Text del 2005
Existeix un dèficit sanitari en la formació dels bussejadors.
.
El doctor José María Inoriza Belzunce, especialitzat en medicina hiperbàrica i en documentació mèdica, va néixer i passar els primers anys de la seva vida a la ciutat costanera de Cartagena. En acabar els estudis secundaris es va decantar per la medicina com a futur professional i va iniciar els seus estudis superiors a la Universidad de Murcia. La seva valoració de la formació rebuda és la següent: “Vam rebre molt poca formació pràctica perquè la facultat de medicina de Múrcia no disposava aleshores d’hospital universitari.”
Aquesta manca d’experiència clínica fou determinant perquè estigués obert a tot tipus d’especialitzacions i interessos mèdics. Per aquesta raó, quan estava fent el servei militar obligatori, no passà per alt les oportunitats per desenvolupar-se com a metge que li oferia l’exèrcit: “A l’Hospital Militar de Cartagena, on estava destinat, m’oferiren la possibilitat que m’especialitzés en medicina subaquàtica per incorporar-me al Centre de Busseig de l’Armada.”
La formació partia de la base que “la mar no és el nostre medi natural, de manera que la pràctica freqüent del busseig pot comportar l’aparició de determinades patologies.”
Després de dos anys de preparació, el doctor Inoriza passà quinze mesos com a metge d’un vaixell de salvament que recorria totes les costes espanyoles: “La meva ruta comprengué des de Port Bou fins a la mar Cantàbrica, fent escala a les illes Canàries.”
Posteriorment treballà durant més de tres anys en una base de submarins com a responsable de la infermeria i de l’organització dels protocols de rescat de submarins: “La nostra missió era preventiva: formàvem les tripulacions perquè estiguessin preparades en cas d’evacuació i coordinàvem la logística d’aquestes hipotètiques situacions. També participàvem en les maniobres de l’OTAN que establien un protocol comú d’actuació per a qualsevol país membre.”
Sens dubte la tasca d’un metge dins d’una institució tan reglada com l’exèrcit té unes especificitats no sempre fàcils d’admetre. No obstant això, el doctor Inoriza destaca que en el seu cas sempre va intentar “actuar com a metge i no pas com a militar.”
Durant aquest període va llegir per casualitat en una revista mèdica el projecte d’obertura d’una cambra hiperbàrica a la Costa Brava, possiblement a l’Hospital de Palamós. Aquesta iniciativa sorgia perquè “aquesta àrea costanera és el punt del litoral espanyol que més bussejadors lúdics rep al llarg de l’any. Aquesta elevada xifra explica l’elevat nombre d’accidents que desgraciadament s’hi produeixen. En aquell moment únicament existia la cambra hiperbàrica de l’Hospital de la Creu Roja a Barcelona, la qual cosa provocava un retard en la recepció dels tractaments. La construcció d’una cambra hiperbàrica in situ permetria millorar l’assistència a les persones ateses.”
El doctor Inoriza va decidir d’enviar el seu currículum per tal de fer-se càrrec d’aquest engrescador projecte. Un any més tard s’incorporà a l’Hospital de Palamós: “El gran avantatge d’un centre mèdic com el nostre és que treballem en un clima de confiança i familiaritat. D’altra banda, però, cal reconèixer que un dels grans perills per a la satisfacció laboral dels sanitaris és la rutina. Atesa la infraestructura dels centres hospitalaris comarcals, els facultatius difícilment poden assolir nous reptes assistencials. Alhora la recerca està bastant limitada, tot i que el nostre servei està portant a terme ara un projecte d’investigació en col·laboració amb l’Hospital Clínic. L’Hospital de Palamós s’encarrega de la consecució de les mostres clíniques i l’Hospital Clínic, des del seu laboratori, realitza les anàlisis.”
En aquest sentit, la situació formativa del sistema sanitari públic és paradoxal: els futurs especialistes es preparen en grans centres hospitalaris en què es treballa amb una cultura de la superespecialització i, no obstant això, la majoria d’ells desenvoluparan la seva carrera professional en hospitals comarcals: “caldria que els especialistes es formessin parcialment en hospitals comarcals o de dimensions mitjanes per tenir una veritable visió global del funcionament del sistema sanitari.”
El servei de medicina hiperbàrica de l’Hospital de Palamós actua de forma independent quan ha de tractar “urgències d’estiu relacionades amb els accidents de busseig i urgències d’hivern relacionades amb les intoxicacions per monòxid de carboni.”
A més a més, dóna suport a altres àrees de l’hospital quan “la cambra hiperbàrica es pot utilitzar com a mitjà terapèutic per tractar infeccions causades per gèrmens anaerobis com la gangrena, on la presència d’oxigen actua com a bactericida, per ajudar els pacients diabètics a un millor funcionament vascular o per tractar algunes síndromes traumatològiques.”
A banda d’atendre a la cambra uns trenta-cinc pacients anuals i de tractar moltes altres persones mitjançant altres sistemes terapèutics, una de les seves prioritats ha estat donar informació tant als clubs de busseig com a altres hospitals de l’àrea sobre els riscos que comporta una activitat lúdica com el busseig: “Existeix un dèficit sanitari en la formació dels bussejadors perquè no coneixen amb prou profunditat quins són els importants riscos per a la seva salut d’una mala pràctica d’aquest esport. Ells han de ser els primers que vetllin per la seva salut.”
El doctor Inoriza també és el responsable de documentació mèdica del centre des de fa vuit anys: “El nostre hospital gestiona quatre àrees bàsiques d’atenció primària, i el nostre gran objectiu és centralitzar totes les dades de què disposen l’hospital i cadascun d’aquests centres, de manera que puguem donar la millor assistència possible als pacients i no calgui recórrer únicament al testimoni repetit del pacient; a més a més, aquesta centralització permet seguir l’evolució del pacient i de les seves necessitats sanitàries al llarg del temps i impedeix que es produeixin incompatibilitats en el tractament de diverses patologies. Per això, hem creat un sistema informàtic propi. Tots els nostres centres estan informatitzats i així tots accedeixen a la mateixa informació. La nostra missió és simplificar els processos per tal que, per exemple, no es dupliquin. Aquesta simplificació comporta un vessant docent: perquè hem d’instruir el personal sanitari, no només en l’ús d’estris informàtics, sinó sobretot en el filtratge i ús de la informació.”
Tot documentalista somia amb el dia que “tots els centres del sistema sanitari estatal puguin disposar de la mateixa informació sobre un malalt. No obstant això, som conscients dels problemes i riscos morals que aquest avenç comporta.”
Per aquesta raó, “el nostre sistema informàtic no permet l’accés a dades clíniques quan el professional no sigui sanitari. Cada grup de treballadors pot accedir a les dades pertinents per al desenvolupament de la seva tasca.”
Aquesta restricció intenta respectar el dret a la intimitat que té tot pacient. En aquest sentit, “som molt conscients que l’historial clínic és propietat del pacient.”
