Text del 2004
El metge no ha de perdre mai de vista el respecte de la dignitat de la vida humana.
Si la religiosa M .Pilar Núñez es va decantar pel món de la medicina –havent optat anteriorment per viure de manera intensiva la seva fe cristiana- fou perquè “m’apassiona la persona humana “imatge de Déu”, la medicina és la branca de la ciència que integra els diferents aspectes humans: la biologia, l’antropologia, la filosofia, etc. Per mi la vida religiosa i la vida mèdica són dos vessants de la meva personalitat i activitat. El veritablement important és no perdre la relació estreta amb Déu sigui quina sigui la teva dedicació professional.”
Per tal de formar-se la Dra. Núñez va decantar-se per la Universitat Complutense: “Els estudis superiors constituïen un espai educatiu que proporcionava el jovent una formació humana i humanista; formava científicament els futurs metges i fomentava la seva sensibilitat i capacitat d’empatitzar amb el patiment del malalt.”
La Dra. Núñez fou alumna interna a càrrec de l’eminent professor Giménez Díaz i del professor Palacios Mateos, del qual guarda un record entranyable: “Va creure en mi, i ell mateix em va proposar de col·laborar amb el seu equip en un dels centres on treballava.”
En acabar la llicenciatura, va marxar a Bèlgica per formar-se en l’especialitat de ginecologia i poder viure les seves vocacions religiosa i mèdica atenent els pacients del Tercer Món: “Durant els primers anys de carrera m’apassionava la psiquiatria, però no em permetria ajudar els pacients dels països més pobres. Per això, vaig començar a pensar quines serien les àrees més útils i profitoses i em vaig decantar per la ginecologia.”
Aquesta branca assistencial adquireix més importància en el cas africà, ja que “una dona pot ser repudiada en cas d’infertilitat,”
I, les condicions sanitàries precàries provocaven un elevat índex de mortalitat materna i infantil. “Vaig estudiar a la Universitat de Lovaina, Bèlgica, i vaig preparar-me de manera pràctica a Kinshasa on vam poder tractar pacients africans fent servir mètodes europeus perquè constituïa una illa belga –pel que feia a les comoditats i mitjans amb què tractàvem els pacients- enmig de la República del Congo. Anteriorment, durant la meva estada a Lovaina també havia estudiat un Curs Internacional de Salut Pública que em va preparar de manera extraordinària per a les meves activitats posteriors.”
La seva primera tasca com a monja metgessa a un país del Tercer Món fou la direcció d’un hospital amb 400 llits a Kyondo (regió d’ Els Grans Llacs), una zona muntanyosa d’economia agrícola i minera: “Vam anar creant i millorant les instal·lacions gràcies a aportacions d’entitats no governamentals de diferents països: Bèlgica, Alemanya, Holanda, Itàlia, etc. Vam dissenyar equips itinerants d’atenció primària que feien un seguiment de les pacients embarassades de l’àrea i detectaven els casos en què hi havia riscos per a la mare o per al fetus. S’invitava i recomanava aquestes pacients que es traslladessin a una àrea pròxima a l’hospital amb la finalitat de poder-les tractar immediatament quan es posessin de part.”
La doctora Núñez també es va especialitzar en cirurgia: “Durant les meves estades a Espanya vaig aprofitar per reciclar-me i formar-me en nous aspectes sanitaris perquè, tot i que no disposéssim dels mitjans adients per a portar a terme la majoria de les intervencions o teràpies apreses, havíem de conèixer les novetats tècniques i tecnològiques que s’efectuaven a Europa. Així podríem amb els mitjans al nostre abast atendre de la millor forma possible els pacients. D’altra banda, en adonar-me de les necessitats quirúrgiques de la zona vaig decidir formar-me en cirurgia. Aprofitant els períodes de vacances, vaig col·laborar tres semestres amb el professor Hipólito Durán per tal de fer-me càrrec de les intervencions necessàries a la clínica. Posteriorment vaig fer una estada d’un any als Estats Units, per ampliar els meus coneixements sobre fertilitat i infertilitat.”
La Dra. Núñez va disposar fins a l’any 1980 de la col·laboració de metges europeus. A partir de 1980 va tenir el goig d’observar com els primers metges autòctons es formaven a la seva clínica i podien prestar assistència sanitària els seus compatriotes. Per a la Dra. Núñez la gran diferència entre la medicina dels països rics i la dels països pobres es troba “els mitjans. Aquesta distància es va ampliar a partir dels 70 quan la medicina occidental va evolucionar de forma espectacular.”
Tot i la limitació de mitjans existents, “els resultats són força optimistes; durant la meva experiència vaig poder comprovar com malalts en situacions molt difícils es recuperaven; crec certament que la força i la presència de Algú més gran que jo, em donava la força per obtenir aquests resultats.”
Finalitzada la seva tasca com a metgessa a l’Àfrica –tot i que ha tornat després en nombroses ocasions- la Dra. Núñez es va desplaçar a Colòmbia, a la zona de la costa de l’Oceà Pacífic, per tal d’organitzar una estructura sanitària elemental: “Vaig fer una estada d’un any i mig per crear una cobertura sanitària mínima en una zona escassament poblada, de molt difícil accés i comunicacions amb l’exterior. Vam formar educadors sanitaris i auxiliars d’infermeria que es fessin càrrec de les necessitats sanitàries bàsiques.”
Finalment, la doctora Núñez tornà a Espanya, començà a col·laborar parcialment amb l’Hospital Sant Joan de Déu i també s’interessà per la tasca del pare Abel a la Fundació Institut Borja de Bioètica: “La bioètica pretén esdevenir l’ètica de les ciències de la vida, però sobre tot vol constituir-se en un diàleg interdisciplinar de las situacions creades pel progrés mèdic que valori les seves repercussions actuals i futures.”
La Dra.Núñez defensa “l’adopció del principi de la precaució o del risc mínim acceptable, és a dir, el benefici de qualsevol teràpia mèdica que adoptem ha de superar amb escreix els riscos mèdics que comporta. El metge no ha de perdre mai de vista el respecte de la dignitat de la vida humana, i això és especialment important en la nostra societat on l’home ja no és només el subjecte de la ciència sinó també el seu objecte.”
Posteriorment se li va oferir, junt amb altres, la creació i després la direcció del servei d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital de l’Esperit Sant, càrrec que desenvolupa en l’actualitat: “Em sento molt còmoda amb el tipus de pacient que tractem i amb els meus companys. He rebutjat altres ofertes d’hospitals més grans perquè sincerament crec que la meva tasca pot ajudar molta gent i amb moltes més necessitats, i aquesta és la meva prioritat.”
