Text del 2004
El major privilegi per a un metge és poder transmetre a les noves generacions el que ha après perquè la medicina avanci i millori l’estat de salut i el benestar d’una persona i, al seu torn, d’una societat.
El traumatòleg i cirurgià ortopèdic José Francisco Aragón Martínez va decidir-se pel món de la medicina sense que hi hagués cap antecedent familiar en què inspirar-se: “Sóc el primer membre d’una gran família, amb més de 40 cosins, que es va decantar per la medicina. Per aquesta raó, crec que l’elecció d’aquesta professió pot estar determinada o bé per l’exemple d’algun familiar o bé per l’interès propi. En el meu cas, he d’agrair especialment l’esforç dels meus pares, Francisco i Maria Àngeles, perquè el seu fill gran pogués fer realitat els seus somnis professionals.”
La seva passió per la medicina el va conduir a col·laborar amb metges des de ben jove fins al punt que “havia participat en intervencions quirúrgiques abans de començar els estudis reglats de medicina. Vaig fer els meus estudis a la Universidad de Murcia entre els anys 1973 i 1979. Paral·lelament continuava col·laborant amb diversos metges i, en especial, treballava de forma regular com alumne intern del Servei de Traumatologia de la mútua Asepeyo perquè ja tenia totalment clar que em volia dedicar a la branca de la traumatologia i l’ortopèdia. La meva aspiració era poder venir a Catalunya per fer l’especialització i sabia que calia que treballés de valent i tingués molta experiència pràctica per poder aconseguir alguna plaça de resident en territori català.”
Quan va obtenir el títol de llicenciat de medicina, el doctor Aragón va optar per l’especialització MIR des del sector privat gràcies als mèrits aconseguits durant el seu període de formació universitari: “Vaig aconseguir una de les 6 places disponibles que hi havia com a becari de l’Institut Asepeyo de Traumatologia i Ortopèdia.”
La consecució d’aquesta plaça va comportar un cert trasbals al se familiar: “He d’agrair la valentia de la meva dona, Maxi, que va deixar la seva feina a Múrcia i es traslladà a Barcelona per acompanyar-me amb els nostres dos fills grans, Paco i Maria Teresa; poc després, a més a més, va néixer l’Alejandro el nostre fill català. Van ser anys durs econòmicament, però molt il·lusionants per a tots nosaltres des de la perspectiva professional.” Paral·lelament també va començar a formar-se com a cirurgià ortopèdic a l’Hospital de Sant Rafael. El seu projecte aleshores era romandre a Catalunya durant un temps i tornar després un altre cop cap a Múrcia.
Aquesta formació li va permetre, un cop acabada l’etapa de metge resident, entrar a treballar com a metge adjunt del Servei de Traumatologia de l’Hospital de Badalona. Al mateix temps també continuava col·laborant amb la Mútua Asepeyo en qualitat de metge adjunt. L’any 1990 l’Hospital de l’Esperit Sant el va contractar perquè formés part del seu Servei de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica i dos anys més tard va ser nomenat cap d’aquest servei amb només 36 anys, de manera que es convertí en un dels cap de servei més jove del nostre país: “Asepeyo m’havia ofert un lloc de responsabilitat a Múrcia i estava a punt de marxar; de fet, fins i tot ja m’havia acomiadat dels meus companys. L’oferta, però, era temptadora i el projecte molt engrescador. Tot i que va ser una decisió meditada en molt poc temps, estic molt content d’haver romàs a Catalunya.”
Prendre-la significava fer arrels per a ell i la seva família a Catalunya: “Crec que la meva experiència ha servit perquè hagi inculcat els meus fills una visió molt plural i internacional de la formació i de la cultura.”
Des d’aleshores el doctor Aragón ha desenvolupat la seva tasca com a traumatòleg i cirurgià ortopèdic tant en el sector públic com en el privat: “A més de la meva consulta privada, col·laboro amb la Mutualitat de Futbolistes de Catalunya com a cap d’un dels 4 equips quirúrgics que en aquests moments donen assistència als més de 100.000 esportistes amb llicència federativa.”
El gran nombre de pacients tractats li permet assegurar que “el tracte i assistència mèdica que reben els futbolistes és exactament igual amb independència del seu status esportiu.”
El fet de treballar a un hospital comarcal immers a la zona metropolitana i que no ha disposat fins a l’actualitat d’unes instal·lacions veritablement adequades ha marcat la forma de treballar d’un servei que no ha fet més que incrementar el nombre d’intervencions practicades en els darrers anys: “En l’actualitat s’estan construint nous equipaments que reemplaçaran els antics, però hem de reconèixer que la nostra estructura comportava un desavantatge a l’hora de tractar els nostres pacients perquè el nostre centre és proveïdor, és a dir, els malalts podien adreçar-s’hi per ser atesos o dirigir-se cap a un altre centre hospitalari metropolità. Tot i aquest inconvenient inicial el nombre de pacients atesos s’ha incrementat gràcies a la tasca de tots els membres del servei que sempre han treballat de manera coordinada i col·legiada per tal de garantir una assistència igualitària i òptima al malalt. Per aquesta raó vam optar en subdividir-se en petites unitats especialtizades en zones concretes de l’aparell locomotor. Aquest fet ens ha permès millorar notablement la nostra qualitat assistencial i també incrementar el nombre d’intervencions practicades gràcies també als avenços tecnològics apareguts, com ara l’artroscòpia, la millora de les anestèsies i el suport que els estris informàtics ens brinden i que ens permeten practicar una incisió mínima en el lloc idoni de manera que els riscos i seqüeles del malalt es redueixen considerablement.”
Aquest treball d’equip ha contribuït notablement a que la Fundació Hospital de l’Esperit Sant formi part del ranking TOP 20 dels millors hospitals de l’estat espanyol 2004. La qualitat del seu servei està avalada pel fet que ara més de 1.300 malalts estan esperant per ser intervinguts en aquests moments. Entre aquesta llista d’espera destaquen els pacients pertanyents al credo dels testimonis de Jehova: “L’any 1993 vam posar en marxa un programa d’autotransfusió sanguínia, és a dir, de reaprofitament de la sang del malalt que s’ha d’extreure durant la intervenció i que es retorna al cos un cop ha estat purificada.”
Deixant de banda els condicionaments religiosos, aquest sistema comporta un estalvi econòmic i social important per al sistema que hauria de ser tingut en compte en altres centres hospitalaris públics del país com ja ho fan de fet a països com Itàlia, Alemanya o França. Aquest país, justament, és considerat com un espai geogràfic capdavanter en l’àrea de l’ortopèdia. Per aquesta raó el doctor Aragón hi ha fet múltiples estades mèdiques per tal d’aprendre o perfeccionar noves tècniques quirúrgiques: “Malgrat que sóc un gran defensor de la formació internacional, no podem passar per alt, l’excel·lent nivell de la traumatologia i cirurgia ortopèdica catalana que, a més a més, permet la pràctica de la nostra especialitat als seus professionals en funció de la seva implicació i valua .
La seva tasca per dignificar i elevar el nivell assistencial i cienfític dels hospitals comarcals ha rebut recentment una nova gratificació en obtenir el seu servei l’acreditació corresponent del ministeris de sanitat i educació per formar especialistes hospitalaris en traumatologia i cirurgia ortopèdica: “El major privilegi per a un metge és poder transmetre a les noves generacions el que ha après perquè la medicina avanci i millori l’estat de salut i el benestar d’una persona i, al seu torn, d’una societat.”
