Dr. Josep M. Laïlla Vicens
Dr. Josep M. Laïlla Vicens
PC, 16è VOLUM. Especialitats mèdiques de Barcelona, I

DR. JOSEP M. LAÏLLA VICENS

OBSTETRICIA I GINECOLOGIA

Text del 2004

Els avenços en lobstetrícia estan contribuint a reduir la mortalitat neonatal, la mortalitat materna i la morbilitat; però aquestes xifres mai seràn zero.

Ginecologia i obstetrícia són dues àrees diferenciades però complementàries de la medicina que en els darrers anys han pres un fort impuls gràcies a la introducció de nous mètodes tecnològics que permeten diagnosticar malalties de la dona i del nadó de forma precoç. Una de les grans revolucions mèdiques del segle xx va produir-se arran de la introducció de l’ecògraf. Són moltes les disciplines mèdiques que s’han beneficiat d’aquest aparell, però en especial l’obstetrícia i la ginecologia. Les tècniques ecogràfiques s’han anat perfeccionant i avui ja es poden obtenir imatges tridimensionals que permeten una exploració força exhaustiva del fetus i de l’aparell femení. La incorporació a la medicina dels avenços de la tècnica és bàsica per aconseguir millors diagnòstics i tractaments, però encara caldrà que la tècnica evolucioni per poder acurar-los més. Ho sap molt bé el doctor Josep M. Laïlla Vicens, cap de servei d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu i catedràtic de la Universitat de Barcelona que ha viscut l’evolució d’aquestes àrees de la medicina fent la seva aportació personal des de la pràctica mèdica. Des de la infantesa, segons li havien explicat els seus pares, sempre havia afirmat que volia ser metge. A vegades dic que potser la raó de ser metge és genètica. El meu pare és metge especialitzat en obstetrícia i ginecologia i la meva mare és llevadora. Vaig créixer enmig dun entorn mèdic. Vaig estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Em va costar adaptar-me a lentorn universitari: el primer any érem nou cents estudiants i va coincidir amb lèpoca de les movilitzacions que feien que les classes es duguesin a terme de forma irregular. No va ser una universitat que magradés, no lesperava així, volia una formació íntegra però el moment històric no hi va ajudar. El grau dexigència era molt divers en funció de cada professor. Lesforç personal va ser bàsic per portar endavant la carrera i aprendre.

No estava del tot clara l’especialitat que Josep M. Laïlla escolliria en acabar la carrera. De fet, vaig dubtar entre la cirurgia i lobstetrícia i ginecologia. El primer part que vaig veure fent pràctiques em va impactar tant que vaig decidir que no em dedicaria a lobstetrícia. Però la realitat no va ser així. Vaig començar fent un any de cirurgia i després vaig anar decantant-me per lobstetrícia. Sobretot la part de fisiopatologia fetal va resultar apassionant. Lobstetrícia és una especialitat especialment bonica perquè lluita en pro de la vida. Vaig incorporar-me a una part de la ciència mèdica en ple desenvolupament científic que aleshores començava a incorporar grans avenços a la pràctica diària. Lobstetrícia neix com a ciència el 1956 amb tres aportacions científiques destacades. Fins aleshores no shavia estudiat el fetus. A sud-Amèrica, als EUA i a París diferents investigadors van realitzar estudis sobre el fetus i la freqüència cardíaca fetal. Es va descobrir una nova dimensió de la medicina amb la qual sorgí la medicina maternofetal.

L’Hospital Clínic de Barcelona va incorporar ràpidament els nous avenços en aquest àmbit i per tant a la formació d’especialistes. Si bé lespecialització va ser fonamental per assolir aquells nous coneixements, després vaig participar durant deu anys en uns cursos doncologia ginecològica i de perinatologia que es van realitzar a diferents ciutats europees on es donaven a conèixer els nous avenços i descobriments en ginecologia i obstetrícia.

En acabar l’especialització va continuar vinculat a l’Hospital Clínic i va realitzar la tesi doctoral. Fins el 1990 va ser metge adjunt a la unitat d’obstetrícia i ginecologia, moment en el qual va entrar de cap de servei d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu. El servei de ginecologia i obstetrícia d’aquest prestigiós hospital català d’alta tecnologia i especialització ofereix una atenció principal a la dona, el nen i l’adolescent. Té per objectius principals donar una atenció integral a la dona en el camp de l’obstetrícia, la ginecologia i la medicina fetal. Li oferim una assistència capdavantera i de qualitat, tant des del punt de vista tècnic com humà. Diagnosticar i tractar la dona que ho requereix amb el menor temps despera possible i de la forma més eficient són aspectes bàsics de la nostra tasca diària. El 2003 es van realitzar al voltant de 4.200 parts amb una cobertura de pacients dalt risc dun 60% i vam estar a la ratlla del les 1.800 intervencions ginecològiques.

L’Hospital Sant Joan de Déu, com a centre de referència en assistència, docència i investigació, desenvolupa treballs de recerca destacats. És un hospital maternoinfantil d’alta tecnologia que segueix la línia confessional establerta per l’Orde dels Germans de Sant Joan de Déu, fundadors del centre hospitalari. Sense bona recerca no hi ha bona assistència. El servei estudia en el marc de la perintologia les patologies més freqüents com el part preterma, el retard de creixement intrauterí i les malformacions fetals. Dins de la ginecologia, una línia de treball molt avançada en la qual som pioners és el trasplantament dovari.

L’obstetrícia s’ha desenvolupat notablement i avui permet controlar l’estat de la dona embarassada. Els avenços en lobstetrícia estan contribuint a reduir la mortalitat neonatal, la mortalitat materna i la morbilitat. Avui estan en xifres molt més baixes però no són zero, ni ho seran. La societat té la idea que es pot resoldre tot i no és així. En obstetrícia patim el problema de la medicina defensiva: els índexs tan alts de cesàries són reflex de la pressió social, de la por a lo no controlable. Hi ha molts aspectes del cos humà que encara desconeixem. Encara shan dobrir noves línies de recerca. Cal més educació sanitària de la població i una racionalització de la realitat de la medicina i de lembaràs.

Els coneixements de la fisiologia del fetus han avançat molt i l’aportació de noves tècniques com l’ecògraf han estat essencials: Lecografia permet diagnosticar un 70% de les malformacions fetals, però nhi ha un 30% que no es diagnostiquen.

Els metges també han de contribuir en aquest educació de la població. Estem formant tècnics en medicina però sestà deixant de banda lhumanisme. El metge, primer, ha de cuidar, i després ha dintentar curar. En un part hi ha un vessant molt emotiu que el metge ha de entendre i compartir i molt sovint la tecnificació de la medicina ha fet que es deshumanitzés. Coneixements, tècnica i humanisme shan de combinar i sha de buscar una manera de viure el part de forma més natural i humana. El part és un fet quirúrgic i té les complicacions duna cirurgia controlada. Hem dutilitzar la tècnica per poder diagnosticar bé, per establir criteris de selecció de la nostra conducta en el moment del part i ajudar a fer que la dona que vulgui tenir un part menys tecnificat el pugui tenir amb iguals garanties que el normal.