Text del 2004
La medicina preventiva esdevé clau en la detecció de malalties i en les possibilitats de curació.
El doctor José Carnicer Biel és un expert coneixedor de la cirurgia digestiva, especialitat que ha desenvolupat intensament al llarg d’una trajectòria professional centrada fonamentalment a la ciutat de Girona. Els seus començaments en el món de la medicina, però, van tenir lloc a la capital aragonesa, Saragossa, on va néixer. El camí no va ser fàcil i va haver de superar esculls i el pes d’uns esdeveniments històrics que el marcarien profundament. “El meu pare, que era forner, van matar-lo els nacionals durant la Guerra Civil. Va ser un error desgraciat. Vaig néixer tres mesos després de la seva mort. Aquest fet va condicionar la meva vida i va obligar-me a treballar de valent per poder estudiar i portar els meus objectius endavant. La meva mare va ajudar-me en tots els meus projectes i va animar-m’hi. Des de petit vaig tenir una especial curiositat per la medicina i la biologia. La influència dels fets viscuts durant la guerra, la mort de tantes persones innocents, el gran nombre de ferits de guerra… em van fer plantejar que mentre molta gent només pensava a matar-se d’altres contribuïen a salvar vides, el bé més preuat que tenim. Admirava la labor del col·lectiu mèdic i en especial la del metge de capçalera, així que vaig decidir que estudiaria medicina.”
Eren principis dels anys seixanta. Mentre realitzava els estudis a la universitat de Saragossa “treballava en diferents llocs, a Correus, en tasques del camp i fins i tot vaig arribar a muntar una petita llibreria a la facultat de medicina.”
La seva força de voluntat i capacitat per realitzar diferents activitats alhora també el van animar a practicar esports. “L’esport es va convertir en un element indispensable, en un al·licient que em donava força per estudiar i m’esperonava a adquirir nous coneixements.”
Tres mesos abans de llicenciar-se va rebre una beca d’estudis i la concessió d’un premi de gran prestigi entre els universitaris: un Víctor de bronze. Era el premi a l’esforç realitzat i a una capacitat innata per la medicina: “Poc després vaig entrar de resident a la Ciutat sanitària Miguel Servet, on es desenvolupaven totes les especialitats. El meu objectiu sempre va ser poder fer una especialització quirúrgica. Poc després vaig aconseguir una plaça per oposició en l’especialitat d’anestèsia i reanimació.”
Uns anys més tard va descobrir una zona de Catalunya que el va emocionar, la Costa Brava. Junt amb la seva esposa van decidir passar una època a Girona, on hi havia un hospital, el Josep Trueta, on podia desenvolupar la seva especialitat. “Van convocar-se unes oposicions de l’especialitat en aparell digestiu i les vaig treure. Ben aviat, el 1983, vaig plantejar-me crear una consulta privada de proctologia. No va ser fàcil introduir-me en una ciutat on alguns especialistes consideraven seus tots els pacients de la província i si volies treballar havies de pagar un cànon pel malalt que atenies. Vaig rebel·lar-me contra aquesta pràctica.”
I continua: “Estava en contacte amb els millors cirurgians espanyols de l’especialitat, entre els quals hi havia el doctor Lentini i el doctor Arán, que em van animar a portar el meu projecte endavant. Vaig obrir la consulta amb il·lusió. Aquella petita consulta va donar lloc a la Clínica Ibón, que ha estat pionera en diferents aspectes com la introducció de la tècnica endoscòpica a Girona. Quan encara no es coneixia el concepte d’hospital de dia i de cirurgia ambulatòria, vaig defensar i introduir aquesta manera de treballar que s’ha confirmat efectiva i eficient des d’un punt de vista econòmic. També he introduït un mètode per anul·lar el circuit de bactèries al quiròfan mitjançant desinfecció. Des d’aleshores he tractat més de tres mil casos proctològics, un nombre considerable de pacients que han valorat la meva tasca i la del meu equip.”
L’àmbit de treball que desenvolupa amb més intensitat és la coloproctologia, àrea que té per objectiu el tractament de les patologies que afecten la part final del còlon. “És una zona difícil de tractar perquè s’hi conjuguen una sèrie de fenòmens, especialment la continència. L’ésser humà, per la seva condició de bípede, està obligat a tenir una musculatura específica funcionant durant tot el dia per no perdre continència. La resta d’animals no tenen aquesta capacitat de contenció. Per aquest motiu es produeixen una sèrie d’afeccions les més significatives de les quals són les hemorroides. Les glàndules del conducte anal tendeixen a infectar-se pel pas de substàncies i la introducció de gèrmens que solen desenvolupar la típica fístula anal. El càncer rectal i l’anal també tenen una incidència notable entre la població així com el càncer de còlon d’intestí, el més freqüent entre homes i dones. Aquestes patologies es poden tractar si es fa un diagnòstic precoç. Com que el procés del càncer de còlon és glandular i la seva evolució és lenta, si es detecta precoçment és fàcil tractar-lo i eradicar la patologia. Normalment la detecció d’una patologia greu té lloc en una revisió per un altre tema de menys importància.”
La coloproctologia desenvolupa una activitat important en el diagnòstic i tractament dels processos colorectals. Les noves tecnologies aplicades al camp de la medicina han afavorit l’aparició d’aparells i nous tractaments per a determinades patologies. L’endoscòpia i la colonoscòpia brinden la possibilitat d’actuar enfront de moltes patologies tant a nivell mèdic com quirúrgic. “Ens permeten actuar a la zona de l’intestí gruixut on es localitzen algunes de les patologies més importants dels éssers humans. L’endoscòpia és un mètode diagnòstic i terapèutic que tot i ser mínimament invasiu genera molèsties en el pacient. Per la meva condició d’anestesista, defenso la necessitat que el pacient no pateixi durant una exploració, encara que estiguem tractant una patologia petita, per això li aplico sedants. Cal evitar-li el dolor.”
Les seves inquietuds permanents pel món de la salut i de la ciència el porten a estar en contacte amb els centres de recerca i de formació. “Caldria que les institucions públiques invertissin decididament en el camp de la investigació.”
La seva actitud tenaç es fa patent al llarg d’aquestes línies, la d’una persona que ha lluitat per assolir uns objectius i que destaca la importància d’aplicar aquesta mateixa tenacitat a la labor mèdica: “És la clau de qualsevol acció. Observar, buscar el perquè de les coses i fer valoracions objectives són aspectes vitals en la tasca mèdica i també una manera d’actuar davant la vida.”
Del que més orgullós se sent és d’haver pogut trobar una solució terapèutica a la patologia que va patir fa uns anys la seva esposa María Pilar, just abans de casar-se, “i d’haver estat tenaç i haver buscat el perquè de la patologia. Una acció que va significar un descobriment i una aportació a la medicina en el camp hematològic.” Avui recorda amb tendresa aquells moments, i tots aquells que ha compartit amb la seva esposa i col·laboradora a la Clínica, amb qui comparteix cinc fills.
