Text del 2004
El que veritablement em fascina de la meva professió és el contacte diari amb els pacients.
Al doctor Miquel de Caralt sempre el va fascinar la medicina: “Amb deu anys ja sabia que volia ser metge.”
Els contactes i antecedents familiars, el seu pare també era radiòleg, van determinar la seva vocació primerenca per aquesta activitat. Es va decantar per la Universitat Autònoma per realitzar la llicenciatura: “La nostra carrera s’hi acabava d’instaurar i vam poder gaudir d’un pla d’estudis, d’estil americà, molt més pràctic, ja que les primeres sessions pràctiques començaven a tercer de carrera, i més global que el d’altres institucions. La seva concepció passava per una formació general en els cinc primers cursos i per un internat rotatori en el sisè. Durant el quart curs ja teníem l’oportunitat de fer dues hores de pràctiques diàries i a cinquè i sisè se’ns destinava als diversos departaments i especialitats perquè tinguéssim una visió panoràmica de la pràctica sanitària.” Ell, paral·lelament, va tenir l’oportunitat de poder col·laborar amb el seu pare durant els darrers anys de llicenciatura, la qual cosa li va permetre poder escollir especialitat amb ple convenciment.
El 1979 va fer l’examen MIR i va obtenir una plaça al servei de radioteràpia de l’Hospital Prínceps d’Espanya, l’actual Bellvitge. Després d’aquests anys de formació, el doctor Miquel de Caralt ha exercit en l’àmbit sanitari públic i privat. En el primer sempre ha desenvolupat tasques de radiòleg i actualment és cap de secció de radiologia de SDI del CAP Poble Nou. En el segon, emulant l’exemple patern, s’ha subespecialitzat en radioteràpia i ha prestat, juntament amb ell, els seus serveis a la Clínica Pujol i Brull. Actualment, d’ençà la jubilació del seu pare, és a la Secció de Radioteràpia de la Clínica Corachán: “Anteriorment la radiologia i la radioteràpia estaben englobades en la mateixa branca d’especialització. Actualment això és impossible per la seva complexitat i avui en dia són dues especialitats totalment independents. Per mi ha estat molt positiu dedicar-me a les dues àrees de forma simultània. D’aquesta manera he pogut disposar d’una visió global i així he tingut la possibilitat de traspassar coneixements i experiències d’una especialitat a l’altra.”
Els avenços i l’evolució que ha viscut el món de la radioteràpia, i tot el relacionat amb el tractament del càncer des dels seus anys de resident fins ara, han estat espectaculars: “Aleshores ja s’havia produït una gran evolució amb la introducció de la bomba de cobalt. Tot i així, en aquell moment el càlcul de la dosi que s’havia d’aplicar era manual i el realitzàvem amb unes calculadores específiques. D’altra banda, no disposàvem d’imatges de referència en tres dimensions, de manera que ens havíem de valer, d’una banda, de les radiologies i exploracions que haguéssim portat a terme i, d’una altra, d’unes làmines estàndard d’anatomia, confeccionades sovint per forenses experimentats, per tal d’establir la zona d’actuació. L’arribada de la informàtica i dels acceleradors lineals han millorat la nostra precisió i eficiència en més d’un cent per cent. És per això que en aquests moments podem sotmetre el pacient a més sessions, de manera que garantim una mort cel·lular més efectiva amb un menor efecte tòxic per al pacient.”
Aquesta complexitat explica que la seva feina no sigui solitària: “Treballem en col·laboració amb un físic mèdic i amb un tècnic superior en radioteràpia.”
Tot i que al doctor de Caralt li agradaria poder fer recerca i millorar ell mateix els tractaments i resultats, el cert és que actualment “el gruix de la meva activitat és assistencial. La investigació és una ocupació que requereix una important inversió econòmica i força temps lliure, i els professionals d’aquest país no acostumen a estar en aquestes condicions. En la meva activitat professional sempre he estat un seguidor, un imitador, de les tècniques i tendències de professionals d’altres països, que he seguit gràcies a revistes especialitzades, congressos, estades a l’estranger i, en els últims temps, a Internet, però he intentat ser un bon imitador. D’altra banda, he de reconèixer que el que veritablement em fascina de la meva professió és el contacte diari amb els pacients.” La família de Caralt, conscient de la necessitat que les noves generacions de radioterapeutes disposin d’una bona formació de base i que estiguin en contacte amb les noves tècniques aplicades a altres punts del globus, ha instaurat la Beca in Memorian Manuel de Caralt perquè un jove especialista pugui fer una estada professional en un país estranger.
La radioteràpia és una tècnica terapèutica que “actua sobre la zona afectada per un tumor mitjançant les radiacions ionitzants. De fet eliminen les cèl·lules de la zona i, en aquest sentit, la nostra teràpia és molt semblant a la cirurgia, que també actua de manera específica en l’àrea afectada.”
La diferència amb la quimioteràpia rau en el fet que aquest tractament “fa servir fàrmacs i actua d’una manera global en tot l’organisme.”
Altres mètodes existents per a la lluita contra el càncer són: “La braquiteràpia (branca de la radioteràpia), l’hormonoteràpia i actualment ja disposem de la biologia molecular.” Segons la biologia del tumor, pot haver-hi casos en què només calgui aplicar la radioteràpia per eliminar-lo. El més comú, però, és utilitzar de manera híbrida el conjunt d’aquestes tècniques.
Afortunadament, la detecció precoç dels tumors i els més i millors mètodes de diagnòstic per lluitar contra aquesta patologia estan garantint de manera progressiva pronòstics més positius per als pacients. Això es percep clarament en el cas dels càncers ginecològics femenins o de pròstata: “En aquests moments gairebé ja no es porten a terme extirpacions de mames perquè no és necessari.”
El càncer, això no obstant, encara suscita un cert recel que determina que els pacients restablerts no en parlin: “Una gran majoria dels tumors són curats, però molts pacients oculten la seva antiga afecció perquè creuen que és un motiu de vergonya, un mal lleig. Aquest tabú fa que la societat pugui tenir una imatge distorsionada de la malaltia perquè pensen que les expectatives de supervivència són menors a les reals.”
De fet, l’aparició i detecció d’efectes secundaris en els pacients que han estat radiats són un exemple d’aquest futur optimista: “Abans no es percebien seqüeles de les radiacions perquè els pacients tenien una esperança de vida reduïda. Ara la seva mitjana de supervivència passa dels quinze anys, i per això ens estem trobant amb una sèrie de dificultats. Aquest és el nostre repte de futur, disminuir-ne el nombre i la intensitat.”
Un futur que, evidentment, també ha de comptar amb “la genètica i la biologia molecular per tal d’actuar a priori en les predisposicions genètiques a patir la malaltia.”
