Text del 2004
La introducció de fàrmacs com la Viagra i d’altres de semblants ha significat una veritable revolució que possibilita que homes amb disfuncions erèctils puguin continuar tenint una vida sexual regular.
L’andròleg Josep Maria Pomerol, especialista en cirurgia de la via seminal que desenvolupa la seva tasca en el sector públic i privat des de la Fundació Puigvert, dedicada a la urologia, la nefrologia i l’andrologia i entitat que col·labora amb la Unitat de Reproducció Assistida de l’Hospital Sant Pau, porta aquesta branca mèdica a la sang: “El meu pare, Josep Maria Pomerol Serra, va ser un dels facultatius que va fixar les bases clíniques de l’andrologia al nostre país. Junt amb altres especialistes de la Fundació Puigvert van propiciar-ne el naixement per tal de tractar aleshores principalment els problemes d’infertilitat. De fet fou l’organitzador a Barcelona del I Congrés Internacional d’Andrologia, que tingué lloc al nostre país l’any 1976.”
L’evolució de l’especialitat en aquests gairebé trenta anys ha estat espectacular: “En l’actualitat l’andrologia no s’encarrega únicament de tractar els problemes d’infertilitat masculins, sinó també de les disfuncions sexuals masculines, molt especialment de les relacionades amb els trastorns erèctils. En els dos camps els avenços terapèutics han estat espectaculars. En el primer, malgrat que la infertilitat masculina continua sent força desconeguda, les tècniques de reproducció assistida permeten concebre a parelles la part masculina de les quals presenta un problema de fertilitat. Tot i així, com a especialistes, ens agradaria poder aplicar tractaments que resolguessin l’origen del problema. Això estalviaria a moltes parelles haver de sotmetre’s a aquests tractaments i facilitar una concepció natural un cop s’hagués diagnosticat i tractat la incidència masculina. La falta de contrastació de la problemàtica amb un andròleg es pot percebre clarament en el cas dels homes que han estat sotmesos a una vasectomia i que posteriorment desitgen tenir novament descendència. En aquests casos una intervenció realitzada amb anestèsia local permet en un 90% dels casos que tornin a aparèixer espermatozoides en el semen i en un 60% que s’aconsegueixi una fecundació natural sense haver de passar per l’angoixa d’una concepció artificial, la qual, a més a més, només té un 30% de possibilitats d’èxit per intent. És cert que fa uns anys als homes els costava d’acceptar el problema. Avui dia, però, està unànimement acceptat que el sexe masculí és responsable del 50% de situacions d’infertilitat en les parelles. Aquesta responsabilitat pot ser exclusivament pròpia o compartida amb la parella, de forma que se sumen les seves respectives limitacions. Aquesta acceptació explica que siguin ells mateixos qui decideixen d’acudir a la nostra consulta amb la seva parella per tal de fer-se l’estudi pertinent. En la segona àrea, la introducció de fàrmacs com la Viagra i d’altres de semblants ha significat una veritable revolució que possibilita que homes amb disfuncions erèctils puguin continuar tenint una vida sexual regular. A més a més, contràriament al que s’ha difós en alguns mitjans de comunicació, aquests medicaments no comporten cap mena de perill per a la salut, més aviat tot el contrari, perquè són cardioprotectors i milloren la qualitat i la durada de l’erecció. Hem de tenir present que encara que els homes presenten capacitat reproductiva durant tota la seva vida, a partir, principalment, dels cinquanta anys un de cada deu homes presenta problemes de capacitat erectiva. No obstant això, el ritme de vida modern, la presa d’antidepressius, el colesterol i el tabaquisme, entre d’altres factors, estan provocant que homes més joves ja en presentin. Aquesta dada posa de manifest la importància d’uns tractaments que permeten que els homes puguin gaudir del sexe millor i durant més anys.”
En el cas del tractament de les disfuncions sexuals es palesa el vessant psicològic i terapèutic de la seva missió: “Per tal de tractar aquests trastorns cal conèixer els hàbits sexuals del pacient. Això determina que la confiança, la flexibilitat i l’objectivitat siguin determinants en la nostra feina. Hem d’estar oberts a múltiples formes de sexualitat i no prejutjar-ne cap.”
De fet l’erecció constitueix “un mecanisme biològic summament complicat, però psicològicament primitiu, la qual cosa no es produeix en l’excitació femenina, molt menys física i força més cerebral. Segurament per aquesta raó encara no existeixen fàrmacs ni tractaments mèdics per pal·liar les disfuncions sexuals femenines, a pesar que afecten més d’un 40% de la població.”
En els seus anys d’estudi, d’investigació i d’exercici d’una professió molt lligada amb l’antropologia, ha pogut arribar a les conclusions següents al voltant de la sexualitat humana: “En un principi la sexualitat era l’instint que permetia la reproducció i la subsistència de l’espècie. Això va determinar una diferenciació de rols sexuals. El mascle era per antonomàsia un inseminador perpetu, és a dir, un espècimen promiscu per natura encarregat de fecundar tantes femelles com fos possible al llarg de tota la seva existència. Aquest relleu de la quantitat enfront de la qualitat explica el perquè de l’ejaculació ràpida de la majoria dels homes, ja que l’important no era donar plaer a les companyes sinó dipositar-hi els seus espermatozoides. En aquest sentit, possiblement el mascle dominant era aquell que més femelles fecundava, és a dir, el que tenia contactes sexuals més variats i sovintejats. Per la seva part, les dones tenien intrínsecament més desenvolupat l’instint maternal que no pas el sexual perquè genèticament se’ls havia encomanat la missió de criar i educar els nous éssers humans.”
Aquesta diferenciació de tasques, això no obstant, va finalitzar amb el sedentarisme dels humans i la seva aposta per l’establiment de nuclis afectius estables. Al segle xx, l’alliberament de la dona i la seva incorporació a l’esfera social van determinar que cada cop esdevingués més exigent en el terreny de la vida íntima i que desitgés també gaudir-ne durant tota la seva vida: “les dones volen ser satisfetes pel seu company, la qual cosa comporta una gran pressió per al mascle i més perquè el funcionament i el ritme sexual d’ambdós sexes és força diferent. L’home no només ha de lluitar per conservar el seu rol en la vida pública, sinó també en la privada perquè es troba qüestionat i avaluat en el seu comportament sexual.”
El que està clar és que “els estàndards sexuals masculins poden fixar-se de manera més o menys efectiva, però no pas els femenins. El grau de plaer dels homes en tenir un orgasme és semblant, però no pas el de les dones, que és molt més ampli. Ens cal fixar una unitat de mesura del plaer femení per tal de tractar les dones que pateixen disfuncions sexuals. Tot i que històricament ha estat el ginecòleg el metge que s’ha encarregat de les malalties sexuals femenines, mai no ha assumit el paper d’assessor en qüestions de sexualitat, i, tal volta, aquesta podria ser una funció que assumíssim en el futur.”
