Text del 2006
Els professors universitaris hem de ser capaços de despertar vocacions per la recerca en els nostres alumnes.
La vocació del doctor Josep Carreras Barnés pel món de les ciències naturals es relaciona amb el seu ambient familiar d’infantesa: “El meu pare, Pere Carreras, era llicenciat en Ciències de la Naturalesa i exercí com a professor de batxillerat. Fou ell qui em va inculcar les ganes de conèixer el funcionament de l’organisme humà. Aquesta motivació, juntament amb el desig de poder ajudar els altres a través de la meva activitat professional, em van adreçar cap als estudis de medicina.”
“Vaig començar a estudiar medicina amb l’objectiu de fer de metge.” No obstant això, “quan cursava segon curs el doctor Santiago Vidal Sivilla, catedràtic de Fisiologia, em proposà ser alumne intern d’aquesta càtedra, i vaig acceptar l’oferiment .”
Així, progressivament, esdevingué més interessant la idea de dedicar-se professionalment a la recerca i a la docència en l’àrea de la fisiologia, i deixar de banda la seva primera intenció assistencial: “En començar a aprofundir en la fisiologia, em vaig adonar que per entendre realment el nostre funcionament com a organismes i per guarir i prevenir les malalties era necessari arribar al nivell molecular. Tot i que em va costar de decidir-me, en acabar la carrera era conscient que l’opció d’exercir com a investigador i com a professor resultava tan altruista com la de decantar-me per l’assistència.” Finalment, una vegada conclogué el Servei Militar es decantà per la recerca i docència universitàries.
Per tal d’esdevenir un especialista i bon formador en l’àmbit de la fisiologia i la bioquímica, Josep Carreras va encetar els estudis de doctorat l’any 1965: “ La meva tesi va tractar sobre la separació de derivats de la bilirrubina d’interès mèdic. Aleshores es feien servir mètodes poc adequats , i vaig assajar una metodologia alternativa, més adient, mitjançant cromotografia amb capa fina.”
L’obtenció del títol de doctor no deturà el seu afany de superació i millora: “Gràcies a una beca concedida pels Instituts Nacionals de Salut nord-americans vaig poder marxar a la Universitat de Kansas per formar-me al laboratori dirigit pel doctor Santiago Grisolia, investigador de gran prestigi internacional en el camp de l’enzimologia. Hi vaig romandre des de 1969 fins a 1971, en què el Dr. Grisolia em proposà quedar-me als Estats Units. Però hi vaig renunciar perquè volia desenvolupar la meva tasca a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, per poder contribuir, d’alguna manera, al creixement de la ciència al nostre país; tot seguint línies d’investigació que tinguessin en compte les circumstàncies i possibilitats existents. Tal i com em va recomanar el Dr. Grisolia, era absurd pretendre desenvolupar aquí una línia massa puntera quan no existien ni una tradició ni mitjans disponibles, i aquesta línia seria superada fàcilment per laboratoris més avançats d’altres països. El més convenient, doncs, era decantar-se per una línia de recerca menys competitiva, en la que fos possible realitzar un treball ben fet i reconegut”.
Des del punt de vista de la recerca, l’estada nord-americana “va ser crucial per a la meva trajectòria posterior, ja que em vaig formar dins l’àmbit de l’enzimologia i la regulació metabòlica, camp en què he treballat des d’aquell moment.
En tornar dels Estats Units, el doctor Carreras s’incorporà com a docent i investigador a la Universitat de Barcelona. Tot i que ha participat en uns 40 projectes de recerca, en més de la meitat d’ells com a investigador principal, ha publicat més de 130 articles, la majoria en revistes internacionals, i ha dirigit una dotzena de tesis doctorals, considera que “El més important de la meva trajectòria professional ha estat la formació de deixebles, molts dels quals ara són professors a altres universitats catalanes. Els professors universitaris hem de ser capaços de despertar vocacions per la recerca en els nostres alumnes, i això cal fer-ho des de l’entusiasme per la nostra tasca, el coneixement de les últimes tendències en investigació en el nostre camp i la divulgació dels nostres coneixements de forma pedagògica.”
De fet, una de les seves grans preocupacions professionals ha estat “la combinació harmoniosa de les dues vessants de tot professor universitari: la recerca i la docència. En l’actualitat, de cara a la promoció dels docents superiors, pràcticament. només es tenen en compte els mèrits investigadors. Aquests són molt importants; però cal considerar, també, els mèrits docents, que comporten una bona capacitat de comunicació dels coneixements i d’empatia amb els alumnes, per tal de motivar-los. D’altra banda, els professors universitaris hem de canviar la nostra mentalitat, i tenir en compte que no hem de formar únicament en les competències específiques de la titulació, sinó també en les genèriques, com saber comunicar-se, treballar en equip, admetre la necessitat d’augmentar els coneixements i la expertesa….”.
Per tot això, la universitat no pot ser l’espai professional d’aquells que desitgen dedicar-se exclusivament a la recerca i consideren la docència com una activitat complementària menor. Els professors d’ensenyaments superiors han de sentir-se igualment apassionats per la recerca i la docència. “En l’àmbit universitari, hem d’excel·lir en la funció de formació després d’haver aconseguit un notable desenvolupament de la recerca medicocientífica. Certament, no estem al nivell d’altres països, però cal reconèixer que els darrers anys s’ha incrementat considerablement el pressupost destinat a investigació en el nostre país.”
Aquesta preocupació pel món universitari fou el desencadenant que el doctor Josep Carreras assumís responsabilitats de gestió: “A més de ser director del Departament de ciències fisiològiques l, també he estat vicedegà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona durant els anys 1981 i 1982 i degà des del 1982 fins al 1984. Posteriorment, vaig ser el primer president de la Divisió de Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, ara desapareguda, que aplegava la Facultat de Medicina, la Facultat de Farmàcia, la Facultat d’Odontologia, la Facultat de Psicologia i l’Escola d’Infermeria; i que hagués pogut constituir una estructura molt positiva per a la investigació biomèdica, que cada vegada és més interdisciplinar.”
El Dr. Josep Carreras Barnés, a més, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, i ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic i tecnològic.
