Dra. Susana Webb
Dra. Susana Webb
PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

SUSANA WEBB

ENDOCRINOLOGIA I NUTRICIÓ

Text del 2004

“La malaltia és un conjunt de processos que cal avaluar de forma global”

.

L’endocrinologia és una especialitat mèdica que només es coneix parcialment. Per la majoria de la població l’endocrinòleg és el metge que tracta l’obesitat o la diabetis exclusivament. La dificultat en la pronunciació de la paraula o la incomprensió del seu significat i el fet que l’especialitat no es pot relacionar amb un òrgan concret potser són els factors principals que contribueixen a la ignorància generalitzada. “L’endocrinologia s’ocupa de les glàndules de secreció interna. Etimològicament, endo significa dins, i crinos, secreció. A Espanya, a més de les disfuncions de les glàndules, els endocrinòlegs també tractem les malalties del metabolisme i la nutrició, com sobrepès, obesitat, problemes de lípids, colesterol…”

La Dra. Webb va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. L’opció per aquests estudis fou deguda principalment al seu interès per la química. De fet, l’especialitat en endocrinologia que va triar un cop superat el MIR hi està molt relacionada. L’any 1980 va fer una estada a Londres durant un any en un important centre de referència en malalties neuroendocrines. Un cop de nou a Barcelona, va realitzar la tesi doctoral sobre aquest tema i va aconseguir una plaça al servei d’endocrinologia de l’Hospital de Sant Pau, que encara conserva.

Les patologies endocrinològiques més freqüents són la diabetis, les malalties metabòliques i les relacionades amb la tiroide. “Entre les malalties de tiroides hi ha les que es produeixen per alteració de la funció (hipotiroïdisme o hipertiroïdisme) i les malalties de nòduls, que generalment són benignes.”

En l’àmbit de l’endocrinologia també hi ha altres malalties menys prevalents que requereixen més experiència per part del professional i que generalment només es tracten en grans centres hospitalaris. “Altres patologies que tractem són les relacionades amb la resta de glàndules de l’organisme. La hipòfisi i l’hipotàlam secreten hormones que regulen el sistema endocrí. Pel fet de treballar en un hospital de referència puc veure malalties poc freqüents. Sovint ens venen a veure malalts per una segona opinió i a vegades perquè pateixen disfuncions glandulars no habituals (problemes de creixement, patologies de les glàndules suprarenals, de la hipòfisi, etc.). El vessant que més m’interessa i al qual em dedico especialment és la neuroendocrinologia clínica.”

L’endocrinologia, com que abasta un ampli camp d’acció, comparteix situacions amb altres especialistes com ginecòlegs, andròlegs, uròlegs o neurocirurgians, i, com la majoria de branques mèdiques, també és freqüent que inclogui subespecialitzacions. “Hi ha endocrinòlegs que tracten qüestions relacionades amb la nutrició i la dietètica, altres s’ocupen de l’obesitat o el colesterol i n’hi ha que tracten la tiroide, entre d’altres. A l’Hospital de Sant Pau també tractem pacients amb malalties complexes que requereixen un enfocament multidisciplinari.”

Una part fonamental de la medicina és el diagnòstic. El seu encert és fonamental per al desenvolupament del procés terapèutic i la curació final del malalt. “Per fer un bon diagnòstic el que s’ha de fer primer és escoltar acuradament el malalt. Només escoltant pots obtenir les claus de la seva patologia i orientar-te en el diagnòstic. A continuació, l’exploració física, i quan ja saps el que busques es demanen les proves necessàries. Són molt útils les analítiques; les proves radiològiques, per veure la mida i l’estructura de les glàndules (hipòfisis, suprarenals, tiroïdals), i les que obtenim de la medicina nuclear, per avaluar el funcionament de les glàndules (tiroidees i suprarenals). Si es confirma el diagnòstic aleshores iniciem el tractament. La sensibilitat de les proves radiològiques o de les que obtenim de la medicina nuclear és molt bona i no són necessaris tants anàlisis com fèiem abans. Temps enrere tenies indicis o proves indirectes però no veies la lesió pròpiament dita. Des d’aquest punt de vista hem avançat en el diagnòstic mèdic i hem racionalitzat la despesa.”

Moltes de les malalties dels nostres temps produïdes pels mals hàbits (sedentarisme, menjar en excés, fer poc esport…) són tractades, entre d’altres especialistes, pels endocrinòlegs. “Les grans epidèmies del segle xxi són l’obesitat, la diabetis i l’excés de colesterol. Per evitar-les és fonamental fer una bona tasca educativa a través de l’assistència primària. Quan el malalt va a l’endocrinòleg ja pateix una obesitat important o una diabetis molt evolucionada. La prevalença d’aquestes malalties es podria reduir amb unes normes higièniques i sanitàries correctes.”

Sovint no fem cas de les recomanacions que ens aconsellen un canvi dels costums mal adquirits perquè creiem erròniament que els excessos els compensaran les pastilles. “És molt més fàcil i requereix menys temps fer una recepta que explicar-li al malalt la importància de canviar d’hàbits. Quan el pacient té risc cardiovascular, sobrepès, mals hàbits quotidians, tensió alta o colesterol, si no canvia determinats costums i alguns aspectes de la dieta, serà molt difícil curar-lo. La medicació l’ajudarà però no és suficient. Els metges hem d’intentar fer una anàlisi global del malalt i no pensar que tot se soluciona amb una pastilla. La malaltia és un conjunt de processos que cal avaluar en conjunt.”

Una de les obsessions més habituals en les nostres societats és el culte al cos, la qual cosa ha donat lloc a patologies molt greus, especialment entre la gent jove. Ser gras no és saludable però tampoc ho és estar excessivament prim. “Com a presidenta de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició, els anys noranta el ministeri de sanitat es va posar en contacte amb mi amb l’objectiu d’impulsar un projecte per frenar l’anorèxia. És evident que una model de passarel·la ha de tenir unes mides basades en uns cànons estètics, però ha estat una bona idea la superació de la talla 36 perquè moltes joves, per emulació, havien caigut en l’anorèxia. Davant d’un malalt que té anorèxia o obesitat, el primer que s’ha de fer és derivar-lo a la consulta del psicòleg o del psiquiatre. Els endocrinòlegs poca cosa podrem fer si abans la persona no ha recuperat l’autoestima i l’estímul.”

La Dra. Webb, a part de dedicar-se a l’assistència i la docència de pregrau i postgrau, també ha esmerçat bona part del seu temps a la recerca al llarg de la seva vida professional. La seva experiència en aquest àmbit l’ha fet mereixedora de la presidència d’una de les comissions del Fondo de Investigaciones Sanitarias del Instituto de Salud Carlos III. “Fer recerca és un sobreesforç afegit a la feina diària. L’he feta per vocació i perquè he tingut suport familiar.” Precisament l’entorn familiar de la Dra. Webb sempre ha estat vinculat al món de la medicina. Va heretar la vocació sanitària de la seva mare, que treballava com a infermera, el seu marit, el Dr. Pedro Marín, és hematòleg de l’Hospital Clínic i dels seus tres fills, en David i en Marc han optat per l’enginyeria i en Víctor ha iniciat recentment els estudis de medicina.