Text del 2004
La recerca és essencial com a instrument mobilitzador dels altres professionals sanitaris.
La farmacologia clínica “és una especialitat amb un potencial força desconegut per la població, però també pels mateixos metges i, fins i tot, per les institucions hospitalàries dins de les quals es desenvolupa. En part això és conseqüència de la seva joventut i que encara avui se n’estiguin definint les àrees de treball.”
El fet que el doctor Josep Maria Arnau de Bolós optés per dedicar-se a aquesta branca mèdica no pot ser pas casual, tenint en compte els seus antecedents familiars: “La meva família materna, originària d’Olot, pertany a una coneguda nissaga de farmacèutics de més de quinze generacions.”
Però ell va arribar-hi per una altra via, a través de la medicina clínica, ja que el jove Josep Maria Arnau va ser seduït, al mateix entorn familiar, per triar una tasca en què l’ajuda i la comunicació amb els altres resultessin essencials. “Vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) perquè en aquell moment la Facultat de Medicina estava començant i era pionera en un nou sistema d’ensenyament més modern, proper i obert. No em va decebre pas i conservo un record magnífic d’aquells anys.” La intensa activitat clínica que realitzà durant els darrers cursos a la Unitat Docent Hospitalària de l’Hospital de la Vall d’Hebron amb el Dr. Jaume Vilaseca, conformà una passió per la medicina assistencial que el va portar a especialitzar-se en medicina interna en aquest mateix hospital.
De forma paral·lela a aquesta especialització havia començat a col·laborar en la formació dels estudiants de pregrau al Departament de Farmacologia de la UAB en qualitat de professor ajudant, dins la Facultat de Medicina. Aquest fet va possibilitar que desenvolupés diferents activitats en el camp de la farmacologia clínica i que també obtingués el títol d’especialista en aquesta disciplina. Per aquesta raó, un cop finalitzada l’especialització i després d’un petit període d’exercici professional a l’atenció primària i en diversos hospitals, al doctor Arnau se li va oferir l’any 1984 la possibilitat de formar part com a cap de secció de l’equip que hauria posar en marxa el Servei de Farmacologia Clínica de l’Hospital de la Vall d’Hebron, del qual seria cap el Dr. Joan-Ramon Laporte. “Va ser una decisió difícil perquè a mi m’entusiasmava la tasca assistencial i el contacte amb els malalts. El meu nou càrrec significaria haver d’allunyar-me’n, però, d’altra banda, també faria possible mantenir el vessant docent amb la formació de nous metges. A més a més, estava convençut que els serveis de farmacologia clínica farien aportacions fonamentals per brindar una millor assistència i també per assegurar la continuïtat del sistema sanitari públic. Davant la constant aparició de novetats terapèutiques són fonamentals la informació i la formació, així com les activitats de seguiment de l’ús dels medicaments en la pràctica clínica i la vigilància dels efectes indesitjats que poden produir. Per altra banda, els recursos disponibles no són il·limitats i hem de tenir en compte que la despesa sanitària pública en medicaments representa una de les partides més importants.”
No podem oblidar que “sovint es paga pels nous medicaments més del que veritablement valen en termes d’aportació en salut i benestar.”
Per això cal determinar quins són els tractaments més eficients des del punt de vista econòmic. El servei de farmacologia clínica de la Vall d’Hebron té com un dels seus objectius la selecció de medicaments i ha establert un metodologia rigorosa i sistemàtica per avaluar el que aporten els nous i poder decidir si aquesta aportació val la pena enfront dels seus riscos i els seus costos. “Davant l’interès legítim però fonamentalment comercial dels laboratoris farmacèutics, és imprescindible que s’enforteixi un lideratge independent i rigorós, tant a nivell assistencial com d’investigació, i precisament en aquesta direcció treballa la nostra especialitat. Actualment un altre problema és que el sistema sanitari públic no considera prou la investigació independent ni el seu valor afegit, en part per les limitacions pressupostàries. Això hauria de canviar ja que no podem perdre de vista que la recerca és essencial com a instrument mobilitzador dels altres professionals sanitaris.”
Tot i que enyora l’assistència i el tracte diari amb els malalts, està satisfet per l’orientació que la seva formació clínica li ha permès aportar al Servei de Farmacologia Clínica de l’Hospital Vall d’Hebron, en el qual porta treballant més de mitja vida i que sent com casa seva. I aquest caliu que tant li agrada es complementa amb el vessant docent com a professor titular de la UAB: “La comunicació i la interacció personal són molt importants en l’ensenyament. És fonamental que a més de transmetre coneixements, aconseguim que els futurs metges incorporin les habilitats i actituds necessàries per ser uns professionals excel·lents també en el camp de la terapèutica farmacològica.”
A més, la docència té un valor afegit: “És una activitat el resultat de la qual depèn del teu esforç i les teves capacitats, i que et permet créixer com a ésser humà.”
Com a exponent destacat d’una jove especialitat que ara per ara només té una presència forta en alguns dels grans centres hospitalaris del país, desitja que en els propers anys “la nostra especialitat s’incorpori de forma més visible al sistema sanitari, és a dir, que augmenti la seva presència als hospitals però també a l’atenció primària, d’acord amb les aportacions que ja ha demostrat que pot fer. Crec que ajudaríem a respondre al repte d’aconseguir en un futur immediat una millor gestió dels recursos de la sanitat pública del país, tot i donant als aspectes clínics i assistencials el màxim protagonisme que es mereixen.”
