Text del 2003
“La majoria de pediatres catalans són socis de la nostra entitat”, comenta el doctor Josep Maria Mauri, president de la Societat Catalana de Pediatria, una de les més antigues de les nostres contrades: “L’any 2001 vam celebrar el 75è aniversari.”
És una institució molt especial, caracteritzada per la unitat entre els membres i la influència que exerceix en múltiples àmbits de la societat, com per exemple el lingüístic. Ho demostra el fet que la seva revista, Pediatria Catalana, “s’hagi editat en català sempre que ha estat possible. El contingut són articles dels mateixos socis, que hi treballen de forma altruista.”
L’entitat és responsable d’un gran nombre d’activitats científiques, com “la reunió anual, a la qual assisteixen uns 400 socis, amb més d’un centenar de comunicacions.”
Un cop l’any, organitza el Curs Intensiu d’Actualització Pediàtrica, de gran demanda, en què “els membres reben informació sobre les novetats relacionades amb la pediatria. Es tracta d’un important instrument de formació.”
També cal esmentar el curs de formació continuada, consistent en “un seguit de xerrades, al llarg de tot un curs acadèmic.”
La Societat també comparteix jornades amb altres societats científiques. La primera tasca del pediatra consisteix a exercir de “metge de família del ciutadà, des del naixement fins a l’adolescència.”
El doctor Mauri subratlla el fet que “la pediatria és l’única especialitat que trobem tant als centres hospitalaris com als d’assistència primària: quan es tracta de nens, hi ha els mateixos professionals tant a la sala de parts com en el moment d’atendre patologies lleus o greus, o fins i tot a la Unitat de Cures Intensives. Com a resultat, tenim una visió molt global del pacient. De fet, disposem d’una formació generalista sobre la salut infantil, tot i que després hi hagi pediatres que es dediquin a especialitats concretes.”
L’existència del que, en el món de la pediatria, s’anomena “àrees específiques” té una explicació senzilla: “El col·lectiu no considera que un infant sigui un adult en petit. En el nen hi ha una característica especial, el creixement. Treballem amb una fisiologia canviant: òbviament, no és el mateix un nadó prematur que un adolescent.”
D’altra banda, el doctor afegeix que atendre infants requereix una sensibilitat especial, no en va es tracta “de persones més sensibles i fràgils, que es mouen en un entorn molt específic: la família i l’escola.”
Quan tracten un pacient, els pediatres fan tot el possible per “interaccionar-hi, per obtenir-ne informació.”
Aquesta informació, que es pot extreure de múltiples canals, “com el plor o el riure del nen”, aprenen a obtenir-la cada cop amb més facilitat, a còpia d’anys d’experiència: “Diuen que la nostra és una especialitat molt difícil, perquè els nadons no parlen, però nosaltres pensem que sí que parlen: a través dels ulls, de l’expressió, del comportament… Són aquests petits detalls els que converteixen la nostra en una de les professions més belles”, conclou.
A més a més, també és una experiència inigualable ser testimoni privilegiat “del creixement i l’evolució d’un ésser fins que es converteix en un adult.”
És habitual que, al cap dels anys, “es creï una relació d’amistat entre el professional i la família. De fet, considerem que cal fomentar les visites al domicili, ara en desús, perquè el pediatra conegui l’ambient en què viu el menor.”
D’altra banda, subratlla el fet que “nosaltres no només visitem malalts, veiem molts nens sans. Aquesta és una especialitat de prevenció, bàsicament, no només mitjançant les vacunes, sinó també amb els consells alimentaris, la prevenció d’accidents… en definitiva, a través d’un seguiment de l’infant.”
Sobre l’alimentació, transmeten “unes pautes alimentàries saludables, com la necessitat que el nen ingereixi productes lactis, perquè és al llarg de la primera dècada de la vida que es constitueix l’esquelet.”
Un altre consell habitual és “evitar l’excés de greixos que, en un futur, pot provocar problemes prematurs de cor. Hi ha moltes malalties no infeccioses que es poden començar a prevenir des dels primers anys de vida.”
La prevenció suposa estar atents a l’aparició de malalties físiques, però també psicològiques: “Mitjançant una conversa podem detectar la presència de trets que poden conduir a aquesta mena de malalties. Un nen petit també pot patir una depressió, malgrat que sovint no ho manifesti de manera franca. Ara bé, ho pot mostrar a través de l’actitud: absència d’interès pel joc, dependència excessiva dels pares…”
En aquest sentit, el president de la Societat subratlla les particularitats emocionals del col·lectiu adolescent, caracteritzades per “la convicció que no cauran malalts, no patiran cap accident, no esdevindran drogodependents… En conseqüència, rarament visiten el metge per iniciativa pròpia, i quan hi van no volen que els pares se n’assabentin. Tot plegat genera unes necessitats especials a les quals els serveis sanitaris encara no saben donar resposta.”
Els resultats poden ser nefastos: “toxicomanies, embarassos no desitjats i avortaments, malalties de transmissió sexual…”
En conclusió, “tot i que avui la salut dels nens catalans està garantida, la sanitat hauria d’adoptar una visió interdisciplinària de l’atenció a l’adolescent, en què no només intervingués el pediatra, sinó també altres professionals, com psicòlegs o assistents socials.”
La implicació dels centres educatius seria gairebé inevitable: “De la mateixa manera que moltes empreses tenen els seus propis metges, penso que els pediatres haurien d’assumir el paper de metges dels centres d’ensenyament. La sanitat hauria d’entrar a les escoles.”
Així doncs, “l’atenció als adolescents ha esdevingut un autèntic repte: volem mostrar-nos més accessibles i que no es reprimeixin a l’hora de sol·licitar informació sobre substàncies tòxiques, prevenció d’embarassos, anorèxia…”
Una possible solució seria “que els metges es desplacessin fins als instituts i visitessin els estudiants en sales especialment habilitades.”
I afegeix: “Sens dubte, el professorat porta a terme una gran labor en l’àmbit de la prevenció de malalties. Ara bé, la presència del professional de la medicina als centres escolars tindria un gran impacte entre els joves.”
