Text del 07-09-10
Quan alguna persona pateix situacions corporals físiques que li són traumàtiques és evident que reconstruir o millorar el seu cos té una repercussió positiva en la seva estabilitat psicoemocional.
Al llarg de la nostra vida som bombardejats per missatges subliminals i reiteratius, alguns dels quals, al final, en un moment determinat i sempre en funció del nostre nivell de creixement personal, acaben afectant-nos inconscientment i poden malmetre la nostra autoestima.
Vivim al món de l’alienació, de la solitud enmig de la multitud: parlem pel mòbil, per Internet i, més endavant, per televisió interactiva; tot això evidencia que alguna cosa estem fent malament, perquè els homes som éssers socials que necessitem interactuar i relacionar-nos.
La devaluació de l’humanisme en la societat va per cicles i, per tant, és intel·ligent no caure en el pessimisme.
“La relació indestriable que hi ha entre l’equilibri emocional i l’estètica corporal és la mateixa que formen la ment i el cos. Quan alguna persona pateix situacions corporals físiques que li són traumàtiques, com accidents o deformitats, és evident que reconstruir o millorar el seu cos té una repercussió positiva en la seva estabilitat psicoemocional.” Però la frontera entre les operacions de canvi d’imatge que són necessàries i les que no ho són és molt fina. Per al doctor Josep Maria Otín i Grasa, psiquiatre responsable de l’Àrea de Rehabilitació Psiquiàtrica dels Serveis de Psiquiatria del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, “hi ha persones que demanen canvis físics i operacions de cirurgia estètica perquè efectivament no es troben bé amb sí mateixes, perquè tenen un problema que, en realitat, no és corporal, com elles creuen, sinó emocional, mental.”
D’aquí que, cada vegada més, els professionals de la cirurgia estètica consultin psicòlegs o psiquiatres abans d’operar, per tal que facin valoracions psicològiques d’allò que el pacient demana. “Amb aquestes avaluacions es pretén detectar si el canvi que desitja el pacient es pot fer amb mecanismes menys lesius que una intervenció quirúrgica. I, sobretot, es vol precisar prèviament si el desig d’intervenir-se de la persona respon a alguna patologia psicològica que cal abordar d’una altra manera. Si el conflicte rau a les emocions, no hi ha cap operació plàstica que el pugui solucionar.”
En aquesta societat globalitzada, els mitjans de comunicació tenen un paper clau en la formació d’un ideari col·lectiu. “La seva funció bàsica és comunicar; però què comuniquen i com ho fan també hauria d’estar sotmès, en teoria, a una ètica, perquè una determinada difusió d’una determinada informació té uns determinats efectes. Els darrers anys, amb els trastorns alimentaris de les adolescents, s’ha fet bastant èmfasi en la responsabilitat que tenen els mass media en la implantació d’una estètica de dones caquèctiques i asexuades. Un anunci publicitari qualsevol pot semblar innocent, però al llarg de la nostra vida som bombardejats per missatges subliminals i reiteratius, alguns dels quals, al final, en un moment determinat i sempre en funció del nostre nivell de creixement personal, acaben afectant-nos inconscientment i poden malmetre la nostra autoestima.”
La televisió ha estat fins ara el mitjà de comunicació més popular, però altres s’obren camí amb molta empenta. “Estem en un canvi de paradigma d’aprenentatge que encara no ha estat reconduït adequadament per la societat. La nostra època ve marcada per la imatge, per la cultura audiovisual, però venim d’un paradigma cultural de captació del saber i de capacitació per al pensament nascut de la lectura, del diàleg, de la discussió: en definitiva, de la paraula, allò que defineix el nostre pensament com a éssers humans. L’exercici intel·lectual requereix temps, raonament, procés d’abstracció que la recepció audiovisual més primitiva no precisa. Els circuits neuronals que s’activen quan mirem la televisió són diferents, i menors, dels que s’activen amb la lectura i l’escriptura. Clar que la televisió pot tenir un efecte relaxant, i que també significa, a priori, una forma més àmplia de difondre coneixements. Tanmateix, la falta d’una perspectiva crítica davant una saturació d’imatges que no requereixen cap aprenentatge porta a la insensibilitat i a la mandra mentals. D’aquí que, fets que fa 100 anys ens semblarien absolutament increïbles, ara són assumits i, fins i tot, integrats. Però val a dir que la devaluació de l’humanisme en la societat va per cicles i que cal no caure en el pessimisme.”
La implantació de les tecnologies de la informació ja es veu a l’ensenyament. “Els llibres han deixat de ser les úniques eines d’aprenentatge dels nens i entra en escena la velocitat d’accés a la informació que proporciona Internet. I això no té res a veure amb la lectura, que requereix tot un procés d’elaboració simbòlica per arribar a la reflexió i a la creació de valors a través d’aquesta.”
Igual que ha minvat la necessitat de les persones per submergir-se en el món de la lectura, també ho ha fet el diàleg, la capacitat d’escoltar, justament la principal eina del doctor Otín a la seva consulta. “El diàleg ens porta a compartir opinions i pensaments i, per tant, ens fa créixer. Crec que és una riquesa que teníem, que s’ha perdut i que costarà recuperar-la. Quan era petit, l’hora de dinar era un moment de conversa però, avui, en la majoria de famílies qui parla és la televisió. I el futur serà la televisió interactiva, una gran paradoxa perquè significarà una família parlant amb l’aparell televisiu en lloc d’entre els seus membres. És el món de l’alienació, de la solitud enmig de la multitud: parlem pel mòbil, per Internet i, més endavant, per televisió; tot això evidencia que alguna cosa estem fent malament, perquè els homes som éssers socials que necessitem relacionar-nos físicament, interactuar cara a cara, en tracte directe i càlid.”
D’aquí vénen malalties com l’ansietat o la depressió, cada cop més comunes al Primer Món, “no tant perquè hagin crescut exponencialment, sinó perquè n’ha millorat la detecció. Actualment, una gran majoria de l’atenció mèdica que es presta respon a patologies psicològiques o somatitzacions derivades d’alteracions psicològiques. I una conseqüència d’això és l’elevat consum actual de psicofàrmacs, impensable fa unes dècades. Fins i tot s’ha sobredimensionat allò que és una malaltia mental, perquè sovint s’acaben psiquiatritzant qüestions quotidianes. Potser l’arrel de tots aquests desajustos és la incapacitat per tolerar la frustració que s’ha estès pel nostre entorn, nascuda d’una educació permissiva i d’una societat benestant amb les necessitats bàsiques cobertes i, per tant, un pèl aviciada i infantil. No tolerar cap adversitat porta les persones a situacions de molt patiment. Amb els nens, per exemple, no hi abordem la frustració, no els eduquem en la resilència, perquè volem donar als nostres fills tot allò que nosaltres no hem tingut. I això, que és molt humà, és molt negatiu per a la seva formació integral, ja que queden exposats totalment a la més mínima situació contraria als seus interessos.”
En qualsevol cas, aconseguir l’equilibri emocional és més senzill del que sembla, i consisteix a recuperar els valors tradicionals, a vèncer l’egoisme i pensar en el proïsme sense deixar de pensar en nosaltres mateixos. “Tant als nens com a la gent gran els busquem persones que els cuidin; els grans no caben a les nostres petites cases i els nens han de fer el nostre horari laboral. Els fills es perden la riquesa de la transmissió dels valors i el pou d’experiències que atresoren els avis, i aboquem ambdós a la soledat. Encara ara recordo un pare preocupat perquè el seu fill estava enganxat a uns videojocs violents. Li vaig dir que només li quedava una sortida: jugar amb el seu fill. Al seu costat li podria fer entendre que era només un joc i que hi havia molts altres.”
