
