Text del 2006
L’única manera de ser innovadors és facilitar que vingui gent nova amb nous projectes.
Josep Joan Moreso Mateos, catedràtic de Filosofia del Dret de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, va iniciar la seva trajectòria professional com a professor titular de Filosofia del Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona (1990-1996). En aquesta institució va exercir com a delegat del vicerector d’ordenació acadèmica del Tercer Cicle (1993-1994). En el període de 1996 a 2000 va fer-se càrrec de la càtedra de Filosofia del Dret de la Universitat de Girona, on va ser vicedegà d’ordenació acadèmica i director del Departament de Dret Privat. Des de l’any 2001 ha estat vicerector de professorat i de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior fins a l’any 2005, en què va assumir la responsabilitat com a rector de la Universitat Pompeu Fabra. Del currículum del doctor Moreso destaca la publicació del llibre Legal Indeterminacy and Constitutional Interpretations, així com nombrosos articles en revistes prestigioses com Ratio Iuris, Erkenntnis, Law and Philosophy, Crítica o la Revista Española de Derecho Constitucional. Per completar la seva formació, ha realitzat diverses estades d’investigació a l’estranger. “Vaig anar a la Universidad de Buenos Aires (1990), al Balliol College de la Universitat d’Oxford (1995) i a la Universitat de Gènova (2000).”
També ha fet classe, com a professor visitant, a les universitats d’Alacant, Carlos III de Madrid, Gènova i Palerm. Dirigeix el grup de recerca consolidat de Filosofia del Dret a la UPF. Sobre la situació de la recerca al nostre país, el doctor Moreso opina que: “En relació amb la producció científica mundial, Espanya se situa a la desena posició, un lloc que demostra que s’ha fet un salt important en els últims 25 anys. Amb l’arribada de la democràcia, el creixement econòmic i la modernització de Catalunya i Espanya en general, han aparegut molts grups de recerca i s’ha produït la normalització del professorat universitari com a docents i investigadors que generen coneixement científic i que treballen en contacte amb els seus col·legues internacionals. Tenim certes línies científiques i diversos investigadors força destacats, però si comparem la situació de la nostra recerca amb la dels països de l’entorn, encara s’han de fer algunes passes.”
Un gran problema del sistema de recerca espanyol és que molts dels investigadors prestigiosos de l’anterior generació han hagut de sortir a l’estranger, principalment als Estats Units i a Europa, perquè aquí no van trobar mitjans suficients. “Grans investigadors de la biomedicina han tornat al nostre país, però van haver de desenvolupar-se científicament a l’estranger. Ara estem en condicions de possibilitar que els millors investigadors es quedin aquí i també estem en disposició de captar nous talents de fora.” Quant al nivell científic actual de la recerca, “és raonable, però en canvi no s’ha aconseguit transferir-la al sistema productiu. Aquest és el repte pendent en el terreny de la investigació i de l’empresa a Espanya. Estem molt per sota pel que fa a la creació de patents per habitant i per investigador, i hem de millorar en la creació d’spin-off i en la constitució de noves empreses. En la societat del coneixement que necessita Espanya, cal una capacitat d’innovació que impulsi la creació d’empreses que siguin diferents del teixit productiu d’antany.”
Per raons històriques, hi ha un cert desencontre i una desconfiança entre el món de l’empresa i el de la universitat al nostre país. “Necessitem que l’empresa s’adoni de la importància de treballar conjuntament amb la universitat, i que aquesta institució prengui consciència que només podrem tirar endavant si es formen emprenedors capaços de canalitzar la innovació.”
En aquest sentit, a la Universitat Pompeu Fabra hi ha força expectatives de transferència de coneixements, “especialment en l’àmbit de la Biomedicina i de la Comunicació. pel que fa al nombre de docents i d’investigadors, però, són molt remarcables els àmbits de Ciències socials —Dret, Economia i Polítiques— i d’Humanitats.”
Tot i que tenim una certa tradició en el terreny dels màsters -IESE, ESADE, etc.-, “Barcelona i Catalunya no s’inclouen al mapa europeu pel que fa a la formació avançada en postgrau, ja que manquen propostes que siguin suficientment rellevants per situar-nos al nivell de Berlín, Copenhaguen o Amsterdam. L’aposta ha de partir de la cooperació dels científics de diverses universitats per crear productes de postgrau, capaços d’atraure el talent dels millors professionals. El sistema anglosaxó té clar que la idea d’una universitat orientada a la recerca va de la mà d’una universitat molt potent en la formació de màsters i doctors.”
L’essència de la universitat és la simbiosi entre docència i recerca. “La Universitat Pompeu Fabra selecciona el professorat d’acord amb la seva capacitat com a investigadors. L’única manera de ser innovadors és facilitar que vingui gent nova amb nous projectes, si no, es cau en la inèrcia.”
La Universitat Pompeu Fabra ha assolit un gran reconeixement en l’àmbit acadèmic. “Pel que fa a la valoració del prestigi en el camp de la docència, en el nostre país no hi ha gaires indicadors, només disposem del rànquing del diari El Mundo, en què la Universitat Pompeu Fabra ocupa la cinquena posició d’entre 71 universitats espanyoles. En el terreny de la recerca, hi ha uns àmbits en els quals gaudim d’una gran consideració, com són l’economia i la biologia. En altres disciplines, com la ciència política o les humanitats, tenim grans docents a història, literatura, dret i història del pensament. També comptem amb grans professionals en comunicació i tecnologia.”
El Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, ubicat al costat de l’Hospital del Mar, va ser un projecte nascut a partir de la col·laboració institucional i amb el suport del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra. “Des del principi, la Universitat Pompeu Fabra va estar involucrada en el projecte acadèmic i de recerca. Una de les seves ànimes és el professor Jordi Camí, catedràtic de Farmacologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’actual director general del Parc. A més del nostre Departament, hi ha l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica, el Centre de Regulació Genòmica i el Centre de Recerca en Epidemiologia i Medicina Ambiental, els quals són organismes de recerca autònoms, adscrits a la Universitat Pompeu Fabra.”
Dintre del nou espai europeu que es deriva dels acords de Bolonya, els objectius de la Universitat Pompeu Fabra apunten cap a la millora dels graus i el creixement dels postgraus. “La Universitat Pompeu Fabra té 9.000 estudiants. No seria raonable créixer molt pel que fa a les titulacions de grau, a causa de la caiguda demogràfica del nostre país. Per aquesta raó, tenim la voluntat de millorar els estudis de grau i créixer i expandir-nos dins de l’àmbit del postgrau. El nostre objectiu, a curt termini, és assolir uns percentatges que estiguin entre el 70% d’estudiants de grau i el 30% de postgrau.”
